Caure i aixecar-se

Un relat de: Jordi Lacambra Santiago
Caus, t’aixeques, i tot segueix igual. Caus, t’aixeques, i sembla que tot té sentit, fins que tornes a caure, i t’aixeques de nou. Caus, ensopegues i en aquest precís instant, una mà salvadora t’ajuda a posar-te dempeus. És algú familiar. No li pots fallar. Sembla que poc a poc et vas enfilant dalt d’aquell arbre, fins que agafes la branca equivocada, caus i et fas rascades. Moltes. Fan mal, però són superficials. ‘Tu segueix’, et dius en un moment de potent inspiració. Caus, t’aixeques i fas mal a les persones que estimes. Seguiran allà, o no, no depèn de tu. Però t’aixeques i veus que tot ha canviat. Veus que, per molt que t’hi esforcis, caure i fer-se mal, ensopegar amb la mateixa pedra una i una altre vegada és quelcom d’intrínsec en nosaltres. Quelcom d’inintel·ligible. A la vegada, quelcom d’inevitable. És en aquell moment que et preguntes... val la pena? El món serà millor sense tu? Els teus... viuran millor sense tu? No ho sabré mai, però aixecar-se torna a ser obligatori. Torna a ser allò que aquesta maleïda veueta interior et diu cada cop que et fots de lloros. I així, seguir aixecant-se eternament, fins que caure de nou sigui una prova més. Aixecar-se o morir. No hi ha més. A Roma, a base de caure i aixecar-te, a base de veure la llum i la foscor, he après que 'Domani sempre uscirà il sole'. I vèncer les merdes de la vida, a vegada, pot arribar a ser un plaer impronunciable.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Jordi Lacambra Santiago

6 Relats

5 Comentaris

5148 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
Periodista i graduat en Humanitats. Vull saber-ho tot.