Cercador
El secret del mirall
Un relat de: XvI- Compartir:
Aquell estrany dia que em vaig llevar com sempre i em vaig fer l'ullet davant del mirall que havia comprat, feia anys, empesa per un impuls entre nostàlgic i de renaixença...
Un impuls de nostàlgia impostada, perquè m'hauria agradat que fos un mirall que la meva mare m'hagués regalat igual com a ella li ho hagués fet abans la seva mare, i les mares de totes les nostres mares. Un mirall que tothom el veiés antiquat menys jo. Que tothom l'hi endevinés defectes menys jo. Un mirall ple de vides i de vides passades. Vetust, que no bell. Vell, que no decrèpit...
Aquell estrany dia el mirall era el mirall de sempre. Amb les seves taques fosques i les seves cicatrius de fusta. Amb la seva olor de vell que diuen que es pot treure amb bicarbonat, o amb vinagre blanc o, fins i tot, amb arròs. Com quan et cau el mòbil a la tassa del wàter i asseveren que l'has de posar en aquest cereal per tal que torni a funcionar i, per uns instants, li dones la culpa a què el mòbil s'ha mullat o a què l'arròs encara no ha fet efecte si ell no t'ha trucat.
Perquè l'alternativa de pensar que no és culpa teva et sembla molt més incomprensible i irracional...
Aquell estrany dia podria ben bé haver estat el dia que vaig descobrir un forat de corc nou. O el dia que aquella aranya em va regalar una suor freda que encara m'incomoda quan la recordo. O el dia que l'imbècil de torn pretenia saber més de miralls que ningú, però no sabia ni ordenar el parenostre.
De renaixences parlem-ne també. El mirall n'és testimoni. Sóc forta i no necessito que ningú em tingui llàstima.
Sé que sóc forta.
M'he aixecat i he ensopegat amb la mateixa pedra prou vegades com per a adonar-me que la famosa frase es podria escriure en femení i tindria el mateix significat...
Però no he vist mai escrit enlloc: «la dona és l'únic animal que no ensopega dues vegades amb la mateixa pedra».
Tant de bo ho fos perquè no ho fem.
Ningú més que jo m'ha de salvar, protegir, apreuar...
De què més podríem parlar? De quedar-se bocabadada davant d'un desig? De quina imatge voldria que aquell mirall em retornés per diferenciar-me del veí? Per què? Per sentir-me estimada, protegida, dona, animal?
Aquell estrany dia que em vaig llevar, com sempre. I em vaig mirar al mirall, com sempre. Em vaig adonar que duia tota la vida pensant que em picava l'altre ullet.
Un impuls de nostàlgia impostada, perquè m'hauria agradat que fos un mirall que la meva mare m'hagués regalat igual com a ella li ho hagués fet abans la seva mare, i les mares de totes les nostres mares. Un mirall que tothom el veiés antiquat menys jo. Que tothom l'hi endevinés defectes menys jo. Un mirall ple de vides i de vides passades. Vetust, que no bell. Vell, que no decrèpit...
Aquell estrany dia el mirall era el mirall de sempre. Amb les seves taques fosques i les seves cicatrius de fusta. Amb la seva olor de vell que diuen que es pot treure amb bicarbonat, o amb vinagre blanc o, fins i tot, amb arròs. Com quan et cau el mòbil a la tassa del wàter i asseveren que l'has de posar en aquest cereal per tal que torni a funcionar i, per uns instants, li dones la culpa a què el mòbil s'ha mullat o a què l'arròs encara no ha fet efecte si ell no t'ha trucat.
Perquè l'alternativa de pensar que no és culpa teva et sembla molt més incomprensible i irracional...
Aquell estrany dia podria ben bé haver estat el dia que vaig descobrir un forat de corc nou. O el dia que aquella aranya em va regalar una suor freda que encara m'incomoda quan la recordo. O el dia que l'imbècil de torn pretenia saber més de miralls que ningú, però no sabia ni ordenar el parenostre.
De renaixences parlem-ne també. El mirall n'és testimoni. Sóc forta i no necessito que ningú em tingui llàstima.
Sé que sóc forta.
M'he aixecat i he ensopegat amb la mateixa pedra prou vegades com per a adonar-me que la famosa frase es podria escriure en femení i tindria el mateix significat...
Però no he vist mai escrit enlloc: «la dona és l'únic animal que no ensopega dues vegades amb la mateixa pedra».
Tant de bo ho fos perquè no ho fem.
Ningú més que jo m'ha de salvar, protegir, apreuar...
De què més podríem parlar? De quedar-se bocabadada davant d'un desig? De quina imatge voldria que aquell mirall em retornés per diferenciar-me del veí? Per què? Per sentir-me estimada, protegida, dona, animal?
Aquell estrany dia que em vaig llevar, com sempre. I em vaig mirar al mirall, com sempre. Em vaig adonar que duia tota la vida pensant que em picava l'altre ullet.
l´Autor
22 Relats
92 Comentaris
52780 Lectures
Valoració de l'autor: 9.53
Biografia:
Sempre m'ha agradat llegir, i sempre m'ha agradat escriure. Abans, però, escriure havia estat un acte íntim i privat. Amb el primer relat que vaig publicar a internet vaig descobrir el plaer de ser llegit. El plaer de compartir amb el lector la construcció d'una història. Ara, malgrat que els meus relats em segueixen semblant poc dignes de ser llegits, aquest acte compartit esdevé una necessitat. Un desig d'abocar interrogants, sentiments, emocions, que acabaran barrejant-se amb els interrogants, sentiments i emocions propis de qui vulgui llegir-los i fer-los seus.Relatsencatala m’ha regalat l’oportunitat d’enriquir-me amb els comentaris i consells d’altres lectors i autors i, tot plegat, m’ha dut a participar amb els relats “Recepta secreta” i “Qui perd paga el beure” en els reculls d’autoria compartida “relatsencatala.com versió 1.0” (Ed. La Quadriga, 2005) i “relatsencatala.com versió 2.0” (Ed. La Quadriga, 2006).
Altres bons moments viscuts:
Premi ARC-Catarsi 2011 amb "El llac Cheko"
Premi Ovelles Elèctriques.2012 (IV edició) amb “En la mesura dels possibles”.
Premi Ictineu 2013 (V edició) en la categoria de relat original en català per "El llac Cheko"
Us estaré molt agraït per qualsevol comentari que em vulgueu fer. Necessito que em critiqueu si veieu la menor esperança que amb això pugui millorar ni que sigui una mica.
També em podeu llegir a www.relateria.com
El meu mail: axlroig a gmail.com