El primer

Feia dies que l'esperava.
No sabia quan arribaria.
I això que estava convençuda que era meu…
Només meu.

Quasi un mes preguntant-me com seria.
Bell?
Amable?
Rialler?
M'agradarà?

He intentat que el temps passés ràpid,
i per això vaig fer exàmens i tot!
Esperant-lo.
A ell. Només a ell.

Sensacions contradictòries m'envaïen.
I si arriba quan no hi sóc?
I si no sé estar a l'alçada?
I si em fa perdre el temps?
I si no és res més que un altre desengany?

I la paciència venia i em deia:
"En aquesta vida tot arriba".

I l'angoixa venia i em deia:
"Què faràs quan arribi? I si no arriba mai? I si no li agrades i marxa amb una altra?"

I l'optimisme empentava l'angoixa i em deia:
"I tan que vindrà! I no només això reina, sinó que serà molt ben acollit. Ja ho veuràs".

I la inspiració venia i em deia:
"Ho sento nena, vaig molt atrafegada".

I la curiositat venia i només feia que preguntar:
"Com serà? Saps alguna cosa?"

I jo entre tanta xarrameca només feia que demanar:
"Vine".

Però no hi havia manera.
Mirava per la finestra: "Vindrà volant?"
Navegava per internet: "Arribarà amb un mail?"
Encenia la ràdio: "Vindrà amb una cançó?"

Vaig regirar l'habitació.
Vaig buscar per tots els racons.
M'amagava i apareixia de sobte per veure si l'enxampava per sorpresa.
Res.

I avui, l'he sentit apropar-se. Lentament.
Tímidament m'ha anat ensenyat-me com era.
Paraula per paraula.
M'ha mirat amb ullets somiadors i m'ha regalat un esplèndid somriure.

M'ha confessat que la seva única ambició era agradar-vos.
Volia que l'acollíssiu i el féssiu créixer com a la resta.
Li he dit que us el presentaria, però que no li prometia res.

No tingueu compassió, per això, que m'ha fet patir com una burra.
Digueu-li tot el que penseu d'ell, que la vida és molt dura i aquest acaba de néixer.

Amics, us presento el meu primer relat de l'any 2008.