EL TRANCAMENT

Un vent fred se li va en dur la il-lussió,
negres nubols li enterbolien l'enteniment,
mentres el seu cor s'ofegava en la tristesa,
d'unes llagrimes mal amagades,
per unes preguntes sense resposta,
per sospites confirmàdes,i mai volgudes acceptar.

Sombres de mort que l'acompanyaven,
pels camins del temps,
que et fan pasar pel desert,
dels dies sense amor.

Petjades solitaries, per platjes sense onades,
on gavines afamàdes
feien rapides volades,
per damunt daigües sense moviment.

Nits de plors, de llunes opaques,
de mirades endinssades,
perdudes, en la foscor del firmament.

Arbres sense fulles,
cremats per l'indiferencia de les muràlles de silenci, que ell alçava indiferent.

Recort amarg, que deixen les abraçades
altra temps apasionades, i
ara tant sols evocàdes amb el pensament.

Adeus muts, plens de dolor, que omplen el cor de llagrimes, i ennubolen els sentiments. .

maite