El temps no sempre és el millor recurs

Un relat de: Hortitzó
Difícil. Ser incapaç, per primer cop, d’explicar-ho a algú se’m fa molt complicat. Però el que em fa més mal és ser incapaç d’entendre el perquè no puc somriure de veritat, el perquè he oblidat la sensació d’estar bé del tot. Sé que ser feliç és difícil, però només m’agradaria estar bé, com els altres. Suposo que en algun moment del passat he estat bé, però no recordo ni quan, ni perquè ni la sensació que sentia.

Ben mirat, hi ha alguns moments que arribo a sentir-me bé, quan respiro tant profundament que al treure l’aire tinc la sensació d’expulsar tot allò que m’impedeix disfrutar com als altres. En tots aquests moments estic sola, normalment a la muntanya – cosa que malauradament em passa molt de tant en tant-. “La muntanya em tranquil•litza, estar en un paisatge que l’home no ha modificat, per a mi, és un moment màgic. Mirar durant hores tots els detalls d’un paisatge: sentir-se petit, sentir-se important però alhora impotent davant la immensitat del teu entorn, per a mi és com explicar tot el que em passa a algú sense haver de dir ni una sola paraula.” Quan estic allà, sola, em sento acompanyada per ningú, però rarament acompanyada – aquesta és una de les moltes coses que sóc incapaç d’entendre -. D’altres vegades estic al llit, sense fer res, intentant per una vegada al dia no pensar i per un instant noto que l’endemà serà un dia en el que passarà alguna cosa que m’omplirà, que em farà treure un somriure que no serà forçat.

M’ho han dit moltes vegades i sé perfectament que les coses no vénen d’un dia per l’altre, ni que tampoc vénen soles – sense haver de fer res -, però necessito creure-hi. He provat moltes coses i altra vegada sóc conscient que no hauria de fer res per a poder ser feliç, o com a mínim per a disfrutar, que hauria de formar part del dia a dia. Poder riure del no res, de moments que simplement fan gràcia, poder estar bé amb els amics sense que surti el mig somriure forçat. O bé, poder recordar grans estones acompanyada, evitant que de seguida aparegui aquell “però...”. Però en sóc incapaç. Penso, intento, provo, però no sé perquè no puc.

Perquè jo no i d’altres sí. Una de les altres coses que tinc clares és que no dec ser l’única a la que li passa, però em passo el dia observant i molts d’aquells que no estan bé saben fingir, i em deixen a mi amb una sensació d’impotència molt desagradable. Potser tot és qüestió de temps, però arriba un moment que no puc més, que em canso d’esperar.

Comentaris

  • Jo també tinc aquests "baixons"[Ofensiu]
    Mena Guiga | 16-02-2012

    Doncs sí i realment esgoten. Però, coneixent-los, quan apareixen pots triar d'estar en le SÍ o en el NO. És a dir, segons com ho miris. Tot i això, a vegades el NO s'obre pas...perquè li permeto.
    Ajuda, a fi de dia, pensar en els moments senzills i plens que ens han donat força (bé sigui el color d''una fulla a la tardor, l'olor de terra de les bledes, l'explicat un conte al meu fill, ...). Ajuda agrair-los i donant-los més importància que la resta de moments que creiem que no ens fan feliços (per problemes o de salut, o econòmics, o emocionals,...).
    Si busques a google Noarmsnolegs (més o menys) podràs trobar una persona exemplar i aleshores no podem queixar-nos. Tot i que, inevitablement i per costum, ho fem (jo la primera).
    Endavant i una abraçada de llana per a tota la setmana!
    Mena Guiga.

  • entenc el que dius...[Ofensiu]
    joandemataro | 15-02-2012

    perquè com bé dius molta gent ho ha passat i ho passa... per mi el millor recurs, a part del temps, ha estat la companyia dels qui m'estimo de debò, ha estat ser una mica egoista i ha estat intentar estimar-me més a mi mateix...però cada un...

    només vull que rebis la meva salutació més cordial i una abraçada
    des de mataró
    joan