El somni traït

Un relat de: Frèdia

De tant en tant, el somni sacsejava en Tomeu. I ho feia amb molta picardia. Coneixent, com coneixia, aquell home de costums senzills, només li calia esperar el capvespre i fer-li un rau-rau suau al cor per despertar vells records. En Tomeu no s'hi resistia mai. Encenia la pipa, aclucava els ulls i tornava a Pollença. No ho feia tot d'una, no. A ell li agradava entretenir-se tot pujant el Calvari, a poc a poc, com si cada esglaó l'acostés més a la glòria. I en arribar a l'ermita, s'abocava al mirador i es quedava embadalit contemplant la badia, aquella badia que de nin volia pintar amb la mestria que ho feia el veí anglès, un artista que aconseguia, com cap altre, replegar a la tela el prodigi de l'horabaixa. En Tomeu no es cansava d'observar-lo, fins que, un dia, l'estranger es va decidir a ensenyar-li a barrejar els colors damunt la paleta. Sí, recordava aquella badia que va pintar a l'oli quan era un adolescent emmurriat, empipat amb el pare, que només volia marxar cap a Barcelona i muntar un negoci. I el somni del pare es féu realitat. D'això feia quaranta anys. Quaranta anys que havien passat en un tres i no res, pintant, primer amb el pare i després tot sol, però no els colors del seu cel mallorquí, ni la blancúria de la flor dels ametllers, ni la badia que tant s'estimava. No, ell se n'havia fet un fart d'emblanquinar parets, d'empaperar-les, d'envernissar portes i finestres, amb una sola idea al cap: tornar al seu trosset de món i restar-hi per sempre. Cada dia que passava l'apropava més i més al seu desig aferrissat. La jubilació no trigaria. Ell no estava disposat a fer els seixanta-cinc enfilat a la bastida. Amb cinquanta-vuit n'hi havia prou, i ja no mancava gaire. El somni que sacsejava en Tomeu era tossut, però, tot s'ha de dir, també era benvolent i no l'aclaparava. Tot solet, s'encarregava de censurar les imatges d'una nina que en Tomeu anhelà d'allò més. Ella mai no se'n va assabentar. Si és que en Tomeu era un ruc, un ruc amb totes les lletres! Però no perquè fos ruc havia de condemnar-lo a patir. El que li passava al somni és que s'havia acostumat a viure sense sobresalts, plàcidament. I, vell com era, se sentia content del company que li havia tocat, perquè en Tomeu mai no l'havia fet fora, ans al contrari, al llarg dels anys n'havia tingut cura, l'havia mimat i alimentat, com no ho hauria fet ningú més.

Es va fer de nit, com molts altres dies, sense que en Tomeu se n'adonés. El telèfon va sonar mentre ell començava a amanir l'enciam i remenava les patates de la truita. Qui devia ser a aquelles hores?
-Sóc en Vila. Redéu!, que no estàs mirant la tele?
-No, noi, me n'he distret.
-Doncs som rics. Ens ha tocat la loteria.
-Què? Què vols dir?
-El que sents. Som milionaris. Ja et pots jubilar si vols. Au, arreplega un parell de mudes que et vinc a buscar i pugem al poble a celebrar-ho.
-A ca teva? Amb la teva família?
-No hem jugat plegats? Doncs plegats ho celebrarem.

En Vila era de Sant Pau de Seguries. A la casa pairal hi vivien els pares, el germà gran amb la muller i els fills i l'Emma, la germana petita. Vivien del bestiar. En Tomeu no havia vist mai tants vedells junts ni tant caliu humà. Els Vila eren una pinya i els somnis d'un eren els de tots. Què farien amb els diners? La pregunta quasi no calia fer-la. Convertirien l'antic mas en l'explotació ramadera més important de la comarca i la carn de can Vila tindria denominació d'origen, com el vi del Penedès o les anxoves de l'Escala. «I vostè, Tomeu, què en pensa fer dels calerons?». La pregunta el va sobtar. No perquè no conegués la resposta, sinó perquè la mirada, el to de veu, el somriure de l'Emma, el deixaren fora de joc. Renoi, que n'era d'encisadora, aquella dona! Vestia de negre de cap a peus en memòria del seu Siset, mort en plena joventut d'un mal lleig que el va empaitar fins a robar-li l'última engruna d'esperança. L'Emma no es va moure mai del seu costat, ni viu ni mort, perquè un cop al nínxol, ella no va voler marxar del poble perquè el marit tingués tot l'any flors fresques i una missa de difunts cada dimarts. «Si Déu m'hagués volgut donar un fill, no em trobaria tan sola», es lamentava l'Emma. I en Tomeu sentia com si li retorcessin el cor. Com devia haver patit una dona com aquella, tan vehement, enterrada en vida entre bestiar i muntanyes per un amor de joventut!
-No ha pensat mai de tornar-se a casar? -s'atreví a preguntar en Tomeu.
-On va a parar, home! I qui em voldria a mi? Només sóc una vella carregada de manies -digué l'Emma.
-Vostè no és una vella. Quants anys té? Quaranta? Vostè és a la flor de la vida i molts es donarien bufetades per festejar-la.
-M'afalaga, Tomeu. Per la Mare de Déu d'Agost en faré quaranta-set, i de vegades, cregui'm, no em destorbaria gens un pretendent.

L'Emma ho va dir sospirant, amb por que algú descobrís el desig que niava a flor de pell, amagat sota el vestit negre, que ja no duia per dol, sinó per costum. En Tomeu, qui sap si per culpa de la beguda, del caliu de la llar, de l'excitació que li produïa sentir-se prop de l'Emma, d'una dona tan xamosa, tan necessitada d'afecte, es va atrevir a fer coses que mai no havia pensat: en el mateix to de sinceritat li confessà la seva solitud, les seves ànsies, les ganes immenses de compartir el que li restava de vida... En acabar la vetllada, l'Emma tenia un pretendent, i en Tomeu, un compromís.

Es casaren al monestir de Sant Joan, tal com volia l'Emma. Amb els diners de la loteria, construïren una llar moderna, amb totes les comoditats que requereix un casa de muntanya, i un corral ampli, on l'aviram pogués créixer i engreixar-se a gust, i van plantar roses i dàlies a l'eixida, i en Tomeu es va oblidar de qui era per ésser un Vila més. Al seu somni, però, no li va semblar gens bé sentir-se traït, que es malmetessin de sobte els projectes de quaranta anys de camaraderia. I Pollença? I pintar a l'aixopluc dels xiprers, prop de l'ermita, amb la brisa suau acariciant dits i pinzells i el cel nítid besant-li el rostre, amb música de gavines i olor de salobre...? I el somni es tornà malcarat i punyent. Volia venjar-se. I no va parar fins a obrir-li una ferida sagnant que el neguitejava a totes hores. Un dia, en Tomeu es va mirar al mirall i no es va reconèixer. S'havia fet vell. Havia envellit en aquella cambra càlida, entre llençols planxats i llavis de mel, havia envellit sota la neu i la pluja, tot sentint la remor del bestiar. Sí, l'havia envellit l'enyor, la certesa que mai més no tornaria a pintar la badia en el moment prodigiós de l'horabaixa.


Comentaris

  • Em trasbalsa[Ofensiu]
    allan lee | 17-08-2011

    sempre aquest escrit. aquest somni no acomplert i totes les paraules que fas servir per explicar-lo. Saps, Frèdia, he après una cosa de llegir aquí i allà sense pausa: la història mai és nova. El que és nou, i punyent i magnífic, inesborrable, extraordinari, la veu que l'explica. I si és la teva, la història es converteix en quelcom original, ignorat per nosaltres, fins que et llegim. Fan teva,

    allan

  • Ens ho envies a tribuna@guimera.info ?[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 21-11-2010 | Valoració: 10

    Hola;

    Gràcies per 'l'empenta', sempre és d'agrair que la nostra feina tingui el reconiexement dels altres, oi ?

    El eu relat, envial com annex en l'email adreçat a tribuna@guimera.info

  • Excelent![Ofensiu]
    copernic | 23-10-2010


    Magnífic relat, amb una narració fluïda i que entra com si res, amb unes descripcions esplèndides que recreen un païsatge i una serenor d'un lirisme màgic. El text es va desenvolupant amb lleugeresa explicant una història entretinguda i amena amb una idea central obsessiva: la del retorn a la Pollença natal, descrita amb emoció planiana, unes evocacions d'uns païsatges que conec molt bé per haver viatjat a les illes vàries vegades.
    Esplèndid relat!

  • Magnífic![Ofensiu]
    Núria Niubó | 18-10-2010 | Valoració: 10

    Com he gaudit llegint aquest somni, quina meravella de descripció!
    Ens descrius tota una vida en la recreació d'un somni enyorat, des de la visió d'una edat en que la complaença de recordar és intima. No és gens fàcil transmetre els sentiments de la gent gran.
    Ha estat un gran plaer trobar-te.
    Pel que veig has retornat a RC,
    Gràcies per brindar-nos els teus relats!
    Una abraçada,
    Núria

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: