Per tu, d’ara, per abans i per sempre.

Àvia,

Ara, mentre llegeixis aquestes estaràs agafant el paper amb els teus dits llargs, de pianista; unes mans primes i arrugades de fa anys. Estaràs una mica nerviosa, és la primera carta que reps meva en molt de temps, i sense adonar-te’n, agafaràs tant fort el paper que el deixaràs una mica arrugat pel costat. A mi em va passar això fa quasi un any, quan en un recés de l’escola vaig rebre la teva última carta en un d’aquells papers impresos de la residència. Va ser l’última que vaig llegir i no me l’esperava gens. És un dels millors records que guardo teus. I aquest és el motiu de la carta, no tant de records materials sinó de moments que hem passat juntes.

Per mi el Nadal, poc a poc i amb el temps, havia anat perdent sentit. No podia entendre aquesta mena d’obligació imposada a ser feliç, a estar contenta i a retrobar-me amb gent. Aquesta mena d’obsessió en comprar i haver de fer regals, remarco, haver de fer-los. No és que no m’agradés, simplement no entenia el motiu. Però com tu de vegades deies: “ens adonem de la importància de les coses quan no les tenim”.

Des que vas marxar, cada vegada que penso amb tu, somric. No puc evitar que alguns cops aquests somriures es converteixin en alguna llàgrima, però no em desagrada; és la manera que he trobat de tenir-te present de tant en tant. Però ara és una mica diferent. En aquestes dates és més habitual que apareguin rastres de tristesa. Durant l’època de Nadal havíem arribat a fer moltes coses juntes; els grans berenars a les millors pastisseries de Barcelona, el meu aprenentatge en tallar i menjar correctament els llagostins del dia de Nadal o els teus canalons del dia de st Esteve. O també el carbó del dia de Reis i el tortell amb les mil figuretes posades expressament per tu perquè tots els néts en tinguéssim. Veus? No puc evitar somriure.

I sé que per tu era un moment important, tant per la clara voluntat de reunir la família, com per l’àmbit religiós. La religiosa no és significativa per mi, o com a mínim, no encara. I la familiar, la trobava massa forçada. Però ara que no hi ets, m’he adonat de la importància d’allò que no puc tenir, aquells dies que mig per obligació, ens feien compartir moments que no puc oblidar. Aquell somriure que m’apareix quan penso amb tu, es barreja amb les llàgrimes de saber que ja no en tindrem més.

Em diuen que no sóc massa nadalenca, però ara m’he adonat que potser m’hagués agradat convertir en Nadal més moments durant l’any, o com a mínim fer-ho veure i poder crear aquells instants inoblidables.

T’escric aquesta carta per desitjar-te, un any més, un Bon Nadal. No és la primera vegada que te’l desitjo, però sí que és un Bon Nadal com mai t’he desitjat perquè mai hi he cregut, fins ara. Gràcies per fer-me creure en el Nadal encara que sigui una mica tard perquè ho puguis viure. I allà on siguis del cel - on segur que t’agrada ser -, puguis veure’m, així com el somriure amb el que acabo aquesta carta.

Un cop més, Bon Nadal Àvia!
(i Àvia amb majúscula, perquè com diuen a casa, aquest és un títol que s’ha de guanyar i tu, sense cap dubte, ho has fet)

D’una néta que t’estima,


P.d: segurament t’havia dit moltes vegades que t’estimava, com les tantes vegades que t’havia dit Bon Nadal, però aquesta també té un significat especial. T’estimo.