L’ATRACAMENT

L’home es va prendre uns pocs minuts abans d’entrar. Va fer un cop d’ull i va veure unes quinze persones fent cua sota un rètol que deia “caixa”. Una mica més a la esquerra un guàrdia de seguretat parlava amb una de les treballadores, rere uns faristols on es podia llegir “serveis a l’usuari”. De cop el món se li va venir avall, mai seria capaç de fer-ho. Va mirar de serenar-s’hi, respirà fort un, dos, tres cops, i en aquell moment el guàrdia de seguretat va sortir per la porta amb una cigarreta a la ma. D’acord, el destí volia que ho fes. Va respirar fort altre cop més, i saludà al guàrdia (que li va respondre amb un grunyit). Un cop dintre va tancar la porta i la va atrancar, com havia vist fer al cinema. La noia de “Serveis a l’Usuari” es va aixecar i va proferir un “Senyor, què està fent?”. Era el moment de treure la pistola, apuntar a l’aire i cridar “Tothom a terra! És un atracament!”. Sols aleshores va respirar tranquil. Al seu voltant tothom estava de genolls a terra. Havia de reconèixer que la sensació de poder era meravellosa. Va mirar cap a l’exterior, el guàrdia feia cops a la porta, i alguns veïns miraven amb curiositat. Es va dirigir al caixer, pistola en ma, i amb la veu més greu que li va sortir li va dir “Treu tot els diners de la caixa, i tant em fa que sigui retardada! Tenim tot el dia!”. El caixer, espantat, va sortir de rere la taula per obeir la ordre. En aquell moment va varen sonar sirenes al carrer, els veïns curiosos s’apartaven per deixar passar els dos cotxes de policia, que aparcaren en la porta. Els quatre agents que sortiren del seu interior s’apostaren darrere, i l’instaren per megafonia a que “sortirà amb les mans en alt i sense fer bogeries”. L’home serrà les dents, llençà la pistola al terra i escridassà “Cagüenlòstiaputa!!!”.

Durant uns segons es va quedar quiet, respirant feixugament. Després, lentament, va seure en un dels seients amb les mans a la cara. Els clients es miraven uns a altres amb cara d’estranyesa, sense saber què fer. L’home va alçar una mica el cap. Amb la veu tremolant va dir “podeu marxar, tot s’ha acabat. Sóc el pitjor atracador de la història”. Els clients, primer amb cautela, després més decidits, s’alçaren del terra, desatracaren la porta i sortiren sense pressa però sense pausa, no sigui cosa que l’home de dintre canviés d’opinió. Sols una dona jove va seure al seu costat. Va treure un paquet de tabac i el va oferir a l’home, que el va rebutjar amb un gest. La dona sí va encendre un, va fer dues pipades i després li va parlar.

- No crec que sigui el pitjor atracador de la història. Simplement és que tot no sempre surt perfecte. Uns cops la cosa va be, i d’altres malament. – va fer una pipada més – és clar, que en el vostre cas sol ser pitjor perquè si surt malament acabeu a la garjola.
- Vostè no ho entén.
- És clar que ho entenc! Fallar pot ser frustrant, especialment si has posat totes les ganes, però la vida és així. Malgrat siguis un professional, les coses fallen.
- Tu... tu creus que sóc un professional?
- És evident que ho ets! Has esperat que el guàrdia sortís a fumar, has atracat la porta perfectament, es nota molt que portes temps fent aquestes coses!
- En realitat és el meu primer cop
- En aquest barri?
- No, qualsevol barri. És... és el meu primer atracament.
- Oh!... de veres? – va llençar dues boles de fum – a mi no m’han atracat molts cops, però m’ha semblat que ha estat molt be. – va fer dues pipades més
- Be, te igual si no ho creu...
- Interessant!
- Interessant diu?
- És el primer cop que conec algú en el seu primer atracament. – va apagar la cigarreta al terra – Per ser justos, és el primer cop que conec un atracador.
- En realitat sóc assessor fiscal.
- I ara! Ets una caixa de sorpreses!
- De segur que s’havia adonat. Ja me explicarà quin atracador va amb vestit i americana.
- Cert, no és un abillament molt usual. Em permets una pregunta?
- Per què no...
- Quina raó pot dur a un assessor fiscal a atracar un banc?
- En el meu cas el meu cunyat
- No cal que diguis més. T’ha enredat en alguna cosa i ho has perdut tot, vella història.
- No, no... no va per aquí. Mira, de petit em cantaven tots els dies la cançoneta de “covard, gallina...” I ara el meu cunyat es passa la estona insinuant que sóc poc valent. I estic cansat que tothom em digui “covard”.
- No penso que siguis un covard.
- Doncs deus ser la única, però no els culpo. L’estiu passat fins i tot el meu fill de set anys es va atrevir a llençar-s’hi en tirolina, i jo mentre queixant-m’hi del peu!
- Però és que hi ha valor, i valor. Per mi és més valerós llençar-s’hi a una carrera com la d’assessor fiscal, que fer-ho amb un tros de ferralla.
- Menys mal que algú ho comprèn.
- Els teus pares t’ho deurien dir en el seu dia.
- Per mos pares era el malfeiner, que tenia sort. Qui s’enduia els triomfs era el meu germà. La veritat és que la vida l’ha tractat molt be, és inspector d’hisenda.
- Però cadascú és com és, tampoc pots pretendre ser com el teu cunyat, o un atracador...
- En realitat els diners tant em fan. Jo volia una mica de publicitat, sortir en premsa... que la gent vegi que dintre de mi hi ha un home que no tem la policia ni lluitar front la llei.
- Doncs, amb tots els respectes, aquest cop la llei ha vençut.
- Suposo... però què hi farem? Podria agafar-t’hi com hostatge, demanar un cotxe i fugir a Cuba. Però crec que sóc massa covard per ser un fugitiu.
- O podries fer altra cosa. Tu i jo sortim amb els braços en alt, parlo amb el jutge i m’oferesc per fer-t’hi teràpia durant sis mesos.
- Teràpia? Però... qui ets?
- Estaries en molt bones mans. Sóc molt professional i qualificada.
- Espera, trobo que m’he perdut. Treballes amb la policia? Per què... per què estàs fent el que fas? – La dona va buscar dins la seva bossa fins trobar una tarjeta, que li va allargar amb un gran somriure
- Perquè m’he enamorat de tu, tonto... – I fent passes curtes, va sortir del banc.

FI