El seient que em volia prendre la feina

Fins i tot abans de pujar a la bicicleta, em vaig fixar amb les teves malles tant ajustades que m’ensenyaven el panorama on m’agrada tant perdrem. No vaig dir-te res, però m’agradava, potser per això vaig deixar que fossis tu qui portés el ritme del pedal, al darrera teu em costava menys de pedalar.
Més d’una hora de marxa, amb el cos ple de suor, intentava d’endevinar quin era l’acoblament entre tu i el seient, que cavalcaves sense treva. No va ser fins que varem parar a fer un descans en aquella clariana de bosc, que no em vaig decidir a preguntar per el teu company de fatigues i el que et produïa. La resposta no va ser altre que agafar la meva mà i posant-la dins les teves malles, em vares dir: això és el resultat, ho notes?, tenim dues opcions, o bé marxem ara mateix a veure si acaba la feina o el substitueixes tu.
No estava disposat a que em prenguessin la feina. Allà mateix, sobre un jaç de fulles cruixents, vaig escometre amb ànsia el que tanta estona havia admirat. Per la rebuda vaig veure que feia estona que m’estava esperant.
Quan més innocent em vaig sentir, va ser en veure que treies un seient de la teva motxilla i el canviaves, mentre em dedicaves un somriure més que trapella.