EL LLEGAT DEL SENYOR PIZARRO

Un relat de: Franxapa
(Francesc Palanca, fent realitat una idea de Bea Vilariño)

Feia estona que esperava assegut a la porta del despatx. Desitjava que per fi s’obrís, senyal que la seva ocupant deixava la feina per acabada. El seu estómac l’advertia de tant en tant que tenia gana, i l’empenyia a picar la porta, però coneixia massa be la seva companya, i si hi havia alguna cosa que Diana no suportava és que la interromperen mentre estava concentrada. L’Andreu Torres es va jugar la vida aquell matí per primer cop en obrir una petita escletxa de la porta. Després va respirar alleugerit: Dintre una jove amb aspecte lleugerament descuidat el somreia rere el llapis digital que sostenia a la boca. Se’l va treure per parlar.
- Quin hora és?
- Falten trenta minuts per les tres
- Sí que és tard! Amb raó tenia gana, anem a dinar?
Normalment anaven a una casa de menjars prop del Ministeri. Era una de les poques que encara feia menjar casolà, però la Diana anava sobretot perquè era un lloc discret. El seu nom encara saltava de pantalla en pantalla, i això que ja feia mesos de la troballa d’aquells documents de primers del segle XXI, que confirmaven algunes teories sobre les tensions entre els antics estats en aquelles dates. Els seus professors ja l’havien advertit que el risc saltar a la fama davant un bon descobriment era inherent a la feina de ciberarqueòloga, especialment si es dedicava a aquella desconeguda època finals del segle XX i principis del XXI, en la que s’havien assentat les bases de les modernes xarxes cibernètiques. Però què havia de fer... la ciberarqueologia l’apassionava des que la va descobrir, i aquella època la fascinava, així que hagué d’assumir aquest risc.
- Cauràs malalta – va dir Andreu, mentre esperaven els primers plats
- Et preocupes massa – Es va retirar els cabells del front – Estic be, com sempre. Ja saps com em pose quan trobe una pista prometedora... No ho puc evitar.
- Si, et conec massa. Si per tu fora no menjaries, ni dormiries. Et passaries la estona rere la pantalla. Sense ànim de ser superb, si no fóra per mi ja faria temps que t’hagueres consumit.
- T’ho agraesc molt, Andreu, no saps quan. Què faria sense tu?
- Sincerament, retirar-t’hi. Tens fama, crèdits... què més vols? Jo haguera acceptat la oferta del Ministeri
- Era molt temptadora, però saps molt be que haguera suposat allunyar-me del meu “velló d’or”. I això no ho puc permetre.
- El velló... una quimera més be. No entenc per què aquesta ànsia. Però en fi, ja he provat de fer-t’hi entrar en raó un i altre cop, i mai ho he aconseguit.
- Sé que en el fons em comprens – va tocar la ma del seu company.
Això del “Velló d’or” havia sigut una broma seva. El pare de la Diana havia sigut arqueolingüista. Gràcies a ell s’havia pogut recuperar part de la gramàtica de dues llengües ara oblidades, com `l’anglès o el català. La seva feina no es diferenciava gaire de la pròpia Diana feia: sondejava la xarxa global per trobar arxius i documents d’altres èpoques, i tractar d’extreure les principals regles del llenguatge. El text que més li havia agradat narrava la llegenda de Jasón i els Argonautes, en la seva recerca del Velló d’Or. Diana li devia a ella el seu nom, i un bon grapat de records infantils, quan son pare li la contava per anar a dormir. Li havia semblat un bon homenatge per son pare nomenar així al seu projecte més important; especialment perquè va ser precisament amb la seva mort que va començar la recerca.
Encara recordava quan va entrar per primer cop a l’ordinador de son pare. Va quedar ben aclaparada per la quantitat de documentació que hi havia dintre. Gairebé res estava publicat, i sols una petita part estava catalogada. Va fer el cor fort per organitzar-ho tot i crear la fundació que gestionés el seu llegat. Sols es va quedar per ella una cosa: una fotografia de les antigues, en dos dimensions. No coneixia ni la data, ni les persones que sortien en ella, ni el lloc on l’havien pres. Però si sabia el motiu pel qual l’havia guardat son pare: en les mans d’una de les persones hi havia un objecte estrany: gruixut, de perfil es podia dir que tenia forma de mitja lluna. L’altra cara era rectangular, en ella es podien llegir alguns caràcters: “Les aventures del bon soldat Svejk”. En alguns documents antics es mencionava un objecte anomenat “llibre”; es tractava d’un munt de fines làmines unides entre si i protegides per un altra làmina més gruixuda. Ningú havia vist un, molt menys sabien per què servia. Alguns experts ciberarqueòlegs treballaren un temps però no arribaren a cap conclusió, si be algunes teories sostenien que tal volta era un sistema molt primitiu d’emmagatzemar informació. Diana estava segura que l’objecte que sostenia aquell home era un “llibre”; no sols això, estava convençuda que en algun lloc encara hi quedava algun exemplar, i s’havia proposat trobar-lo. Andreu, el seu company d’investigacions, no estava tan convençut; i de moment el poc èxit que estava tenint semblava donar-li la raó.
El seu despatx era dels més petits i foscos del Ministeri. El director del departament de Història li havia proposat ocupar un dels despatxos de la tercera planta, molt més amples i lluminosos que els del semisoterrani, especialment després de la seva fama que havia guanyat darrerament; però s’hi havia negat. Per treballar preferia foscor i silenci. Es va posar el seu casc i va entrar a la xarxa. De moment havia tractat de trobar pistes a través de tres línies: Intentar esbrinar qui era l’home de la fotografia, on va ser feta, i d’on la va treure son pare; però els resultats havien sigut molt magres: tan sols sabia que va ser presa probablement en Europa, i que almenys durant un temps va estar dintre de “facebook”, per la empremta digital; però almenys utilitzava la darrera pista per anar buscant altres restes que li permeteren saber per quins dispositius havia passat. Aquell matí havia estat seguint una prometedora línia a través del mediterrani, però a aquelles hores de la tarda s’havia esvaït. Va deixar el casc sobre la taula i va sospirar, tal volta l’Andreu tenia raó. Com en una premonició, es va obrir una finestra de comunicació en la pantalla.
- Diana, són ja quasi les nou, deuries deixar-ho per avui.
- Potser tens raó, és millor deixar-ho del tot. He estat tota la vesprada rastrejant IP’s, he passejat per mitja Europa antiga, però no he trobat res de trellat.
- Durant un temps es va dir que algunes xarxes socials amagaven el rastre de les seves publicacions per evitar problemes amb la llei d’aleshores. Potser és el cas.
- Ja ho he tingut en compte, he utilitzat els filtres habituals, però m’està costant més de l’habitual. En fi, demà serà altre dia.
Va tornar a deixar el casc damunt la taula, i va sospirar de nou. Va prendre el llapis digital per apagar l’aparell però en aquell moment va sortir un altre missatge de comunicació a la pantalla. Va deixar que sonés un parell de cops. “Andreu, de què t’has oblidat aquest cop?”. Es va posar de nou el casc i va prémer el botó per acceptar. No va sortir cap imatge a la pantalla 3D, això la va fer posar-s’hi alerta.
- Senyoreta Diana Espinosa? – Era la veu d’un home gran, més proper a la setantena: un complet desconegut
- Sóc jo, com ha aconseguit aquesta adreça?
- Deuria tenir més cura quan investiga, senyoreta. Sobretot amb aquesta fama tan recentment creada...
- Què vol de mi?
- Està buscant certa informació al voltant d’una fotografia. I crec que deuríem parlar.
- Ho estem fent, no?
- En persona. D’aquí un hora en la cafeteria del museu. Sigui puntual.
La comunicació es va tallar bruscament. Veure algú en persona... no era un procediment molt regular amb la seva professió. El més normal era tenir alguna cita en un lloc virtual mitjançant els respectius avatars. No estava de més buscar algun protector...
A Andreu no li va fer cap gràcia la idea. Citar-s’hi amb un desconegut en un bar força discret era una d’aquelles coses que el cinema et feia recordar com una “mala idea”. Però també sabia que Diana ho faria amb o sense ell, així que preferia ser-hi. Es va ubicar a certa distància, suficientment lluny per no entorpir la cita però suficientment a prop per si havia d’intervenir. La Diana era a una de les taules, amb una copa a la ma. Mirava a esquerra i dreta, tractant d’endevinar qui l’havia citat allà, i de tant en tant feia algun gest a Andreu per tranquil·litzar-lo. En una d’aquestes va veure un ancià amb un visor neuronal, que caminava a passos petits fins on era ella. A les palpentes va agafar una cadira i va seure al seu costat.

- Vaja vaja, no la imaginava tan jove...
- I segons m’han dit encara puc fer papers de joveneta de vint anys – va bromejar Diana – què vol?
- Si sol anar sempre per feina, entenc com ha arribat tan lluny tan aviat. – va alçar la ma quan el cambrer era a prop – Posi’m un com el de la senyoreta – va demanar – Com li he dit, sé que ha estat seguint el rastre a una fotografia antiga. M’atrevesc a dir que sense massa èxit. No és culpa seva, vaig posar un dispositiu d’alarma en el seu codi encriptat perquè m’avisés si algú tractava de llegir-lo. Molt be, estic disposat a respondre tres preguntes relacionades amb ella. Tal volta això l’ajude en la seva recerca o no. Únicament li demanaré a canvi que deixi d’investigar el codi de la fotografia, ja que corre el risc de trobar alguna cosa desagradable, i posar en problemes a algunes persones, no sé, com jo. Així que pense-ho be abans de fer-les, perquè no respondré cap més.
- D’acord – va pensar una estona, tractava de buscar la millor pregunta – Per què sap de la existència d’aquesta fotografia?
- Durant un temps va estar al meu poder. Ja fa molt. Jo era antiquari, comprava vells aparells domèstics per treure la informació, crebar-la i treure profit de la més profitosa. Un dia em vaig trobar amb aquesta imatge, la vaig deixar a l’apartat de “costumbrisme”, que és on van a parar aquells objectes que no tenen massa interès històric però poden valdre per algun col·leccionista. Un parell de dies després un tipus em va oferir mig milió de crèdits per la fotografia. Vaig quedar ben aclaparat, em pensava que em prenia el pèl. Al dia següent un altre tipus es va interessar, m’oferia set-cents crèdits. Aleshores em va picar la curiositat, la vaig treure de la tenda i la vaig estudiar amb cura: a primer cop d’ull no s’hi veia res que poguera justificar aquestes ofertes, tret de l’objecte que hi te l’individu a les mans. Un objecte desconegut.
- Qui li va oferir tants diners?
- Hi ha un bon grapat d’erudits que està convençut que encara queda algun llibre a la terra, i el vol trobar. Qualsevol d’ells el suficientment ric es veuria temptat de fer una oferta realment marejant. És cert que a la fi la vaig vendre, però no em vaig fer ric precisament.
- Ja veig... – La Diana es va pensar molt la darrera pregunta, no veia de què li podia servir la informació que de moment li havia donat, i ara sols li quedava un tret. – De quin ordinador la va treure?
- De tant en tant comprava grans estocs provinent de guardamobles o empreses de mudança. Ordinadors que s’havien perdut, o que els amos ja no volien. Crec que va venir per un d’aquests.
- D’acord... gràcies per la informació. No sé ben be per on començar, però alguna cosa podré treure – Per què es va desempallegar d’ella?

- Això seria una quarta pregunta, a la que ja no tindria dret, però que dimonis! L’hi regalo. Em va entrar un deliri de grandesa i vaig provar de fer el que vostè i alguns pocs ciberarqueòlegs estan fent, sense pensar que sols sóc un simple antiquari sense els contactes ni els recursos que cap per una recerca com aquesta. Com pot comprovar pel meu visor, a més, no em faria massa paper ara – va riure amb gana – a la fi em vaig desempallegar d’ella, i suposo que així va arribar a vostè.
- Ja veig... – La Diana va restar una mica pensativa – gràcies per la informació, compliré la meva paraula.
- Ja suposava que ho faria – l’ancià es va alçar amb una mica dificultat de la cadira – d’això, si l’interessa, l’ordinador del qual vaig treure la fotografia encara està en venda.
Andreu observava aquella andròmina polsegosa, dintre del despatx de la Diana. Cada cop ho veia menys clar.
- No sé com t’has gastat cent mil crèdits en aquest trasto. Ni tan se vols saps si com ha dit el vell, la fotografia va sortir de aquí. Podria haver-t’hi estafat i tu estaries tan tranquil·la.
- Paga la pena intentar-ho. Per la seva època, data de principis del segle XXI, amb la qual cosa quadraria amb la època de la fotografia. A més vaig prometre al vell no seguir investigant el rastre digital, i penso complir-ho. – Diana va acabar d’engegar el darrer cable.
- Per no dir que si s’assabenten que has agafat prestats els adaptadors de pantalla 3D, et caurà una de bona.
- Calla, pesat, i deixa’m que em concentri – va somriure la Diana – Vine’m a buscar demà, a l’hora d’esmorzar.
***
Tal i com havia promès, va anar a buscar la Diana a l’hora d’esmorzar, desitjant que les seves sospites no foren certes i la seva amiga haja anat la nit anterior a dormir a casa. Be, havia de reconèixer que la opció era remota. Tenia els cabells més enredats que de costum, la roba desendreçada i ulleres. Però estava radiant, plena de energia. El va rebre amb un somriure ben ampli
- T’ho pots creure? Està en molt bon estat! Sols he hagut d’ajustar alguna cosa per aquí i per allà; i sort que encara guardava alguna memòria DDR! És... com descobrir un món nou! Tinc gana! Per què m’has vingut a buscar tan aviat?
- Jo... és l’hora d’esmorzar, m’havies dit que et vingués a buscar...
- Ah, si, és clar! Ja és tan tard? Mare meua! – Diana parlava acceleradament – Amb raó tinc gana! Anem a fer un mos i et conto tot.

Va menjar amb molta gana, com si hagués passat una setmana sense fer un mos (i no dotze hores, com havien passat). Andreu també va reconèixer aquest tret: quan la Diana s’excitava amb alguna cosa s’accelerava molt, vivia al doble de velocitat; i per descomptat parlava de igual manera. Calia fer un esforç per entendre-la.
- És un vell model i5, m’ha sorprès molt perquè em pensava que encara no quedaven màquines tan antigues. Em va costar tres hores de netejar, estava cobert de pols i amb prou feines funcionava; però a la fi vaig aconseguir fer-lo anar. Hi ha programes que serien la enveja per alguns ciberarqueòlegs... Sabies que hi havia alguns que permetien viure una segona vida? En fi, que me’n vaig del tema. He aconseguit seguir la seva història. El vell no va dir tota la veritat. Aquesta màquina va ser espoliada d’un soterrani on es va trobar material de oficina i màquines de mitjans del segle XXI. Als diaris va sortir alguna notícia, sobre un robatori que van patir. Pertanyia a un tal Ernest Pizarro, funcionari. He trobat part de la seva signatura digital. He intentat sense èxit saber a quin cos pertanyia, però tal i com imaginava era un nom força comú. Aleshores he tingut una idea: Recordes que fa un parell de dècades es varen recopilar molts dels antics plànols de la ciutat? Vaig pensar que tal volta constara l’edifici que hi havia abans a la zona de les excavacions. Era... una biblioteca.
- Vols dir que hi havia un servidor que guardava una biblioteca d’arxius... això no te cap sentit.
- Aleshores no tenia el mateix significat que ara. Espera, que ara ve el millor. Buscant més informació he trobat una petita partició, quasi imperceptible. Al principi m’he pensat que seria un virus, però va ser realitzada a propòsit per l’usuari de l’ordinador. I dintre havia... un video!
- Ves per feina, que així no acabarem mai!
- Va gravar una mena de testament en audio. Al 2065 els llibres en paper varen ser prohibits, perquè promovien la desforestació. Va protestar un munt de gent, científics varen afanyar-s’hi a desmentir aquesta relació, alguns denunciaven que rere havia interessos de les empreses tecnològiques, be... ja saps com va anar la cosa. Edificis sencers plens de llibres varen ser desmantellats per complir amb aquesta norma. Doncs be, crec que aquests edificis eren biblioteques.
- Te una mica de sentit, després de tot es podria considerar un “arxiu”.
- Efectivament. Deixa’m que acabe. El senyor Pizarro no estava gens d’acord amb el desballestament de la biblioteca, i durant molts dies va estar traslladant part dels arxius a un amagatall secret. I, agafa’t fort, al video assenyala on està l’amagatall!
- I per què anava a gravar un video amb aquestes dades i després l’anava a amagar tan be a l’ordinador?
- Pensa be, aquest ordinador no era propietat seva: era propietat de l’estat. D’haver trobat aquest arxiu l’hagueren sancionat, i hagueren destruït el magatzem. Segurament esperava que algú en el futur ho poguera trobar.
- I ara què faràs?
- Evidentment: aniré aquesta nit a buscar aquest amagatall, seguint els plànols antics de la ciutat i les indicacions del video. Ho tinc tot molt ben guardat.
- Però pot ser perillós! Pot ser una trampa! I si ha posat mesures de seguretat per protegir-lo?
- No crec que estiguin operatives desprès de tants anys. Va, no sigues poregós. Quedem aquí, prop del parc central. Porta equip de visió nocturna. Un ascensor de ma i un aparell d’escolta bidireccional. I roba fosca, per descomptat.
- Dec estar molt boig per seguir-t’hi a aquesta aventura.
- Va, ho has de reconèixer. També t’agrada.
- Be, una mica si...
Trobar el soterrani havia sigut relativament fàcil. Segons antics arxius el riu havia travessat la ciutat de part a part, fins arribat a la mar. En alguna època passada va ser desviat o assecat, perquè en els plànols de principis del segle XXI estava retolat com una mena de zona verda o parc. Posteriorment, per necessitats pròpies del creixement demogràfic del segle XXII, havia sigut anivellat per construir l’exclusiu barri del Túria. Pel que semblava alguns espais havien quedat oblidats. Havien hagut de recórrer uns quants metres per dintre de les clavegueres, però finalment es trobava davant una vella porta de ferro oxidada. D’haver sigut una pel·lícula la porta haguera sigut enorme, color coure, i custodiada per dues figures de pedra. Per Diana havia tingut la mateixa espectacularitat. Malgrat haver necessitat d’una bona dosi de lubricant artificial i ones subsòniques per trencar l’òxid i poder entrar. Va donar més potència als llums del seu equip de visió nocturna, i es va obrir davant d’ella tot un corredor amb prestatgeries mig oxidades a esquerra i dreta, entre pilars de ciment. En el sostre hi havia llums penjant, amb sort fins i tot els podria encendre. Es va girar cap a l’Andreu, que també mirava bocabadat.
- Ho has aconseguit... vas a ser la fotuda número u de la ciberarqueologia!
- Això em te una mica igual, Andreuet – la Diana va somriure de orella a orella – necessite que em faces un favor. A partir d’ara t’he de demanar que em deixes seguir sola. Tancaré la porta per més seguretat.
- Però... no h puc fer! És perillós! No vull deixar-t’hi sola!
- Et preocupes massa per mi. No passarà res, quan acabe la feina sortiré, com he fet sempre. I segur que a l’altra banda hi seràs tu, com sempre, esperant-m’hi.
- I què faré fins aleshores?
- Torna a casa, els teus t’estranyaran. Estaré be.
Li va fer un bes a la galta. Va localitzar on era l’interruptor, miraculosament els llums funcionaven. Va mirar a esquerra i a dreta: El petit príncep, Tirant Lo Blanc. El Quixot, les obres completes de Machado i Estellés, Herman Melville, La Metamorfosi... Hi havia tants llocs on posar la seva mirada... com si un nou univers sencer s’acabara d’obrir davant seu. Els seus ulls espurnejaren una mica.
- A què estic esperant? A la feina!
Es va girar, va fer una darrera mirada a l’Andreu, i va tancar la porta.

FI

Comentaris

  • Ha costat, eh?[Ofensiu]
    Franxapa | 08-05-2017

    A mi també m'ha costat imaginar-ho, i a més fer-ho quadrar. Però me'n alegro que al final hagi quedat més be, gràcies per comentar!

  • Encara...[Ofensiu]
    Montseblanc | 05-05-2017

    ...que la idea del teu relat em sembla original, fins i tot “romàntica”, costa d’imaginar un món en el que la majoria ni tan sols saben el significat de la paraula “llibre” i a la vegada, pel que expliques, sembla que tot el demés no ha canviat gairebé gens... Tot i així m’ha encantat això de trobar llibres amagats... A mi em va passar una vegada, fa trenta anys i encara ho recordo amb emoció.

l´Autor

Franxapa

14 Relats

21 Comentaris

7861 Lectures

Valoració de l'autor: 9.80

Biografia:
Escric perquè escriure allibera. Escric perquè escriure alimenta. Escric perquè escriure relaxa. Escric, en definitiva, perquè escriure és una passió.