El retrat

No sabia qui era i el seu nom era un misteri. L'albirava cada nit des de la finestra de la habitació, on també hi tenia muntat l'estudi de pintura i no es cansava mai d'endevinar els seus passos tombant el carrer.
L'encisava fins i tot la seva ombra allargassada que la seguia de presa, entre les llums esmorteïdes dels fanals. Quan arribava a l'alçada de la seva finestra, s'aturava davall de la farola i romania impassible al fred i al pas de les hores.
L'Iu somiava baixar al carrer i ensopegar amb ella, rescatar-la de la nit i dels perills, de la melangia i la tristesa, sentir el seu alè i la seva veu, perdre's en l'oneig de les seves llargues pestanyes.
Ella esperava cada nit als seus clients en un lloc fix, a l'altre costat del carrer. Més d'un cop els seus ulls es creuaven uns instants entre les ombres. Ell se sentia encès per aquella mirada guerrera i plena de foc, càlida i al mateix temps esquerpa i freda.
No era una il·lusió eròtica, o un desig malaltís, aquella noia jove i esvelta, de faccions menudes, llargs cabells negres i d'una extremada blancor que amagava darrera del maquillatge, era la seva inspiració en lletres majúscules.
L'havia esbossat amb dotzenes de posats, donant protagonisme a la rebel·lia dels seus ulls. El llapis de carbó feia traços lleugers, inventant sentiments en aquell rostre incògnit.
I cada nova nit, amb la llum indiscreta i tènue dels fanals, cercava a distància l'ebullició dels seus pensaments més profunds. Quan movia el cap, bellugant els cabells negres com la cua de la nit, quan es retocava els llavis amb la panxeta del dit índex de la mà dreta, quan s'estirava les arrugues de la faldilla arrapada d'una manera molt especial.
Era realment tan lliure com volia semblar, o només un miratge empresonat.
Amb el pas dels temps, coneixia el significat del moviments més ínfims d'aquella nina fràgil i salvatge en el seu embolcall de tigressa.
No coneixia però el significat de la creu que duia penjada al coll. Mai li faltava aquest detall, en tenia de moltes maneres, mides i materials diferents, unes amb cadena més llarga just repenjant-se en el naixement de les sines, d'altres més curtes amb cordons de cuir, enganxades al voltant del coll.
Era potser un amulet que l'alleugeria de les penes i la rutina, que la feia tant forta.
Era potser una consigna, una mania estrambòtica, una superstició o bé l'ombra d'un presagi...
I l'Iu la pintava plena de somnis, els ulls foscos i fulgurants, els llavis plens, sense restes de pintura i els cabells negres de reina de la nit, envaint els espais lliures del quadre. Vestida amb una capa negra de setí i una creu feta d'esbarzers, amb punxetes fines i esmolades, remarcant la blancor del seu coll. Les seves mans amb els palmells oberts, sostenint petites galàxies d'estrelles i en els seus llavis un somriure provocador, desafiant al dolor i al destí.
Aquell retrat semblava tenir vida pròpia, havia passat molts mesos embogit i fixat només amb aquesta idea, s'havia aprimat considerablement i tenia l'aspecte descuidat d'un malalt o d'un dement.
L'havia volgut fer perfecte, era l'obra més important que mai havia fet i la sentia seva en ànima i cos. Era un sentiment d'amor i possessió mútua indescriptible.
La noia una nit no va aparèixer, ni tampoc la següent.
Va llegir a la premsa que havia succeït una estranya mort, una dona jove que es dedicava a la prostitució, havia aparegut escanyada amb la seva pròpia creu. Deien que no hi havia cap més signe de violència en el seu cos.
Una veu en el seu cap li deia que era ella, la seva musa, però estranyament no es sentia trist ni malferit.
Ho havia aconseguit, l'havia fet lliure, immortal i superba, sobreeixida al sofriment i a la miserable existència de cada dia. L'encís i la màgia de la contemplació més profunda, per extreure'n tota l'essència més pura.
Ningú li havia pogut arravatar la seva efímera bellesa, ni els somnis dels seus ulls, perquè ell l'havia fet eterna.
No volia recordar el nom que ficava a la premsa, per a ell s'anomenava INSPIRACIÓ, així ho faria saber a tothom quan l'exposaria junt a la seva nova col·lecció, donant-li el lloc preferent, el que li pertocava.
La portaria per tot el món, perquè tothom la veiés suprema i única, desafiant el pas del temps.
Era indubtablement la seva obra mestra. Amb el darrer alè li havia ofert l'elixir de la més pura i brutal inspiració...