El País de la Foscor (XII): La Llegenda

Un relat de: NinniN

Així que ens vam aixecar, vam reempendre la marxa.
- Aquí, ens acabaran trobant tard o d'hora, la gent del poble. Hem d'anar més amunt, aquest sembla el camí adequat - vaig dir - Genovart, avui podem aturar-nos, desprès d'una estona de caminar, estem molt cansats i hem de parlar molt.
La Maita ens seguia com una ànima amb pena. No va badar boca, fins que ens vam asseure en un petit pla de la muntanya, on hi havia uns matolls d'un verd clar, gairebé groc que no havíem vist fins aquell moment.
- Jo no puc venir amb vosaltres- va dir- deixeu-me marxar sola.
Vam mirar-la, disposats a no deixar-la seguir.
- De cap manera. Maita, no et passarà res dolent, mentre siguis amb nosaltres.
Es va fer un silenci. Estava clar, que no pensava replicar més.
- Quina és la llegenda sobre l'Etna?
Vaig agrair la pregunta. Era una informació indispensable, per seguir o no endavant.
En Genovart, sense pressa ni pausa, va iniciar el seu relat.
" Bé. Ja coneixeu… als "diables", com vosaltres en dieu. Ells són aquí, com una societat superior. Ells, tenen el do de poder llegir la ment. Tenen el do de jutjar, o això creiem, perquè ningú mai ha tornat al poble desprès que se l'emportessin. Segons la llegenda, arribarà al poble un cor net, anomenat Etna. Un cor, que arribarà fins a… ells, i els guiarà. Els unirà a nosaltres, perquè ella serà com nosaltres i com ells. I convertirà l'espera en quelcom més agradable. Sense fam, sense ànsies… jo tinc la teoria secreta que ella és diferent perquè vindrà del país de la foscor. I serà un cor blanc, però que a pesar de ser-ho, recordarà. I no oblideu, Maita i Etna, que aquí, recordar, és patir. I només pateixen qui ho mereixen. És per això que l'Etna, ara sabem que ets tu, és tant especial". Vaig somriure, al adonar-me, que tot i ser la primera vegada que escoltava el que semblava que era la meva llegenda… la podia recordar perfectament.

La Maita va mirar a terra.
- Jo puc recordar. Jo sé perquè sóc aquí.- va dir - i espero que l'estar aquí, em serveixi per a fer oblidar els meus… els mals que he fet. És estrany, perquè cada dia el visc contenta, tot i tenir aquest record… però per les nits… cada nit, és com si ho tornés a viure. Gairebé cada nit recordo un detall, o una escena més…
- I què has fet, Maita - vaig preguntar- ho hem de saber. Serem companys inseparables, a partir d'ara - vaig dir, mentre recordava a en Gabriel, amb qui també havia pensat que ho seria.
- Vaig interposar-me a l'amor - va dir mirant a terra- amb mentides. Per aconseguir-lo a ell. No puc recordar les seves cares, però puc recordar el dia en que ella es va suïcidar. I vaig saber que era per culpa meva.
Va fer una pausa, empassant saliva.
- És molt dur… però jo estava fora de mi, estava tant enamorada… em vaig tornar una mica… una mica boja. Ell era professor meu, a la universitat, una eminència en psicologia. I poc a poc, vaig anar-me ficant en la seva vida. I, el dia que vaig intentar fer-li un petó i me'l va refusar… em va explicar que ell ja tenia una dona. Però jo estava tant ofuscada, que havia convertit, els meus desitjos en realitat, fins i tot podia recordar notes que ell em deixava, notes que desprès no trobava per enlloc, perquè jo les imaginava.
Va tornar a aturar-se, com recordant, mentre li rodolaven llàgrimes galtes avall.
- No teniu ni idea de com em vaig sentir… jo ja l'havia començat a estimar. I llavors, la vaig conèixer a ella, era tant perfecte… com un àngel. Vaig haver d'esperar cinc mesos, cinc llargs mesos, a que tinguessin una crisis greu. I llavors vaig fer l'amor amb ell. I ell em va dir que li explicaria tot a ella. Que mai més li tornaria a passar, i que l'estimava.
Va sospirar
- I jo, vaig anar-la a veure. I la vaig mentir… amb la meva imaginació, el fruit de la que començava a creure que era realitat… Li vaig dir que havíem sigut amants molts mesos, perquè així ho recordava la meva ment malalta. Que ell m'estimava a mi i només tornava amb ella per llàstima - va somriure amargament - ara no sé a què li hauria pogut tenir llàstima. Però ella em va creure. I a l'endemà, ell em va trucar. Em va dir que abans moriria que tornar a estar amb mi. Que ella li havia deixat una carta, explicant-li tot, abans de prendre's aquell pot de pastilles. I que em denunciaria a la policia i em faria podrir a la presó… fins aquí he anat recordant.

Vam sentir unes passes que s'aturaven darrera seu. I vam veure a en Gabriel, de peu, darrera seu, mirant-la amb expressió greu.
- Aquell dia, Maita… aquell dia, vaig decidir que jo també havia de morir. - va acostar-se, sense mirar-la, amb els ulls plens de ràbia, i es va asseure entre en Genovart i jo - Us acompanyaré i us ajudaré amb tot el que faci falta.

Comentaris

  • Biel Martí | 22-10-2004

    Ejem, ejem.

    Per no ser menys que en Vicenç començaré dient que, efectivament és el relat més breu. Diré també que m'ha sorprès el fet de la Maita, doncs fins ara havia anat alimentant (amb cuina vegetariana i biològica) que la Maita era un personatge més fosc, que no es desvetllaria o que no es descobriria així. I, sense voler semblar un criticón, l'aparició del Gabriel...

    Bé, ja t'ho diré.

    Biel.

  • El comentari![Ofensiu]

    No està malament però té cert regust a esquematisme. És el capítol més breu, no?
    Vinga, t'envio més conclusions per mail!
    Una abraçada,

    Vicenç

    PD: la puntuació i el comentari magistral (ejejem), pel final (rodolí!)

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: