El poble fantasma

Anava dins d’un Toyota Land Cruiser. Atent a tot allò que veia per la finestreta. El senyor que conduïa seguia parlant amb una barreja divertida d’italià i francès, una barreja adaptada de la seva nacionalitat belga i els seus 10 anys vivint al país transalpí. Escoltava amb força atenció, però el meu cervell canalitzava la informació que li transmetia els meus ulls, que seguien mirant per la finestreta. A la dreta, un seguit de construccions derruïdes apareixien davant meu. Si et fixaves bé, en algunes d’elles podies veure les habitacions superiors, el llit fet, el quadre amb una foto familiar penjat, mig tort, i una bufanda d’un equip de futbol. Saps quan obres una síndria per la meitat? Pots veure tot l’interior, amb una notable perfecció. El mateix succeeix quan veus un edifici obert per la meitat... t’ensenya aquell interior que un temps abans les parets de formigó volien evitar que veiessis. En un altre petit edifici del costat, una pancarta gran amb la foto d’un noi, d’uns quinze anys, somrient, sense imaginar quin podria ser el seu futur, es podia veure davant de la façana, agafada amb tres ganxos que sobresortien de la pedra.

- Ho veus?- em va dir el senyor conductor- Aquí van morir 30 dels 60 habitants. La resta, encara no ha pogut entrar a les seves cases.

No sabia quina cara posar. Al principi vaig sentir molta empatia envers a tota aquella gent. Com pot canviar tant una vida en un minut? Passes de tenir-ho tot encarrilat a veure com tot canvia, de la nit al dia, els teus pensaments han canviat. El problema ja no es quin vestit et poses, sinó si tens prou roba com per passar la nit sense morir congelat. I el problema continuava després, quan deixàvem enrere aquell poble, amb els veïns capcots i absorts mirant a l’horitzó, quan apareixia un altre poble, congelat en el temps, sense vida. En aquell moment, per canviar la meva maldestre visió, vaig decidir mirar per l’altre finestreta, la del conductor, que seguia parlant com si allò no anés amb ell. La panoràmica, era pitjor. La vall, terriblement colpejada, mostrava tots els petits poblets, en aparença tranquil·litat. Si et fixaves, podies copsar que tot estava canviat. Els campanars, esquerdats. Les teules de les cases, trencades. Les parets, desaparegudes. Tenia ganes de trepitjar terra. Ganes d’entrar en una casa, seure en una cadira i deixar passar el temps. Però aquella sensació encara trigava en arribar. De fet, va trigar 20 minuts més. Llargs, eterns. Quan per fi vam entrar en el poble on podia passar la nit. Era el remat final a un viatge fantasmagòric. El poble més abandonat que mai hagués pogut veure. El cotxe va arribar al seu destí. El meu conductor va baixar i em va senyalar la casa, l’única encara dempeus.

- Pots visitar el poble, però no hi queda res- va dir, amb barreja de sorna i apatia.

Vaig decidir fer-ho. En dos minuts havia arribat a la plaça major. Una petita plaça, amb tres pòrtics i set cases que creaven una rodona (la clàssica plaça major, vaja). Al vell mig, una font de fa segles, on encara brollava aigua. Es sentia el sorollet dolç i tranquil·litzador de l’aigua, però allò no acompanyava l’escena. De cop, un soroll de pedra, un roc que es precipitava de la construcció que tenia al darrere. Del pòrtic més meridional, sortiren cinc gossos. Famèlics, però d’una raça preciosa. Al veure’m van venir corrents, van donar un salt i van col·locar les potes sobre el meu pit, tot barallant-se per ser els primers davant dels altres. Vaig decidir que, malgrat que semblaven un encant, podien resultar perillosos, i vaig decidir accelerar el pas. Em van seguir, en una barreja d’alegria, fam i violència. “Només volen jugar” em vaig dir. Però el més petit de tots em va fer una petita mossegadeta a la cama. Potser que no volien jugar, només. Em van seguir fins a la porta. Vaig tancar ràpid i me’ls vaig quedar mirant. Em miraven amb ulls tristos, treien la llengua i demanaven, amb les celles, que tingués pietat d’ells. Vaig decidir entrar a la casa, amb la decisió ferma de demanar-li al senyor una mica de menjar. Al girar-me, una estampa que no esperava trobar. Sis gats s’havien assegut darrere meu i em miraven. Acorralat per la fauna animal, vaig pensar que no hi havia escapatòria.

- Tenen gana, tranquil que no et faran res- vaig escoltar la veu del senyor des de la terrassa del primer pis.

Aquella nit, tots van menjar. Jo, els gats, els gossos, el senyor i la seva dona. Vàrem ser els únics en el poble fantasma. Podia ser perfectament els dies posteriors a una guerra. Però, eren els mesos posteriors a un terratrèmol. I la vida, en aquell petit racó del centre d’Itàlia, s’havia congelat per sempre més.