Amor sota la llum del sud

Què és l’amor? Tothom haurà sentit algun cop o un altre aquesta sensació. De molts tipus, per molta gent (o poca). A Roma ho vaig poder descobrir. No per mi, per un altre persona. I és que mai saps com i quan pot arribar, que hi quedarà, o com el viuràs.
Tot passejant per l’estació Tiburtina de la capital italiana, un gran grup de joves (nois i noies), s’aplegaven i miraven a l’horitzó. Eren un centenar. Capcots, alguns, riallers, d’altres. Somiadors, patidors, atlètics, o prims. Tots ells s’aixoplugaven de la petita pluja que queia a primera hora del matí. Amb roba vella, alguns amb material que no semblava impermeable. Molts, emmalaltits. Menys un. Un no es tapava. Mirava a la façana de l’estació. Esperant. Tremolant, però sense perdre les formes. M’hi vaig apropar. En aquell moment, tots els qui eren al seu costat em van mirar. Van preguntar-se... Qui és? Voluntari? Periodista? De l’Ajuntament? No esperaven gaires visites. Tampoc el noi que seguia mirant embadalit a la façana de l’estació. M’hi vaig posar al seu costat, com obviant aquella situació. Ell no variava la mirada, tampoc les formes. Al cap de poc, un bon feix de persones van venir amb safates de menjar. Van muntar unes taules i van començar a preparar plats amb dolços, cafè i suc. El gran grup de nois, que havien començat a animar-se una mica, es van apropar per rebre aquell primer àpat del dia. Menys ell. Ell seguia quiet, hipnòtic. Me’l vaig mirar. Pensava que seria violent fer-ho molta estona, així que vaig decidir apartar la mirada i apropar-me a la resta. Però de cop...
- Vols saber perquè no penso en el menjar?- em va dir, en un anglès oxidat.
Vaig girar-me de nou i vaig moure el cap a banda i banda ràpidament, en senyal de negació.
- Només penso en ella- Va respondre.
En aquell moment, em va ensenyar del seu puny, una petita creu. Però no era una creu normal. Era petita, amb els quatre cantons iguals. Amb petits forats enmig, com un formatge gruyère. Estava desdibuixada, possiblement per la sal, o potser pel temps. Vaig preguntar-li que significava i de qui era.
- És l’últim record que tinc d’ella- Va dir-me, mirant-me fixament als ulls.
En aquell moment, va aixecar-se i va anar a buscar menjar. Possiblement, malgrat que aquell succés li havia tret la gana, sabia que necessitava menjar. Pel que fos. Per qui fos. Al meu costat, un bon amic, voluntari, va veure l’escena. I se’m va apropar.
- És diu Khadir, va arribar fa dos dies. Si t’agraden les histories, que t’expliqui la seva- em va dir, amb un somriure.
No ho vaig dubtar. Vaig esperar a que mengés. Necessitava recuperar forces, si m’havia d’explicar quelcom. Quan va haver acabat, en el mateix lloc, mirant encara l’estació, vaig apropar-me, vaig agafar-li el braç suaument i el vaig saludar. Em va tornar la salutació. I, sense dubtar-ho, li vaig preguntar:
- Aquesta petita creu té una història darrere...
- No és una història, amic, és... La història- vaig interpretar que deia això.
Vaig guardar-me la llibreta i el bolígraf. No volia apuntar res. Ni tan sols pensava que fos ‘explicable’. Però sí ho era.
Ell, en Khadir, era eritreu, 23 anys. Jove, fibrat, havia estat atleta al seu país. De mig fons. Li vaig dir que jo també ho era, que feia altres proves. Va riure. Em va preguntar si l’atletisme m’havia donat coses bones. Li vagi dir que sí. Ell em va dir que li havia donat tot, i a la vegada, li havia pres moltes coses. A Asmara, la capital del país, l’exèrcit s’emporta els nois quan entren en la pubertat (13 anys) i els recluten per fer el servei militar. Viuen terribles experiències. Ell en va viure una. No la va voler explicar, però ho podia arribar a entendre. Un bon dia, anys després, mentre acabava un entrenament de 300 metres, algú li va dir que a Europa ‘hi era tot’. Que era necessari escapar d’allà. Va fer cas. I en pocs dies, deixant la família enrere, pujava amunt d’una barcassa a Líbia, rumb al desconegut. Allà, coses del destí, va conèixer algú. Una noia. No li va voler dir l’edat, però entenia que més o menys seria com ell. Amb ulls grans, va explicar, captivadors. Van connectar. Com possiblement mai havia fet el noi abans. Ho explicava sense llàgrimes, però amb emoció. ‘Era preciosa, per dins i per fora’ em deia una i una altre vegada. Però notava com s’eriçava de cap a baix. Durant una llarga travessia pel Mediterrani, amb diversos esglais, els dos nois van compartir una vida sencera. Van riure, es van conèixer a fons, van fer-se les primeres carícies, els primers somriures amagats. No semblava un viatge cap a l’infinit, cap a una possible mort, semblava un viatge cap a les estrelles. ‘Quina sort vaig tenir’ em va dir, rient. Però, sabent com era la vida, no les tenia totes. Tot anava massa bé. Fins que a uns 20 km de l’illa de Lampedusa, la barcassa va fallar, molta gent va agafar-se a les parts externes, per no caure, i van bolcar l’embarcació. Per uns instants, en Khadir va buscar com un boig la seva estimada, casi per sobre d’ell mateix. En uns moments de pànic, on molta gent s’agafava a d’altres per salvar la vida, el noi va poder treure el cap de l’aigua. Era fosc. Les petites llums de l’embarcació s’apagaven i només hi havia una foscor absoluta. Ell només lluitava per veure-la un últim cop, si allò s’acabava allà. Volia dir-li que havien estat les millors hores de la seva vida. Però volia dir-li. Alguns van intentar tornar a col·locar la barcassa. Ho van mig aconseguir, el suficient per esperar un possible rescat de la guardia costiera italiana. Però en Khadir seguia buscant la noia. Sense esperances ja, va notar una mà per darrere. Era ella, que havia estat fent el mateix. ‘Que bonic quan succeeix això, oi? Els dos buscant el mateix’ em va dir. Seguia sense plorar. Pensava que tot acabaria bé. Per desgràcia, la vida d’aquella gent no és, ni de bon tros, de pel·lícula. L’embogiment seguia en aquell punt del Mediterrani. Molta gent intentava salvar la seva vida agafant-se a qualsevol cosa que encara flotés. Feia fred, i tot girava a l’entorn. En Khadir, amb sensació de mareig, va intentar treure la seva amiga de l’aigua. Tot esforç inútil. Estava molt decaigut. Va ser llavors que, en una empenta del destí, segons relata ell, la noia va arrossegar-lo fins a la barca, el va pujar i el va deixar allà. ‘Sort que peso poc’, em deia, entre petites rialles. Mig marejat, va estendre la seva mà perquè la noia s’agafés. Però no la va notar, ja. No va tornar-la a notar. Només va escoltar una veu de fons que li deia ‘remember me’. Era cert? Imaginacions? No ho vaig saber interpretar. Però ell afirmava que era cert. Després, a la costa, un cop despert, va buscar-la per entre els rescatats, però no hi era. Ni rastre. No podia preguntar, no sabia el seu nom. ‘Només em queda aquesta creu, me l’havia donat minuts abans del naufragi’ va dir-me. Va arribar a Roma feia dos dies. Des de llavors, volia esperar aquella noia que li havia canviat (i salvat) la vida. La volia esperar a Tiburtina, que és on, desgraciadament, arriben gairebé cada dia un centenar d’immigrants d’Eritrea, escapant de la pobresa i la repressió del seu país. ‘Ho pots publicar on vulguis, però que no em busquin’ em va dir, amb un petit somriure. Una història més? No pas. Una història que et fa preguntar: I que faríem, nosaltres, per algú que no fa ni un dia que coneixem?
Dies després vaig tornar i el noi ja no hi era. Havia agafat un autobús rumb a la frontera amb França. Però els hi havia dit als voluntaris que, si mai arribava una noieta amb ulls grans i somiadors, que li diguessin que en Khadir mai l’oblidarà, i que el busqués pel nord. Si allò era amor, s’acabarien trobant, un dia o un altre.