Soledat

Portava almenys un parell d’hores arrossegant l’atrotinat carret de la compra, estava tan acostumada a matinar que instintivament es llevava a dos quarts de vuit. La gent feia estona que estava als seus llocs de treball o els col•legis i l’avinguda estava força solitària, gairebé un parell de joves que es desplaçaven en bicicleta, i els escombriaires, complint amb la seva feina. Va decidir que era un bon lloc per detenir-s’hi, va netejar amb un vell mocador les fustes del banc i va seure. Un jove pujava carrer amunt, tranquil, despreocupat, o almenys no semblava tenir pressa: caminava a passes lentes i fumant un cigarret. Ella també va treure un d’un arrugat paquet, just quan el jove passava pel seu costat.

 Perdoni, jove, em donaria foc?
 I tant, senyora! – el jove va buscar el seu encenedor entre les butxaques de la jaqueta
 És que mai sé què faig amb ells, un dia poso la ma a la butxaca i ja no hi és… - va encendre la cigarreta i li va tornar l’encenedor
 Sol passar, senyora!. Jo mateix me la oblido molts cops a la cuina, després de fer l’àpat… - el noi va fer gest de marxar
 Moltes gràcies, jove!

El va veure allunyar-s’hi, una mica entristida, avinguda amunt, apurant les darreres pipades abans de doblar un carrer. Va tossir un par de cops i va apagar el seu. “Altre cop serà…” i va tornar a empènyer el carret avinguda avall.