EL TRAMADOR DE PARAULES

Tothom al poble esperava els dies de festa. Les famílies es reunien front a la llar, compartien el millor que tenien a la despensa, i obrien una ampolla de vi. Les històries fluïen en l’ambient, i per moments oblidaven la dura realitat que vivien. Sols hi havia una cosa que desitjaren més que l’arribada d’un dia de festa: els dies de fira. Els carrers s’engalanaven, pels balcons penjaven tapissos i banderoles, i la gent es posava les seves millors vestidures per rebre comerciants i artistes vinguts de tota la comarca. Qui més gaudia eren els nens. Mentre els pares compraven i venien mercaderies, els més petits es sorprenien amb el traga-focs, o anaven a veure les titelles, o practicaven la seva punteria.
Però sens dubte, els que arrossegaven més xicalla eren els mags tramadors. No era sempre segur que vingués un, però quan ho feia deixava un record inesborrable pels qui tenien sort de veure’l. Sempre anaven rodejats de nens, que observaven embadalits com feien aquells moviments amb les mans, i dibuixaven una paraula de colors que després regalaven al nen més proper. Cadascuna era diferent, “pluja” era color blavosa i tenia un tacte una mica humit, però “cadellet” tenia un tacte pelut i donava una mica d’escalfor. La Txell vivia fascinada per ells, i cada cop que s’acostava la fira de primavera pregava perquè hi aparegués un. Li semblava meravellós que pogueren treure del no-res aquelles coses, solament amb un parell de moviments. La majoria dels nens acabaven abandonant les paraules pels camins en quan es cansaven d’elles, la Txell guardava curosament cadascuna d’aquelles meravelles en una caixa, sota el seu llit, fins que s’acabaven marcint i desapareixent. Feia anys que havia decidit què seria de major: es posaria vestidures brillants, un parell d’arracades, i regalaria prodigis a tots els nens que la seguiren.
No tenia ni idea d’on aprenien la seva habilitat els mags, però algun dia viatjaria fins esbrinar-ho. De moment es conformava en observar les mans d’aquells que venien a la fira, i practicar d’amagades quan acabava de munyir la vaca. Però havia de ser sincera: de moment els resultats eren molt magres. O més be inexistents. Acabava de fer setze anys, i començava a pensar que si no feia res al respecte, el seu somni s’esvairia. Per això enguany havia decidit posar tots els seus sentits i descobrir el secret dels tramadors. S’acostava l’abril i, amb ell, la fira de primavera. Havien passat dos anys des que el darrer mag passà pel poble, i tenia esperances que enguany en vingués un. El pla era molt senzill, seguiria al mag tot el dia i l’observaria atentament. Després, quan tothom hagués marxat, provaria d’imitar-lo. Si funcionava tindria un any o dos per practicar abans de preguntar a un tramador on aprenen la màgia de les paraules.
I els dies passaren, el poble es va engalanar de nou, i músics i artistes començaren a arribar. Les rialles omplien els carrers des de bon matí, cadascú dels vilatans preparava els seus millors vestits i a la plaça del poble ja començava a prendre forma el cadafal des del qual els músics obrien el ball. I les pregàries de la Txell foren escoltades: el va veure caminant pel camí principal, túnica blau fosc, cabàs a la esquena, i bàcul a la ma. Com sortits... per art de màgia, desenes de nens començaven a rodejar-lo; però aquest cop la Txell no estava amb ells. Malgrat es moria de ganes de saltar al seu voltant esperant rebre alguna paraula, es va concentrar en les mans del mag. I de cop va saber per què servia el cabàs de la esquena. Era un moviment subtil, però abans de fer una paraula posava la ma dintre i treia alguna cosa. Ara ja entenia què fallava en les seves pràctiques, per moments el seu somni de ser maga tramadora s’enfosquia. Fos el que fos allò, no seria barat, i la seva família amb dures penes sobrevivia. Va deixar de seguir el mag, ja no tenia ganes de fira i flors.
Es va refugiar en una petita plaça a les afores del poble; a aquelles hores els grans ja ballaven a la plaça major, i pel que semblava el mag i els menuts ja havien passat per allà. A prop seu restaven algunes de les paraules que els nens deixaven al seu pas, algunes lluïen encara com paraules recent creades. “He estat una ruca, si hagués fet com la resta de nens i no m’hagués entestat en saber el secret, ara tindria un grapat de paraules més a la caixa, i no estaria tan trista. Si tan sols tinguera un grapat d’aquella cosa...” I aleshores va tenir una idea. Tal volta poguera fer alguna cosa amb les paraules més noves. No seria com tenir aquella substància, però almenys podria practicar. I aleshores va agafar “sorra”, i va fer un parell de moviments. Li va costar força, però a la fi va tenir “Arròs” a les mans. De cop el somriure se li va il•luminar. I ja de pas, va agafar la paraula “Riure” i estirant una mica, va fer un “somriure”. “Després de tot no se’m dona tan malament”, va pensar. I aquell moment va sentir una rialla.
- Què hi tenim aquí? Una maga! Que no alça tres pams de terra! – Txell va alçar la mirada, el mag estava esmorzant a prop d’ella
- No sóc maga! Sóc una nena sols! – va respondre la Txell – Però m’agradaria ser-ho...
- Mira, nena, et seré franc. En conec uns quants mags com jo. A tots ens ha costat molt de temps d’estudi.
- No m’importa! Aprenc de pressa
- ... I molts sacrificis.
- No són sacrificis si es fan per complir un somni.
- ... I tots ells són homes.
- Però puc...
- No pots. Oblida’t. La màgia no és cosa de dones. Crea una llar. Forma una família. T’anirà molt millor, creu-me.
- Això que diu és cruel!
- Potser si, però menys cruel que el món dels camins per una noieta.
El mag tornà a concentrar-s’hi en el seu àpat, deixant a una enfurismada Txell. Ella era bona, ho percebia. No havia aconseguit transformar un parell de paraules? Cert que ja estaven fetes, però que li donaren una mica de pasta i veurien què sabia fer! Dibuixaria la paraula “Tramadora” i se la passaria per la cara! Clar que... després de tot tenia raó, tenia poques possibilitats, però estava segura que si lluitava ho aconseguiria! De cop es va adonar que l’enuig havia anat desapareixent, substituït per una sensació de tebiesa, sense motiu aparent. Era la mateixa sensació que quan... aleshores es va fixar en les seves mans. Mentre maleïa mentalment el mag arrogant, els dits havien seguit treballant. Fins i tot havia agafat un altra paraula que algun nen havia deixat pansint-se en el terra, i ara tenia un “somriure càlid” a les mans. No era la única sorpresa: el mag, que no havia perdut de vista les mans de la Txell, feia estona que tenia la boca oberta.
- Noia, com ho has fet?
- Jo, doncs... no ho sé, estava enfurismada i no m’he adonat...
- Conec uns quants tramadors, alguns molt bons. I mai he vist ningú capaç de lligar dues paraules, com tu has fet.
- De tota manera, com tu mateix has dit, no sóc ni seré tramadora. Sóc una dona i no és ofici per nosaltres. Crec que faré cas del que dius, formaré una família. He sentit a dir que sí és un bon ofici per nosaltres.
- Et demane disculpes, no et volia ofendre. Però has d’entendre que durant molt de temps ha sigut així i costa canviar la mentalitat. Però què dimonis! – va riure – M’acabes de deixar de pedra! Em dic Dídac. Estic disposat a demostrar a qui siga que pots tenir igual o més talent que nosaltres. Si estàs disposada a acompanyar-m’hi, clar.
- Acompanyar-t’hi? On?
- A veure al meu mestre, és clar! Li encantarà veure el que saps fer. Ell t’entrenarà; si vols, és clar
La Txell va allargar la ma, lentament, i va estrènyer la que tenia estesa cap a ella. No tenia ni idea de com ho havia fet, i tampoc estava segura si ho podria tornar a repetir. Però sí sabia una cosa: anava a lluitar per aconseguir el seu somni.
De mica en mica el cel s’anava aclarint, el sol començava a aparèixer rere les muntanyes. Havia fet nit en el poble més proper, era una mica aviat però estava impacient per tornar a veure el seu poblat. Havia sigut un llarg camí, no tant per la distància sinó perquè havia anat fent volts acompanyant a Dídac per unes quantes fires. I ara podia veure les primeres cases, al camí principal. Els tapissos i banderoles que adornaven el carrer li portaven records de la seva infantesa. Ella havia corregut els carrers en dies de fira, com ara feien alguns pocs matiners, buscant al mag tramador. I també havia corregut món, buscant complir el seu somni. I finalment havia hagut de renunciar a ell. Malgrat tot no es va decebre. No anava a ser maga tramadora, però no li importava: havia trobat una vocació millor. Va muntar el seu faristol al centre de la mateixa plaça on, temps enrere, havia decidit deixar el seu poble. Va esperar fins que la canalla s’acostara, encuriosida; i aleshores va decidir començar l’espectacle:
“- Veniu, xiquets, acosteu-vos! No tingueu por! Acosteu-vos i sentireu la història d’un jove cavaller, Jordi, que es va enfrontar a un drac majestuós”
I, a l’instant, la plaça es va omplir de somriures càlids, i els ulls de desenes de nens espurnejaven en veure les paraules dansar en l’aire, davant d’ells.

FI