El port amb so de violoncel

prop d'on la foscor més negra és,
els meus ulls brillants esperen
que arribi i m'abraci amb son bes.

Un poema amb moltes qualitats : tristor dançant amb la música, esperança barrejada amb la lluita..... Jo penso també que després de la poesia, hauria estat millor un comentari breu, no tant llarg... com un missatge només (tot i que cadascú enten la necessitat d'expressar-ho de manera diferent)

Me' llistaré per poder tenir l'oportunitat de llegir-lo un altre i un altre cop... m'ha deixat de la mateixa manera que les cordes d'un arpa, tenses i vibrants...

Un petó

angie

Equinozio, m'has deixat bocavadada amb aquest relat.
Sincerament, per mi, l'ultima part em sobra una mica, potser perque ja estava tan inmersa en la poesia i en els sentiments de l'home esperant eternament al port que no necessitava una justificacio ni un context. El poema es senzillament bellissim, tristissim, ple de sentiment, de la solitud que pot transmetre el mar i de l'espera, aquella eterna espera. Qui no ha esperat mai alguna cosa? Es un poema sobre l'espectativa i l'horitzo pla. M'encanta, m'encanta-m'encanta!
Me l'enduc a preferits i et felicito molt sincerament.

Una abraçadassa inmensa!

m

Una història d'esperar desesperada dins d'una història oral, narrada de pares a fills, amb l'estàtua com a companyia. Tota una troballa de relat.

Hi ha tota una primera part on se'ns fa una descripció d'aquest home que espera, de les seves circumstàncies i els seu entorn. Tot està recitat en tercera persona i fent referència a belles imatges del seu voltant. Però de sobte:

L'espera, d'avui, ja porta un any;
i d'un any ja no esperaré més.

Acaba d'aparèixer la primera persona: ...ja no esperaré més. La història de l'home no és l'únic motiu del poema, sinó que hi ha una altra història amagada rere aquest recurs: la pròpia del poeta. La que s'enregistra desdibuixada en una nova descripció de l'ambient d'espera.

I després, per fi, el colofó, l'anotació final en prosa per situar-ho tot plegat. I aquesta vegada és el pare qui explica al fill el per què de l'existència d'aquella estàtua: feta en homenatge a la primera persona que va ser capaç de no deixar de lluitar. I el nen, que coneix el poema, fa potser el seu primer projecte de futur:

- Papa, jo mai deixaré de lluitar! - em diu mentre m'abraça fort.

La història és encisadora, però potser un xic confusa. El canvi de tercera persona a primera al mig del poema, part introductòria del relat, és poc clara. Perquè només és un verb el que ens indica aquest pas, i queda el dubte de si tot plegat ha estat un simple miratge del poeta, que s'ha introduït per un moment en la recitació dels versos, o si realment existeix un canvi de protagonista.

Per altra banda, la conversió de l'espera de l'home en un motiu de lluita no la veig clara del tot, tampoc. Al llarg del poema, d'imatges treballades i acurades, cal dir-ho, no es destil·la, per al meu gust, en cap moment, aquesta força de la voluntat de lluitar. No veiem que la gent li faci costat i que sàpiguen que el que fa és important. Només intuïm espera.

No sé... He de confessar-te que t'estic escrivint aquest comentari quan són les 7.20 del matí, amb la qual cosa potser queda explicat tot. Vull dir que potser sóc jo, que mig adormida encara, no sé llegir bé el teu relat.

Però en definitiva el trobo elegant... i un xic confús.

Una abraçada!

LLIBRE

M'agradat, aquest mot, emprat com l'ha emprat, es contundent, el poema es líric, barrejas de nou, imatge música, i continguts, t'agrada el so de les paraules, amb les que crees un so de violoncel o un blus a la lluna...

I la història maca, que convida a seguir en davant malgrat tot, i hiha gent amb menys que lluiten més... curiós, oi?

M'he sentit com si estigués dins la cançó de Maná, En el muelle de San Blás... Esperant aquell "amor" que mai no arriba... Però sempre lluitant!

Has creat un món de màgia d'un escenari comú com un port. Has descrit el mar amb màgia. Parlant de les ones amb misteri, parlant del seu so, descrivint-lo amb gran gràcia i habilitat. Has creat un personatge misteriós que espera amb forces i sense rendir-se a que arribi el seu "missatger". Has creat l'atenció de la resta, (nens, avis, i altra gent) que se'l miren sorpresos de la seva vitalitat per seguir lluitant...

Un port màgic, amb un so de violoncel provocat per les ones i per la salada aigua de la mar...

M'agrada aquest por... m'agrada com l'has descrit...

Gemm@

acabar de llegir... Els meus ulls s'han omplert de llàgrimes, i dins del meu crani només hi ressonaven dues paraules: esperant i solitud...

Moltes felicitats per transmetre tants sentiments.