Dies de pluja

Un relat de: Equinozio

La pluja cau amb una cadència mortuòria i la boira és un tel de dol que cobreix fins on els ulls són capaços de veure. Els arbres entristits pels plors de totes les persones que han passat al llarg dels anys es deixen bressolar pel lleuger vent que bufa en el cementiri. Porta plovent gairebé una setmana, sempre amb el mateix ritme, evocant-nos en una monotonia, i ara tot i que el cementiri és un lloc trist, està ple de vida. Els vius verds i marrons de les fulles i els arbres, realcen el gris emprat en quasi bé totes les tombes. Les escultures ancestrals estan plenes de líquens i altres herbes nascudes de la humitat dels hiverns passats. Les milers i milers de flors que hi ha com a recordatori pels morts tornen a florir. Els apagats colors tornen a cremar com si aquest plor del cel fos llàgrimes de vida.
Entre els carrerons ple de morts s'escolta una veu, aspre, com el cruixir de les roques, profunda. Parla com si el que digués no tingués sentit, ho fa amb un to avorrit però dissimulant molt bé. La seva veu ressona en totes les tombes que encara no s'han omplert. Entre la boira es distingeix la seva esquena lleugerament corbada i el seu vestit blanc. Sembla un arcàngel sortit del cel per evangelitzar el món. Es passeja entre un grup de gent, tots ells vestits de nit. Pausadament, seguint el compàs de la pluja, es posa al costat del taüt i els demana que s'apropin on hi ha el mort. A poc a poc ho fan, com si seguissin la marxa dels difunts. L'home de blanc, el capellà, comença a parlar:

- Avui ens hem reunit per retre l'últim homenatge al nostre estimat Joan. Nostre Senyor ens l'ha arravatat de les mans, i ara roman entre nosaltres. Viu en els seus éssers estimats i mai ens abandonarà del tot. Preguem perquè trobi el descans etern, al costat de nostre senyor. La mort és una joia, com la pròpia vida, morir és viure i acabar de viure és un privilegi que només nostre senyor ens beneeix amb ell. Descansi en pau.

El discurs, tot i ser breu, és intens i arrenca el plor a molts dels presents. Quan ja l'ha acabat fa un senyal a l'enterrador i aquest comença a posar el taüt dintre la tomba. En el moment que estan posant la làpida torna a repetir "que descansi en pau" deixant perduda la mirada en un punt llunyà en la boira.

Mira a tothom fent cara de tristor, ja fa temps que ha deixat de sentir que és estar viu. Només sap dissimular i mentir. S'ha passat la vida dient adéu a tots els difunts sense saber, realment, on anaven. Desconcertat, com cada vegada que va a un funeral, comença a donar la mà i el seu condol a tots els presents. Entre la seva veu s'hi escolen ofenosos plors de dones i homes. Uns ploren en un silenci espectral i altres ho fan com si volguessin despertar als morts que resten en pau ja fa tant de temps. El grup de persones està format per una majoria d'homes de gran edat. El capellà un cop ha parlat amb totes les persones desapareix entre la boira.

Un cop acabat el funeral tots els familiars i amics comencen a marxar cap a les seves respectives cases. La dona d'en Joan és l'ultima en marxar. Ja no queda ningú, només ella, el seu marit i la boira cobrint-los com si estiguessin al seu llit. S'assenta sobre la verda herba plena de rosada mullant el seu vestit negre. Els seus vidriosos ulls ja no poden plorar més de tants dies de planyiment, i semblen que estiguin injectats amb sang. Se sent cansada, terriblement vella i completament sola. L'espai que ocupava el seu marit és ara substituït per una gèlida lápida. Han sigut els dies més transcendentals que recorda en molts anys. Des de que el va descobrir mort ha patit com mai ho havia fet.

Encara ho recorda, ho té molt present en la ment. Havia acabat de venir del cinema un dissabte a la nit. La casa tenia els llums del carrer encessos, i dintre també hi havia claror. Havia començat a ploure just en el moment que la pel·lícula havia acabat, o això li digué el vigilant del cinema. Estava cansada de tota una setmana de feina i anar al cinema l'havia aconseguit alliberar de tot l'estrès que portava a sobre; a més la pel·lícula que havia vist era molt bona. Tot just sortir del cinema havia tornat a casa per poder descansar. En obrir la porta de casa va escoltar la televisió, en Joan encara estava despert. Amb un costum extraordinari va deixar les claus i la bossa sobre el rebedor, mentre es treia la jaqueta de pell i el llum fluorescent intentava encendre's entre parpallejos.. Es va quedar en silenci intentant escoltar que feien per la televisió però no ho podia esbrinar. Se sentien molts crits i aplaudiments. Deu estar mirant algun esport, va pensar. De fons se sentia la rentadora donant voltes i voltes en el que deuria ser el mode centrifugat. El frigorífic i el congelador eren com brunzits d'abelles fets murmuris que s'escolaven entre els crits. Va recórrer tot el passadís fins arribar al menjador per dir-li que se n'anava al llit, i quan va arribar va veure que estava adormit. Quin dormilega va pensar mentre apagava el televisor. De sobte la llum se n'anà. Tota la casa i el carrer van quedar a les fosques. Es va fer un silenci inquietant que només s'interrompia per la seva excitada respiració, esbufegant aire com si hagués vist un fantasma. No ho podia evitar, no li agradava que la llum se n'anés de cop. Es va quedar quieta, no es va moure durant deu segons eterns fins que de sobte, tal com havia marxat, va tornar. Amb la tornada de la llum li seguí de nou el brunzit dels electrodomèstics. Sense adonar-se que només s'havia sentit la seva respiració s'atansà al seu marit. L'agafà del braç i suaument el sacsejà. No va succeir res de res. Després de repetir-ho varies vegades li fregà suaument la cara com si volgués despertar a un nadó. La tenia freda, la seva pell era com el gel . Es va espantar, li va prengué una mà. També estava freda. Per uns moment no va reaccionar, però quan ho va fer li va tocar el pit. No sacsejava, no bategava, no es movia. Va deixar la mà posada una estona per si de cas tenia la respiració lenta, però ho feia en va i ho sabia. Sabia que estava mort però no volia acceptar que tenia el marit, davant seu, mort. El seu rostre era de tranquil·litat, de pau. No havia patit gens, ho va pressentir. Els seus ulls van començar a vessar llàgrimes.

Acariciant la làpida pensa en tot el que havia fet just trucar la policia i esperar l'ambulància. Els dies posteriors foren molts durs. Gent trucant per donar el seu condol, demanar lloc per al cementiri, la tomba, fer els preparatius... Tot el que ha fet durant aquesta última setmana el recorda a ell i es com un ganivet que s'enfonsa en el cor deixant que sagni lentament, amb batecs que li treuen el poc de vida que ja no té. Sense saber com, torna a notar pel seu rostre llagrimeig; ja no sap si són llàgrimes o tants sols les gotes de la pluja que cauen dels seus cabells. Està xopa d'aigua perquè en algun moment ha deixat el seu paraigües al terra.

Té molt fred i està segura que s'ha refredat quan s'ha quedat sota la pluja. Dins el cotxe no té cap cosa per poder-se eixugar, cap drap brut ni flassada. Està sola, amb la roba negra xopa d'aigua, els cabells mullats començant-se a destenyir i amb unes ganes fervents de començar una nova vida sense oblidar la passada. Decidit. Agafa les claus del cotxe.

S'aixeca amb l'últim esforç de la seva antiga vida i decideix començar-ne una de nova. La deixa enrera, però plena de moments màgics. Esperances que s'han mort i d'altres que neixien. Són tot un cúmul de canvis que a poc a poc han començat a fruir d'una font que sempre havia pensat que no tenia aigua. És el moment del canvi, ara o mai. Pot continuar amb el patiment de la mort del seu marit o també pot deixar-ho tot i viure un altre vida. Mentre es dirigeix al cotxe mira totes les làpides. Estan aparellades, marit i muller. Això li fa remoure l'estómac. Temps enrera sí que hagués desitjat que les seves dues làpides estiguessin unides, però tot ha canviat amb el temps. Ja no sap que vol realment. No té sentit que esperi la seva mort al costat del seu marit, seria un suïcidi. Encara és relativament jove, pot començar una nova vida.

Un home de mitjana edat apareix entre la boira. Ha estat observant des de lluny tota la situació i quan ha vist que la dona d'en Joan ha marxat, ell s'apropa. Encara li fa mal el cor. La notícia el va afectar molt més del que mai hauria arribat a acceptar. Els anys junts pesaven en el seu cor. Sap per la seva pròpia respiració que esta plorant, tot i que la pluja ho confongui. Encara recorda quan li van comunicar la mort d'en Joan. Aquell dia es va quedar mut. Només era capaç de recordar tots els moments que havien compartit.

Camina amb pas decidit fins on hi havia el grup de gent. Cada passa que fa el porta fins al lloc on ara resta el seu màxim dolor. Però no ho pot evitar, hi vol anar, ha d'anar-hi. Vol dir-li l'adéu que es mereix. Les passes el consumeixen per dins, és com si el foc que ha cremat durant tants anys dins seu ara s'extingís. Veu en la làpida un bonic tallat. Les flors de totes les altres persones estan deixades als peus de la làpida del difunt. Llegeix el nom. És ell. Plora, no ho pot evitar. Se sent com una estàtua, no es pot moure. Només mira el nom i plora. Li ha estat arrencat un tros de vida. Li han esberlat el cor en un miler de miralls trencats. Desprès de cinc llargs minuts s'eixuga les llàgrimes i deixa el ram de roses que portava a la mà sobre la làpida. Es gira intentant no plorar, però no pot i torna per on havia vingut.

Mentre la Marta condueix el cotxe cap a la sortida veu una figura vestida amb una gavardina negra està alçat, davant la tomba, dempeus. El cap mira el nom del difunt i la pluja cau sobre ell com si fossin ganivets. No porta paraigües ni cap objecte per tapar-se de la pluja. Tan sols té en una mà un ram de roses, vermelles, intenses com el foc. Sense adonar-se deixa de donar gas al cotxe i passa lentament observant aquest estrany home. Està girat i no li pot veure la cara, no sap qu
i és, ni què hi fa. Amb el braç que no aguanta les roses fa un gest de treure's les llàgrimes dels ulls. Potser plora pensa, potser només és la pluja que el molesta. L'home estrany mira al cel i deixa caure el ram. Es gira en la direcció contraria al sentit del cotxe i entre la boira i els arbres desapareix.

No sap que fer, no reacciona. El cotxe continua avançant sense tenir la intenció de parar-se i ella continua pensant en aquesta estranya situació. Mil i una preguntes referents a l'home li aborden el cap. Deu ser algú que ha arribat tard pensa. Però qui? Perquè no ha dit res? El coneixia? Tant li fa ja ho preguntaré quan arribi a casa, pensa. Avui ja he tingut un dia molt dur. Torna a donar gas al cotxe i surt del cementiri. Per un breu instant però, intueix qui pot ser. Ferma, arrenca el cotxe i decideix anar a casa a buscar el telèfon mòbil d'en Joan.

Les cases i els carrers passen al seu costat, com si fos el món que gira entorn seu. Estan buits de gent, de vida i de goig. És la jornada més trista d'una vida escrita en dies de pluja. Mai hagués pensat que pogués arribar a veure un jorn tant pesat, feixuc. Els fanals dels carrers i els seus llums taronges parpallegen com fars perduts en un mar de boira mil·lenària. No hi ha nens als carrers, ni persones, ni animals. Només el seu cotxe que sembla que hagi perdut el rumb i busqui el no-res. No ha parat de ploure i això també l'aixafa molt. Des de que el va trobar mort que no ha parat. Entre carrers perduts i pensaments profunds, sense saber com, arriba al seu carrer. És fosc, només té un llum perdut al fons il·luminant un cotxe tot destrossat. Està rovellat i menjat pel temps, esclau de l'oblit i la malícia de la societat. Però, avui, tot li és igual. Aparca el cotxe i entra a casa. Per uns dies serà ella qui mori per al món.

Obre la porta de la casa i entra escoltant la simfonia del silenci. No hi ha ningú. Només ella i el seu plor. El sentiment de buidor la colpeja varies vegades i li provoca un mareig que li dura uns breus moments. La foscor de les persianes il·lumina l'absència d'en Joan, el seu riure s'ha perdut entre màscares de Venècia i quadres de Van Gogh. Els plats bruts de fa setmanes descansen sobre estovalles de pols; els miralls semblen trencats i esberlen el reflex d'uns ulls plujosos. Deixa la jaqueta i la bossa sobre una de les cadires del rebedor i se'n va a buscar els objectes personals d'en Joan. No triga gaire en trobar el mòbil i engegar-lo. Mira l'agenda i decideix trucar un a un a tots els noms d'homes que hi ha. Abans però es diu a si mateixa que només parlarà amb els números que responguin intrigats a la trucada. No creu que hi hagi gaires de la llista que sàpiguen la seva mort. Les persones del telèfon de la feina i familiars si que ho saben però els homes d'aquesta llista segur que no. Té molts números i això em costarà una estona, pensa mentre va al sofà a asseure's.

Les trucades són de tots tipus, n'hi ha que contesten il·lusionats, d'altres com obligats i molts d'ells simplement pengen la trucada. Li queden tres o quatre números i és comença a desconcertar. Perquè no ha parat abans que ha tingut la oportunitat. Què n'és de bleda es diu a si mateixa. Ara segurament no sabrà mai qui és aquell home. Potser no és el més important de la seva vida però en el fons sempre li hagués fet il·lusió saber qui era aquell home que feia feliç, en silenci, al seu marit. Mai havia volgut preguntar-li, perquè ell tampoc havia preguntat quan ella havia estat amb qualsevol altre home. Era una pacte fet en silenci. Cadascú tenia la seva vida personal fora del contracte matrimonial. Deixa el mòbil sobre la taula i va a la nevera a buscar alguna cosa per beure. No ha parlat amb ningú però té la gola seca com una riera.

Decideix fer un últim esforç i trucar a les persones que resten. Agafa el telèfon i comença a baixar la llista. Toni, és el número que li toca. Prem el boto de trucada. Es fa un silenci a la cambra i escolta els timbres com sonen. Timbre, silenci, timbre, silenci. Els segons passen i serà el primer que no contesta ni penja. Quan ja cansada d'esperar va a penjar algú respon:

- Joan? - diu la veu tremolant - Ets tu?
- ... - Es fa un silenci.
- Joan? - repeteix - si ets tu contesta si et plau.
- Hola - diu la Marta - no sóc el Joan sinó la seva dóna. Només trucava per saber si sabies que el meu marit, en Joan, ja fa dies que ha mort. - pronuncia amb la veu tremolosa però colpidora.
- Doncs si que ho sabia - diu inquiet - ja fa dies que ho sé.
Es fa un silenci entre els auriculars. Breu però intens. En Toni no sap que pensar de la trucada. Els records són a flor de pell i el seu cor encara plora.
- Et puc fer una pregunta? - llença a l'aire la Marta, inquieta.
- Sí, clar que sí, pregunta el que vulguis - diu mentre tos.
- Avui has estat al funeral? - i continua sense deixar que respongui - Eres tu l'home que portava les roses vermelles? Aquell que estava sol? - pronuncia delicadament mentre les paraules queden penjades d'un silenci breu i palpable.
- Sí, era jo - diu plorós tot recordant i sentint la punxa que se li clava al cor.
- M'agradaria saber si voldries quedar un dia per parlar i coneixe'ns - pronuncia tímidament - Saps que passa? Que sempre m'hagués agradat coneixe't. Per molt estrany que et pugui semblar.
- Mmm... - rumia - d'acord, ens podem veure un dia.

Fa un parell de dies que el sol es deixa veure de tant en tant. Avui és un dia primaveral de maig amb moltes clarianes. El sol salta de forat en forat il·luminant la ciutat a trossos. Han quedat en un cafè remot, perdut pel barri gòtic. En un petit oasi de tranquil·litat dins Barcelona. Grans arcades i parets que semblen muralles han passat pels seus ulls un munt de vegades. Però veure-les amb tant de goig sempre li fa il·lusió. Ha anat al lloc una hora abans de la data prevista per tal de poder donar un tomb i perdre's entre aquella antiga Barcelona. El sol llueix el seu millor vestit i les ombres es perden en les cantonades. El vent balla pels carrerons al compàs dels músics ambulants. Nota com el cor li batega com un bombo. No entén perquè esta nerviosa. Entre botigues i paradetes s'adona que ja fa cinc minuts tard. Gira cua anant a buscar el lloc on esta el bar després de recordar el camí de tornada en el laberíntic barri gòtic.

No està més ple que abans, de fet hi ha les mateixes persones que hi havia feia una hora escassa. D'una ràpida passada mira totes i cada una de les persones per poder decidir on s'assentarà. Hi ha una majoria de gent gran, que suposadament són jubilats. D'aspecte més aviat vell amb cabells grisos o gairebé calbs. La majoria tenen una cervesa a les mans o un cigaló. Sense pensar-s'ho gaire s'assenta a la taula que li toca més el sol de mig matí. El cambrer, ràpidament, li demana que vol prendre i, ella, sense contemplació demana un cafè tallat amb sacarina. Mentre li porten la comanda entra un home d'aspecte gran però conservat. Indiscutiblement se'l podria haver confós per un jove de 30 o 40 anys si s'hagués maquillat, però no és el cas i se li noten les arrugues i el pas dels anys. Els ulls amagats rere unes ulleres de vidre fi i delicades miren a tots i cada un dels clients. La seva mirada queda clavada en veure la Marta, uns ulls que ja reconeix. Tranquil·lament camina fins asseure's on és ella.

Mai l'havia vista de tant a prop. Tan sols l'havia reconegut per una fotografia que portava en Joan al moneder. Ulls grans i vius, tenyits d'un blau cel de dia assolellat. Morena de tota la vida i amb els cabells ondulats com la mar. No pot veure si és gaire alta ja que està assentada però s'intueix per les llargues i delicades cames que no està parlant amb una dona de metro seixanta. Les mans tenen el cutis de porcellana. Delicades com els seus ulls. Juga amb el sobre de sacarina que li ha portat el cambrer quan de sobte s'adona de la presència de l'home. Es saluden amb dos petons i desprès d'un breu silenci en Toni talla l'aire:

- Bé, ja em tens aquí. - diu una mica presumit.
- Sí, - contesta amb un somriure vermell - és que sempre m'havia preguntat qui eres. Suposo que saps la nostra història?
- Sí, en Joan me l'havia explicada algunes vegades. Li agradava xerrar i a mi escoltar la seva veu. Una història molt atípica però alhora ple de sentiment i vida. - la Marta afirma amb el cap i deixa que continuï xerrant, li troba un encant al seu parlar. Ell mira enfora, com recordant bells moments. Quan torna a mirar a la Marta els seus ulls semblen ennuegats en un mar de llàgrimes. - T'he de dir que em va sobtar molt la seva mort. Em vaig assabentar per una d'aquelles casualitats del món i aquell dia no vaig poder treballar més. No sé si sabies que portàvem quasi 7 anys sortint junts - diu fent amb les mans cometes a l'aire - sortint junts, però en silenci.
- No ho sabia, - contestà ràpid la Marta - que portaveu 7 anys. Realment no sabia res. Jo intuïa que estava amb algú i portava molt de temps però no és un tema que parlàvem a sobretaula. Cadascú té la seva vida. Bé tenia.

Van parlar moltes hores, prenent cafès i fins i tot van voler dinar, allà al mateix bar, junts. En un principi els va costar explicar tots els successos ja que no es coneixien però en veure que tots dos s'assemblaven molt van anar confiant l'un en l'altre. La conversa va esdevenir una novel·la. S'explicaren anècdotes d'en Joan, detalls inconfessables i alguna que altra sorpresa. Els cambrers del bar no es creien que haguessin estat tot el dia parlant. De la nit al dia es van trobar acompanyats. Dues ànimes perdudes en antics pensaments, arcaics, es van trobar i van connectar com molts pocs ho haguessin fet.

Desprès de sortir del bar es perden entre els carrerons del barri gòtic. La lluna ja fa hores que ha aconseguit espantar al sol i és ella la que ho banya tot amb una tènue llum. No hi ha núvols i al cel es veu alguna que altre estrella. La ciutat dorm, menys dues ombres que s'amaguen del món. Pujen per un carrer empedrat amb
arbres a cada cantó. Hi ha alguns fanals que tremolen amb el fred. Fa estona que el silenci ha aconseguit matar la conversa, però malgrat tot, caps dels dos se sent neguitós. Han parlat tota la tarda i un xic de tranquil·litat interior els va bé per posar a lloc tot el que s'han dit. Han sigut moltíssimes paraules.

Porten molta estona sense dir-se res i donant voltes pels carrers, que sempre desemboquen a la plaça del Pi. En una de les milers de cantonades en Toni, de cop, agafa a la Marta pel cos i la besa. La sorpresa es gegant per ella que obre els ulls i en un principi l'intenta apartar. Al cap d'uns moments d'haver-li fet el petó se separa d'ell.

- Però que fas? - diu trencant el silenci del moment - Tu no estimes en Joan? No ets gai? - acaba deixant les paraules surant a l'aire.
- En cap moment he dit la meva orientació sexual. - replica - A més, ets preciosa com aquesta lluna i la seva llum, tens uns ulls que servirien d'estels per poder demanar desitjos, les bombolles de la cervesa ballen als meus ulls i la conversa d'avui...

La Marta no li deixa acabar la frase que ja se li ha llençat als llavis. Li roba un petó clandestí i els ulls es miren, còmplices d'una tortura, les pupil·les dilatades exploren les seves respectives ànimes. I un petó i un altre i un altre. Els llavis cremen espurnes i es recargolen units en una orgia de sentiments. Les seves mans comencen a cercar dins de les capes i capes de roba. Nuant-se a la llum de la lluna. Nus de plaer. Nus de sentiments. Nus de bellesa. Els seus cossos s'han excitat com dues ampolles de xampany recent obertes. I vessen el nèctar de l'amor que fins ara mai havien pogut demostrar. De la conversa va esdevenir la nit i en la nit les seves ànimes van esdevenir una. Sense dir res es van donar la mà creuant-se els dits i van desaparèixer entre les ombres de la ciutat. El silenci va restar allà observant-los tota la nit.

***

La pluja encara cau dels núvols i sona com timbals al xocar amb el sostre de la casa. L'ambient es fred, la calefacció no està donada i ja fa moltes hores que la casa resta freda. Entre dues cortines una fresca llum entra, clara i pausada, marcant una gran franja taronja sobre els bordats del matalàs. És el sol que encara està viu rera els núvols i es vol mostrar. La Marta encara badalla, es rasca la panxa i mira el lloc buit del llit. Té fred i es tapa amb els llençols. No té ganes d'anar a treballar, sort que avui és diumenge. Ja el necesitava un dia de descans, de pau i tranquilitat. Mira per la finestra deixant la mirada perduda en el bloc de pisos de davant fins que s'adona que els minuts passen amb una lentitud extremada. S'estira al llit mirant el sostre i tanca els ulls. Què puc fer ?, pensa.

S'aixeca del llit i es posa el bernús. Camina cap al lavabo i es queda davant del mirall. Es mira i veu que ja no és la dona que havia sigut. Encara és alta però els anys han llaurat solcs en la seva pell i ja no és fertil. Mils de petons hi van conrear amors i amistats, i ara tan sols la pluja la treballa quan de tant en tant surt a caminar sota d'ella. Els seus cabells encara són forts com farà 20 o 30 anys, negres com la nit, això mai ho perdran. S'ondulen rera l'espatlla, llargs com els anys. Després d'una estona de mirar-se es busca els seus ulls. Blaus d'una estona de cel. Clava la mirada en ella mateixa, i a poc a poc s'endinsa en el seu pensament.

Era estiu, i d'això ja farà 40 o 50 anys. Tot just quan va coneixer en Joan. El cel tenyia el dia de blau clar i el vent arrosegava els núvols per guardar-los en el corral de la nit. Les roselles dansaven al compàs etern del vent. Eren petals de vermell cristall de porcellana que jugaven a ser fars amb la llum del sol. Els camins jugaven a ser laberints , els arbres inundaven els timpans amb remor de fulles i el riu cridava als glops que d'ells beurien. Els mars d'espígol s'ondulaven amb la brisa i ells dos caminaven entre els prats de metàfores.
Van arribar a l'ombra d'un gran faig. Llavors en Joan la va mirar i li va dir:
- Puc viure arrecerat sota el cel dels teu ulls?
La Marta se'l va quedar mirant i la seva gola va emmudir en la profunditat d'una pregunta que no entenia. Les paraules es van trabar a la boca. Ennuegades en el silenci. Com que veia que no diria res, ell va contiunar.
- M'agraden els homes... No ho puc evitar... I tu ets especial. M'agrada estar amb tu però només per la companyia que desprens. Els teus pares i els meus volen que ens casem. A mi em sembla bé, però no et podré estimar com...
La Marta li tapa els llavis i li esquinça la frase, degollada com un anyell. Ell obre els ulls com dues boles de cristall i se la queda mirant.
- Jo, de fet, estimo a un altre home. Però ja està cassat i no pot deixar la seva dóna. Ens cassarem i tindrem dues vides, un fictícia i l'altre real. Viurem una vida clandestina.


Torna a veure's en el mirall. Ha obert els ulls i reprén la vida després d'una estona de records. El seus ulls han vessat una llàgrima, una tant sols. El record ha sortit del naufragi i la seva pell està erisada. Avui ja sap que farà. Surt del lavabo i es vesteix. Agafa la jaqueta, el paraigües i un paper guardat en un calaix. Surt al carrer i agafa el cotxe. Fa uns dies que plou.

Després de recorer diferents carrers aparca i apaga el motor del cotxe. Es fa un espai buit de sons per un breu moment fins que a poc a poc se sent el repicar de les gotes de pluja. Fines i suaus, tendres. Treu el paraigues obre la porta i surt del cotxe. Mira el carrer buit de cantó a cantó. Totes les botigues resten tancades, menys una floristeria. Hi entra, saluda a la dependenta. El de sempre?, pregunta. Ella afirma amb el cap i s'espera al mig de la botiga després d'haver deixat els diners al mostrador. La dependenta surt amb un ram de roses vermelles i grogues. Mira al mostrador i somrient li dóna les flors. Un gràcies efímer surt dels llavis i un arreveure el contesta.

No gaire lluny d'on hi ha la floristeria es veu l'entrada al cementiri. Un món apart. Unes grans reixes de ferro forjat amb formes d'animals mitològics protegeixen a totes les ànimes que vaguen per dintre. La boira comença a la porta del cel i la pluja ho humiteja tot. Mentre camina, tot un sac de sentiments floreixen dins seu. Masses anys de vida clandestina, pensa. Però continua caminant. Avui no se sent ningú. No com ara farà uns 20 anys. Només està ella i el seu cor, bategant alè. Les mans li tremolen. Entra al cementiri i al cap d'una estona, de lluny, distingeix la tomba.

Els seus peus es paren davant. Llegeix els noms, Joan i Toni. Els anys estan tapats pels liquens. No hi ha roses ni cap flor. S'ajup i deixa les que porta ella. Resta en silenci uns minuts llargs i treu de la butxaca el paper. En veu alta pronuncia:

- Per tu, Joan, i per tu, Toni.

"Cada passa a l'ocàs de la vida
esdevé una nota de jazz i crema en cordes d'acer.
Els ulls s'apaguen com tot foc s'apaga amb el temps etern,
l'ànima de vidre encadenada dins trenca les cadenes que lliguen
al teu cos com heures i no et deixen arribar al cim del món.
Esdevens lliure perquè hi vas néixer.
És el punt final del llibre de la teva vida.
I jo et miro entre les valls del món i espero la meva llibertat,
empresonada en algun racó del cim,
desitjant que algun dia em tornarà a mi, i jo a tu.
Al teu costat, d'on mai vaig voler marxar."


El paper plora els versos que tants anys havia pogut conservar a recer de la pluja. La marta el doblega altre cop, el guarda a la butxaca i se'n torna rera les seves passes desapareixent entre la boira. Abandona definitivament aquella vida clandestina que ja fa tants anys va voler començar.

Comentaris

  • Un final poètic[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 20-08-2006 | Valoració: 10

    I, no puc evitar-ho, els finals poètics m'agraden!

    Et faré alguns comentaris, però ja t'avanço que són meres observacions, vull dir que no arriben ni a objeccions perquè el relat, apart de profundament humanista, és agradable de llegir.

    Anem a pams si m'ho permets.

    Quan al contingut o trama:

    A. Hi ha una cosa que m'ha sobtat, i és la descripció que fas del cementiri. El planteges com un cementiri (líquens apart) molt selecte. O és que realment la família del Joan i la Marta (o ells dos) són molt rics, cosa que podria ser i no sabem. Als cementiris, proporcionalment parlant, hi ha molts més nínxols que tombes. Clar que un nínxol no deixa d'ésser una tomba, però tal com ho planteges (la làpida és o sembla que és d'una tomba, tenint en compte el verdet o els líquens que hi creixen) sembla ser una tomba a terra. És quelcom que, per poc habitual, et comento.

    B. Jo, personalment, sí que trobo la gràcia de distingir els pensaments d'ella en cursiva. Aquesta alternança es dóna, per exemple i entre molts altres, en un relat de la Sílvia Romero (la Llibre) que té penjat aquí a RC i que és el que li van seleccionar pel llibre 2.0.

    El cas és, potser, que en el cas de "Dies de pluja" no està tan clara o definida nítidament la línia que separa els pensaments de la Marta del que no són pensaments de la Marta, sinó... diguem-ne, història conjunta o comuna dels tres protagonistes?

    Està clar, per exemple, quan llegeix el poema (per cert, molt bo) del final. És ella qui ho fa i transcendeix a la narració pròpiament de la història. En aquest cas, sí que ella intervé activament com a personatge i no com a narradora.

    C. L'última cosa que et comentaria jo és que potser hauries de fer una relectura amb calma del text a fi de polir-lo.

    Hi ha alguna falta més aviat de tecleig que no pas d'ortografia, també detallets d'estil (exemple: "Un gràcies efímer surt dels llavis i un arreveure el contesta". En aquest cas, hauria posat el "gràcies" precisament entre cometes), la mancança de la doble negació i cosetes així que, per descomptat, no fan desmerèixer el text però que podrien subsanar-se amb una (probablement enèssima [parlo per experiència]) lectura del text.

    I res més, per part meva. La trama, ja t'ho he dit al principi, desborda d'emotivitat i humanisme. També vull afegir que m'ha semblat detectar-hi quelcom de molt peculiar. Has prescindit de crítiques explícites i fins i tot implícites al món de la hipocresia i de les aparences que han bastit les trajectòries vitals dels protagonistes. I això sol, prescindir de gastar saliva (o, millor dit, tinta) en aquest tema, ja és una crítica al monopoli de les hipocresies sobre el qual penso, sincerament, que ja fa molt de temps que ha deixat d'ésser el monopoli. De mica en mica, i en són molt conscients els que ho defensen, s'està esfondrant la falça i forçada hegemonia de les opinions estandaritzades sobre les relacions humanes, i això s'esdevé en benefici d'una veritable llibertat en auge.

    Oi, m'he quedat a gust. Bé, company, no sé si et servirà de res el que t'he comentat (com diu el brumari, no deixen d'ésser impressions personals), però per si de cas vols fer una repassada al text abans d'enviar-lo a la selecció de la versió 3.0 del llibre de relats (t'animo per descomptat a fer-ho), pots tenir en compte això de polir-lo una miqueta.

    Salutacions i fins la propera!

    Vicenç

  • Hola Equinozio[Ofensiu]
    brumari | 28-06-2006

    Una història singular i emotiva que, malgrat la seva longitud, es llegeix molt bé.
    Dues observacions, si m'ho permets.
    1.-Els records d'ella m'agradarien més sense cursives.
    2.-Em sembla una mica forçat que desprès de la llarga conversa que han tingut al bar, ella no conegui perfectament l'orientació sexual d'en Toni.
    Són opinions molt personals i, per tant, d'un valor molt relatiu.
    Una abraçada.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Equinozio

Equinozio

177 Relats

536 Comentaris

246948 Lectures

Valoració de l'autor: 9.57

Biografia:
i ara puc, al teu costat,
tornar a aprendre poesia,

ja estic preparat,
si et plau,
besa'm.
Camí de Polònia


'perqualsevolcosa'
equinozio arroba gmail punt com

Homenatge a un poeta (Brumari)


#flickr_badge_source_txt {padding:0; font: 11px Arial, Helvetica, Sans serif; color:#000000;}
#flickr_badge_icon {display:block !important; margin:0 !important; border: 1px solid rgb(0, 0, 0) !important;}
#flickr_icon_td {padding:0 5px 0 0 !important;}
.flickr_badge_image {text-align:center !important;}
.flickr_badge_image img {border: 1px solid black !important;}
#flickr_badge_uber_wrapper {width:150px;}
#flickr_www {display:block; text-align:center; padding:0 10px 0 10px !important; font: 11px Arial, Helvetica, Sans serif !important; color:#3993ff !important;}
#flickr_badge_uber_wrapper a:hover,
#flickr_badge_uber_wrapper a:link,
#flickr_badge_uber_wrapper a:active,
#flickr_badge_uber_wrapper a:visited {text-decoration:none !important; background:inherit !important;color:#3333CC;}
#flickr_badge_wrapper {background-color:#FFFFFF;border: solid 1px #FFFFFF}
#flickr_badge_source {padding:0 !important; font: 11px Arial, Helvetica, Sans serif !important; color:#000000 !important;}

www.flickr.com




Equinozio's photos
More of Equinozio's photos





Em dic:
Enric Bisbe Gil