Cercador
El somriure de la lluna
Un relat de: nana_17Feia dies que no mirava el cel. No recordava quan ho havia fet per última vegada. Potser en aquell viatge vora la platja o en la caminada conjunta amb aquell grup de nens. Ja feia més d'un mes. I ara, tornant cap a casa, amb el cap dins la dutxa, suada, cansada i amb el somriure dibuixat a la cara, per alguna raó que no sabia, havia aixecat el cap i la seva mirada topava amb aquell somriure de la lluna. Una lluna clara i fina.
El seu acompanyant va notar el silenci i la frenada en sec, es va quedar mirant-la hipnotitzat com ella ho estava amb la lluna. Ell se la mirava i no podia fer res més, li era ben igual què estava mirant ella, l'aspecte que tenia era preciós, tot i la suor i el cansament, cal dir-ho. Al cap d'una estona en notar que la contemplaven, se'l va mirar sense saber exactament on eren i li va dedicar aquell somriure que tantes vegades l'havia enamorat.
Caminaven pels carrers de la ciutat, amb la remor de fons de petards i fogueres, alcohol i gresca, riures i xerrameques. La ciutat respirava festa i la lluna s'ho mirava.
No va poder evitar mirar-la cada pocs segons direcció a casa. No es van poder evitar agafar-se de les mans i mirar-se quan no observaven la lluna. No van voler evitar les estones que van venir després de tot allò.
Algú va començar a acariciar-li la cara, i de mica en mica es va anar despertant. Sota els llençols i fent la mandrosa va anar estirant totes les parts del cos. Després es va tornar arraulir i desitjar que el somni no s'hagués acabat mai.
Però tocava despertar-se tal i com li va recordar el despertador uns minuts després.
El seu acompanyant va notar el silenci i la frenada en sec, es va quedar mirant-la hipnotitzat com ella ho estava amb la lluna. Ell se la mirava i no podia fer res més, li era ben igual què estava mirant ella, l'aspecte que tenia era preciós, tot i la suor i el cansament, cal dir-ho. Al cap d'una estona en notar que la contemplaven, se'l va mirar sense saber exactament on eren i li va dedicar aquell somriure que tantes vegades l'havia enamorat.
Caminaven pels carrers de la ciutat, amb la remor de fons de petards i fogueres, alcohol i gresca, riures i xerrameques. La ciutat respirava festa i la lluna s'ho mirava.
No va poder evitar mirar-la cada pocs segons direcció a casa. No es van poder evitar agafar-se de les mans i mirar-se quan no observaven la lluna. No van voler evitar les estones que van venir després de tot allò.
Algú va començar a acariciar-li la cara, i de mica en mica es va anar despertant. Sota els llençols i fent la mandrosa va anar estirant totes les parts del cos. Després es va tornar arraulir i desitjar que el somni no s'hagués acabat mai.
Però tocava despertar-se tal i com li va recordar el despertador uns minuts després.
Comentaris
-
M'agraden els somiures de la lluna[Ofensiu]J. M. Vidal-Illanes | 05-08-2011 | Valoració: 10
Veig que per aquí sovint coincidim les mateixes persones. Açò m'agrada...
Aquest somriure de la lluna camina sol. Té un ritme envejable i està molt ben escrit. És com un obecte rodant que li dónes una empenta i camina sol, fins que es troba amb un obstable final que l'atura... el despertador.
Felicitats -
Somni o realitat?[Ofensiu]Aleix de Ferrater | 04-08-2011 | Valoració: 10
És un somni que desitjo sigui real, sigui capaç d'omplir un instant d'ulls tancats, però desperts de vida. És un relat fantàstic, ple de sentiment i amb una realitat de capgirar el somni, convertint-lo en realitat. Una abraçada.
Aleix
l´Autor
63 Relats
72 Comentaris
62361 Lectures
Valoració de l'autor: 9.80
Biografia:
Nascuda en terra d'avellanes,xicalla, gegants, tronades,
diables, masclet i rialles.
Vaig treure el cap per primer cop,
un divendres Sant, 13.
Supersticiosa? No pas
Com el meu cap en aquesta foto,
jo encara l'estic traien en el món qe m'ha tocat.
És un món ple de somnis i fantasia,
on no hauria d'estar prohibit poder imaginar.
Aprenent a escriure i a somiar...
intentant fer els somnis realitat.
Els viatges i els somriures,
les postes de sol i les estrelles,
els moments compartits,
i altres coses,
són els que m'ajuden anar escrivint,
hi ha ser aquesta persona que començo a construïr!
Mira el passat amb un somriure i no amb una llàgrima
Pel món tan sols ets algú però per algú tu ets el món
Una abraçada forta i un somriure càlid!