El triomf de la nit

Fins que el dia,
per menyspreat afeblit,
es prostrà davant la nit
que, puixant, s'enferritjà
i no donà pas a l'albada.

I al no-dia,
gris de trist,
els colors s'evaporaren
i allà on hi hagué l'horitzó
es creà un aiguabarreig
sinistre de mar I cel.

I ombres esdevingueren
els turons i les muntanyes,
que tètriques es perfilaven
allà on hi hagué cel,
ara paper esquinçat.

Ànimes solitaries,
morts vivents els animals
que amb caòtics moviments
representaven al terra
esperpèntics teatrins
de capritxoses faisons.

I el món va perdre els somriures
i la llum de les mirades
i les càlides manyagues.
Tristor profunda i pesant
esclafí tot bri de vida:
i els prats foren pantans,
camps de tombes les arbredes,
gargots enredats els camins,
obagues, dins la foscor, foren els esperits…

I les boires llefiscoses,
triomfants, alçaren els braços…
I la llòbrega solitud
adormí tota esperança.