Sis cares i vuit vèrtex

Agafa un llapis i un paper; és igual si és un Din-A-4 o de qualsevol altra mida. Tampoc importa el color, però és molt important que no tingui ni línies ni quadrets, que sigui tot blanc. Ara, dibuixa el contorn d’un cub, un cub transparent. Ho has fet moltes vegades al llarg de la teva vida, o bé perquè t’ho han demanat, o, com és més habitual, quan t’avorries i disposaves d’un llapis i un paper a les mans. Mira-te’l concentrat. Et pot semblar un cub qualsevol, però aquest no ho és, el que acabes de dibuixar sóc jo. Fixa’t-hi atentament.

Si estiguessis en aquest moment amb molta gent, veuries que tothom hauria dibuixat el mateix tipus de cub, com jo: d’estatura mitjana, castanya, amb els ulls marrons, el cabell llis i dretana. Si féssim una estadística, la normalitat catalana tiraria per aquest model de noia, com la normalitat dels cubs. Un cub transparent he dit tot just començar, un cub limitat per dotze rectes però sense límits per les parets, un caràcter que generalment es regeix per les normes de la societat però que no té límits per a expressar la seva opinió, fa que m’acostumi a posar en problemes que no em pertoquen, però que per altra banda fa que sigui una persona fàcilment triada com a confident. Si no estàs habituat al dibuix, les línies no t’hauran quedat perfectament paral•leles ni rectes, i això és el que farà que es diferenciï dels altres cubs. Les mateixes imperfeccions que tinc jo: unes arrugues massa marcades per l’adolescència combinades amb l’acne, la necessitat de l’ús ulleres, els ulls massa petits... Ara que t’he parlat de les imperfeccions, t’has tornat a mirar el cub i has comprovat, amb una mica de decepció, que encara que sigui un dibuix fàcil de fer, no és senzill que quedi bé. Depèn de com siguis, simplement continuaràs llegint o intentaràs repetir-lo corregint les imperfeccions, jo sóc del segon grup, més aviat perfeccionista. Perfeccionista amb allò que faig i amb com sóc. I aquí trobem un altre paral•lelisme amb el cub. Si aquest cub l’haguessis de presentar – si te l’haguessin d’analitzar -, segurament decidiries convertir-lo en opac, t’agradaria més com queda, es veurien menys línies, i per tant, menys imperfeccions, seria una manera d’amagar-les; és una manera d’amagar-me-les dels altres. Però com que hem parlat en condicional, hi ha marxa enrere, tornem a mirar el dibuix. Continua sent transparent, i com tot allò que és transparent si t’hi fixes es veuen les dues cares. No deixa de ser un sol cub, però la primera impressió depèn de qui el miri i com el miri pot arribar a veure el cub des de perspectives diferents, com a mi. Però si t’hi fixes una mica si t’esforces en conèixer el cub, fàcilment trobaràs totes les maneres diferents de mirar-lo. Vull dir, que com ell, encara que des d’un primer moment t’emportis una impressió o una altra, fàcilment pots conèixer la totalitat – tot i l’esforç en amagar-la -.

Ara, allunya’t del paper, que amb tants detalls, t’hi deus haver deixat la vista. I mentre mires el cub, pensa en l’estructura mental d’una persona. Veus un cub amb línies rectes, una forma geomètrica quadriculada, estructurada, limitada per les pautes de les figures geomètriques, de les figures geomètriques regulars, amb tres dimensions, i la barreja d’aquestes fa que tingui les seves pròpies pautes, seves i de cap altra forma, i que siguin aquestes les que segueix severament. Si ets una persona poc segura de tu mateixa, segurament hauràs dibuixat fluix, sense marcar massa les línies, com hauria fet jo. I això fa que doni un resultat una mica contrari. Un cub amb una estructura de bases fortes però que presenta una certa debilitat, però si no haguessis arribat a aquests nivells de detall, només veuries: unes línies fetes amb dotze pinzellades rectes que formen sis cares i vuit vèrtex.