El show de les Barbies

Un relat de: Josep Clínez

Estava jo en ma casa veient American Pie (perquè posaran a la pel·li Peu americà?, no ho entenc) quan una cosa em cridà l'atenció. I tant si em cridà l'atenció, era la veïna demanant-me a crits un poc de sal, i des del balcó que dóna al pati interior (es nota que és de poble, perquè jo estic al cinquè i ella al segon). I, clar, com era d'esperar, la del quart, que no està més boja perquè no li ho permeteix la pensió, començà a tirar la seua col·lecció nova de gerros (i la del tercer, que no és tonta, els agafa abans que caiguin i se'ls fica al rebedor, i la del segon, que també se sap el truc, es queda amb un pam de nas).
-Victoria, perquè no tires també la col·lecció de tassetes de cafè, que resulta que me les ha gambat el meu fill!!!- li crida la del segon, que no s'ha pogut emportar els gerros.
-A mi no m'enganyaràs, que sé que no t'has casat mai, i si tiro alguna cosa pel balcó és per que estic cabrejada!!!- li crida la beguda de la Victoria, la del quart.
-Ah, no? No hi havia caigut! - la del segon es retira, abatuda.

Ja me la conec, la del segon, que es diu Manuela. Em demana sal només per a que la Victoria s'aboqui per la finestra a tirar-li jocs de gerros, tasses de cafè, i fins i tot, un cop, de revistes de tele novel·les. Però ara entra en joc l'Amparo, la del tercer, que té unes orelles tan fines que li passarien per baix una porta, i s'aboca a la finestra per agafar-ho abans que la del segon, la Manuela (un cop vam estar a punt de comprar un matalàs LoMonaco per ficar-lo al pati interior per a que no es morin les veïnes en tirar-s'hi per la finestra).
Al cap d'un moment sé que passarà: vindrà plorant la del segon demanant-me el meu joc de tasses de cafè perquè hui venen les cotilles del barri a sa casa, i, si s'enrecorda, em demanarà la sal per a quedar bé, i se la tirarà al cafè a les seues amigues. Això és simpatia i no la Leticia Sabater.
I bé, baixo a ca la Victoria a fer compres (bé, a part de que no pago i de que no se n'adona de que li ho agafo és el mateix) deixant la televisió endollada i la porta oberta. M'he fet una llista: el seu paraigüer (amb paraigües inclosos, que estan brodats amb seda i no els ha gastat mai) unes fruites del temps (del temps a Hawai, vull dir: mango, papaya, aguacate, lichi, chirimolla, kiwi i a veure si pillo algun hawaià), una dotzena d'ous (a saber de qui els haurà tret)i aquella brusa que li vaig veure posada (bé, posada no li quedava molt bé, però a mi em quedarà diví, segur).
-QUI ÉS!!! - és que la Victoria té una veu que ens fa caure de cul a totes.
-Sóc l'Ull de Peix - li vaig dir que em deia així i s'ho ha ben empassat.

(Ay, me n'oblidava, també li agafaré algun que altre salmó.)
-Passa, volguda Ull de Peix!!!

(Menys mal que no ho sent cap veïna, que si no...)
Pobra veïna, sempre ha sigut rica, i ara, que ha embogit, els diners se li'n van com a mi (encara que jo els recupero agafant-li'ls a ella, llei de vida). Si només sóc una pobra estudiant que té com a ídol la Lewinsky i que vol ser psiquiatra (ja em guanyaria bon jornal, atenent a les de la finca). I, per fi, m'he independitzat. Encara que, vivint amb aquestes boges de veïnes, millor amb el pare i el meu germà. Perquè la mare, pobra d'ella, ja està criant malves.
Vaig entrar i vaig quedar al·lucinada de veure que tenia una aranya nova penjada al rebedor. Que pena que no hagi estudiat algun mòdul per arrancar aranyes penjades, vaig murmurar, però, per sort, la Victoria no em sentí. Primer pas:
-Victoria, no tens res nou per ensenyar-me?
-Ay, sí, la meua filla d'Almendralejo...
-La Lucrecia Marianina?
-No, la Mariantonieta Sara. M'ha dut un joc nou de copes de xampàn, ara te les baixo.

(És l'única de la finca que té dos pisos. El quart i el sisé. Ara que se'n puja al sisé pis, jo obro la nevera i faig la compra de verdures hawaianes. Llàstima, l'únic hawaià que hi havia era de peluix de la seua néta Júlia Fernanda. O era Pura Conchín? Tant se val. Canviem de tema: només té mitja dotzena d'ous, jo que volia fer la dieta de les truites que deien al Saber Vivir. Bé, ja me'ls compraré, o si no, els clonaré amb la màquina nuclear que m'ha deixat el meu company iraquí de la facultat. Aneu amb compte, ja arriba)
-Mira que preciositat!
-Ja no en fan, de copes com aquestes, oi? I no em podeia baixar el joc de fundes de coixins sudamericanes que el deu fill li dugué de Groenlàndia?

(O era de Colòmbia? No tinc ganes de pensar)
-És que s'ho va quedar l'Amparo, la del tercer.

(és que damunt, sap que li ho roben i no va a demanar-ho. La beguda aquesta...)
-Doncs baixi'm la col·lecció de Barbies que s'oblidà la seua néta l'últim dia que vingué de visita.

(espero que no li ho hagin robat això, que aquí, el que més s'interessa per les Barbies és el gat de la portera, que no les para de mossegar, la picarona)
-Ara li baixo, Ull de Peix. El jovent de hui en dia és molt més simpàtic que quan jo era jove.

(si ella ho diu...)
Ara que ja se l'ha pirat un altre cop cap al sisé pis, aprofitaré per muntar el paraigüer i el paraigua. Els posaré a l'ascensor (pateixo de lumbàlgia, segons la Barbie doctora) i ja pujaré jo amb el meu bolso les fruites, el salmó i els ous.

Una vegada tot fet, només em queda despenjar l'aranya. Com la brusa la duu posada, ja li agafaré un altre dia. Ja li endollaré algún somnífer o una infusió de Marihuana i duré al meu germà, que per fer alguna cosa, segur que ho fa, despenjar-me l'aranya.

-Ull de Peix, ajuda! - se senten gemecs estil Exorcista a la barata.

Vaig baixar i me la vaig trobar estesa a les escales amb tot de Barbies al seu voltant. No parava de pegar crits i en poc menys de mig minut me les vaig trobar a totes les veïnes al voltant amb cara d'haver vist un Fraggle Rock en versió vella. Jo em vaig voler fer l'entesa i, amb una mà al seu cor i l'altra a la butxaca a veure si duia un parell d'euros, vaig proferir el meu diagnòstic:

-Està morta.
-Però bé que pega crits, no? - preguntà l'Amparo, la del tercer.
-Això és que l'assassina li ha implantat un microxip a les cordes vocals per a que doni l'impressió de que pega crits, però en realitat la pobra Victoria estarà en aquests moments, criant malves.
-Has dit que hi ha un assassina? Quina por!!! - exclamà la portera, la Felipa Juana Froilana de todas las Santas (sent especial devoció per la monarquia, per si no ho havíeu notat).
-És tot un exèrcit armat, el que ha assassinat la nostra estimada Victoria: és l'exèrcit Barbià.
-Un exèrcit de barbes? Ja sabem que la Victoria estava peluda, però no crec que l'hagin matat els pèls. - l'imaginació de la Manuela no coneix fronteres, pobra d'ella.
-L'exèrcit de Barbies, pifies mentals! És un exèrcit de Barbies comandat per la Barbie Putón Berbenero. El que passa és que la Victoria era tan forta d'esperit que, mentre l'assassinaven a cops de bossa la Victoria emití un super ultra raig amb tirabussó i doble voltereta d'eixos que el deixen mig morta i les fuliminà a totes. Però, ja sabeu que fer súper ultra rajos amb tirabussó i doble voltereta et deixa feta pols, i la Victoria, com té la seua edat, es morí.

Totes les veïnes, incluïnt el gat de la portera, proferiren exclamacions d'admiració cap a mi i de felicitat per haver-se mort la Victoria, que, per a que mentir, ens l'estimaven menys que un fesol. L'agafarem amb totes les nostres forces (a la Victoria) i la tirarem pel balcó de ma casa que dóna al pati interior (ningú es creuria que ho havia fet l'exèrcit Barbià, no creieu?). Una volta fet tot fet i desfet, ens n'anarem de "pòstumes compres" a sa casa i no deixàrem res en peu, excepte l'aranya, que es quedà penjant. Estàvem a la llar de jubilats fent-nos un parell de birres i lligant amb el cambrer (que després ens descobrí que era una dona, quina por!!!) quan la porta s'obrí. Ningú hi veié res, fins que la Manuela mirà cap a baix i féu un crit a l'estil que-em-cago-a-les-calces:

-Les Barbies, ay, que la Mare de Déu ens enxampi verges i confessades!!!
-Què passa, redell de vosaltres, que m'espanteu la clientel·la!! - digué el/la cambrer/a.
-Què no veu que hi ha més de vint Barbies caminant amb ulls d'una mala llet que ni les vaques boges?
-Si home, i ma mare és calba - al cap de poques setmanes la mare del travestí es morí de càncer, i calba.
-Que no té ulls a la cara, fill de mala mare?
-Escolti, jubilada de passo que t'embolin, no veurà en el món uns ulls més bonics, per molt que siguin de cristall, eh!

Mentre la Manuela i Madamme Dingdom (així es com es deia el travestí) es piropejaven de mala manera, la Barbie Putón Berbenero, acompanyada amb la Barbie Amb Pirulí i la Barbie Morfina, començà el seu discurs:
-"Estimats" humans, jo, la Barbie Putón Berbenero, acompanyada de les meues escoltes Barbie Amb Pirulí i Barbie Morfina, volem fer un comunicat en tota regla anunciant-vos que sou una mentida.
-Eing? - és un sinònim de: aquesta què es va beure ahir a la nit?
-Aquest univers en el que viviu vosaltres, tot sencer, és només una imitació a mode real del món de veritat que hi ha a fora. Feu el favor de seguir-me.

La vaig seguir, juntament amb totes les veïnes menys la Manuela, fins a la finca on vivíem, titulada Entidam, que són les set inicials de les set persones que edificaren les vivendes. La Barbie Morfina es la que parlà ara:
-A veure, amigues de l'ànima i el corasón - estava un poc ebria, però només un poc - , poseu l'última inicial davant del tot i quina paraula us surt?

L'última inicial era la M de Mariantonieta, la filla de la difunta Victoria, i si la posaves al davant sortia la paraula Mentida.
-Surt Mentida. I?
-Algú d'aquí ha vist El show de Thruman? - preguntà la Barbie Amb Pirulí.
-Sí, és una pel·li que tracta d'un home que se n'adona de que la seva vida ha estat filmada, que és, en realitat, una pel·lícula.
-Més o menys és el que us passa. El món de veritat és de les Barbies, o sigui, my and my friends. Però La Barbie Científica de sego
na, ajudada per les de tercera cuarta i la del quinto pimiento, crearen l'univers humà, que era filmat per les nostres càmeres i després passat per televisió. En realitat, el món humà és una imitació del món de Barbies, però amb vosaltres, efectivament: aquesta finca existeix al meu món, vosaltres teniu un doble idèntic al meu món, ja em compreneu.
-Ah, i que vols que faci, ballar danses? Jo me'n pujo a preparar el sopar i acabar la pel·li del peu americà, que no estava gens malalment. - vaig dir fent-me la desentesa.

I mentre deixàvem amb un pam de nas l'exèrcit Barbie Putón Berbenero, per la tele Barbiana la Barbie Ana Rosa Quintana donava per acabada la temporada dos-mil quatre de: Planeta Terra.

Comentaris

  • Molt bé![Ofensiu]
    hilderoy | 03-03-2006 | Valoració: 10

    Pro kina imaginacio k tens tio!
    M'ha agradat molt, per el toc d'impossible que té i per la gràcia i la desimboltura amb que ho portes tot, i els comentaris garciosos estan mol bé. Pos res, felicitatas, es llegeix molt bé.