El trasllat

Un relat de: Robert Bavastell

Des que vam canviar de casa, el meu pare, un home gran i corpulent i amb cara de pocs amics s'havia quedat mut. No deia ni una sola paraula. Quan seia a taula només movia el cap i la meva mare, que era una santa, i tot el contrari que ell, vull dir que era menuda i dolça, l'entenia a la primera. No passen en va trenta anys de patacades.
El canvi va ser forçat. Ens van desallotjar perquè el barri s'estava transformant. Allò de la renovació urbanística. Afortunadament ens van recol·locar en uns pisos nous de tres habitacions, encara que minúscules, una cuina amb una terrasseta i un gran finestral al menjador que no deixava massa opcions a la decoració. Era un pis nou en un nou barri. Per al meu pare que des que es van casar amb la mare havien viscut sempre al mateix lloc, en aquell pis escarransit però sempre net i amb olor de lavanda, era un gran terrabastall aquell canvi. Hauríem de fer noves amistats, aprendre a conviure amb nous veïns. Per al meu pare allò era massa. Acostumat com estava a la rutina de la seva vida i al seu poder incontestable, el trasbalsava en gran manera haver de canviar els hàbits que havia consolidat al llarg dels anys i es passava moltes hores assegut en un banc als jardins que havien construït davant dels blocs de pisos, sense adonar-se que estava establint les bases per a nous hàbits. Però aquests no eren voluntaris, estava perdent el costum de fer allò que més be feia, intimidar i fer valer la seva paraula per damunt de tot i de tothom, però sobretot de la mare.
A mesura que passava el temps, tots ens vam anar acostumant al nou lloc. Jo ja tenia nous amics, fins i tot una noia del bloc del costat, em feia peça i jo a ella. La meva mare, amb unes veïnes, ja havien constituït una associació i es trobaven els dimecres a la tarda per xerrar i fer ganxet a casa d'alguna d'elles. Per al meu pare res havia canviat, bé, si, ara estava més sol que mai, era incapaç de reaccionar. Fins i tot li havia empitjorat el mal geni i la salut. Encara no parlava. Ara es passava les hores assegut a la butaca del menjador, mirant per la finestra l'horitzó de pisos que s'estenia fins a la muntanya i llençant exabruptes quan passaves pel davant.
Al cap de tres mesos va morir i la mare es va sentir alliberada, se li van encendre els ulls. S'havia descarregat d'un llast que l'ofegava feia anys però que havia aguantat amb fermesa i dignitat, com tantes dones. Ara es veia feliç. No es pas que fos insensible, l'estimava al pare, però la constant i sistemàtica pressió a que estava sotmesa acaben avorrint a qualsevol. Per la meva banda, a part del buit que va deixar, que era molt gros, quan a espai vull dir, no em va quedar cap sentiment. Ni tan sols una mica de pena vaig sentir.
Quan es fan trasllats ens solem desprendre d'allò que ens fa nosa, que es inservible o vell i sempre es perd alguna cosa pel camí. Sempre ha estat així.

Comentaris

  • m'agrada[Ofensiu]
    ANEROL | 20-09-2008 | Valoració: 10

    com portes el fil del relat; com, amb poques paraules, defineixes els trets principals per entendre els persontages del pare i la mare. i, la sinceritat de narrador, clara i dura, vertadera

  • Bon relat![Ofensiu]
    surina | 12-09-2008

    Quan no som capaços d'aceptar la realitat ens enfonsem i de manera inconscient arrosseguem a qui tenin al costat.
    A vegades no aconseguim superar-nos a nosaltres mteixos. És una llàstima!
    Has expressat molt bé aquesta situació.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: