El sopar

EL SOPAR

Les nou, i encara no havia arribat ningú. La taula ja era parada; tot era a punt.

Riiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiing!!

L'Adela va córrer a obrir la porta; el seu marit, l'Albert, encara no havia arribat de treballar.

--Ai, ja tenia ganes que arribéssiu i poder abraçar-vos com cal. Passeu, passeu…; l'Albert no trigarà.

Els dos matrimonis van petonejar l'Adela i es van dir quatre paraules per trencar el primer moment. Van passar a la saleta i s'assegueren.

Encara no havia passat mitja hora que el soroll d'unes claus interrompé la conversa. Era l'Albert, que per fi havia arribat.

L'Adela va començar a parar taula mentre els altres xerraven. Va sentir com el seu marit parlava de la crisi i tots s'animaren a dir-hi la seva.

El sopar era excel·lent, com sempre. L'Adela havia fet l'amanida de llagostins amb pinya que tant agradava als seus amics. El bon vi no hi podia faltar i la bona conversa, tampoc. Ara parlaven dels fills, de l'atur, de la moral, de la incomunicació, de la mala educació dels joves; per sort ja tenien els fills grans, però aviat vindrien els néts amb tots els problemes…

El menjador era molt confortable, un llum fet de metacrilat hi donava un aire seriós, però senzill i net. La taula era rodona, no hi havia cantons, de tal manera que el contacte entre els uns i els altres fluïa amb més naturalitat.

Al mig de la taula hi havia un canelobre que ajudava a fer més íntim aquell sopar. No van trigar a clavar la forquilla a la carn i a fer servir amb destresa el ganivet. La cuixa de xai al forn havia estat un encert.

Feia estona que la Rosa donava llambregades a l'Albert que semblava molt concentrat amb la cuixa que tenia al plat, tant era així que l'Adela li va preguntar si no l'hi agradava, si no es trobava bé… El Ramon va fer broma i li va dir que l'haurien de péixer com els nens petits. Tots van riure, i van omplir les copes de vi. El sopar va continuar tal com havia començat: amb animació.

L'Enric va aprofitar un moment que l'Albert havia anat a la cuina a buscar el pastís per preguntar a l'Adela si tenien problemes, perquè veia l'Albert una mica estrany. Tots es van mirar i van callar en sentir l'Albert que tornava amb el pastís. La Rosa va anar a buscar el cava que havia posat a la nevera; coneixia aquella cuina tan bé com la seva. Quan en va tornar, l'Enric se la va mirar i amb la mirada la va interrogar. El silenci va fer que tots se n'adonessin.

El pastís no tenia espera i va ser devorat en un no res. L'Adela ja tenia el cafè preparat i quan va servir-lo a la Rosa li va dir que havia arribat l'hora de parlar-ne.

Tots es van mirar encuriosits i aspectants. L'Adela va acabar de servir el cafè, sense dir res. Va preguntar qui volia licors i els va posar sobre la taula. Per fi l'Ester es va atrevir a treure el tema que feia estona que voltava per tots els caps. "Bé, ens pots dir el «secret»?". Altra vegada les mirades es van trobar i l'Adela va dir: "Rosa, per què no ens ho dius tu?". La Rosa va mirar l'Albert i l'Enric, i va deixar anar: "estic en estat". Tots van dir alhora: "quèèèèè?".

Passada la sorpresa, van felicitar la Rosa i el Ramon, que no sabia què dir.
La Rosa va dir que hi havia alguna cosa més que encara no sabien. El silenci va ser total. L'Albert va prendre la paraula i es va acostar a la Rosa i va dir:

"Com a ginecòleg de la família, he estat el primer a saber que la Rosa estava en estat i que el pare del fill que espera no és el Ramon, és l'Enric. La Rosa em va demanar que l'ajudés a comunicar-vos-ho; no sé què més us puc dir". Tots van clavar les seves mirades en la Rosa i el Ramon, que, pàl·lid com un mort, es va aixecar d'una revolada i, sense dir res a ningú, se'n va anar.

L'Ester va mirar l'Enric i, amb plors histèrics, s'hi va abraonar per pegar-lo, però l'Adela i l'Albert ho van impedir. Ara ja no s'hi podia fer res.

Aquell sopar i aquell silenci van perdurar la resta dels seus dies.


Materile