El País de la Foscor XI: La Muntanya

Mentre pujàvem la muntanya, corrent, gairebé sense respiració, em vaig adonar que el meu estómac protestava. Protestava i em feia mal, i vaig concentrar tota la meva capacitat de pensar per transmetre-li al Genovart que portés menjar.

Quan vam arribar, el cercle era a les fosques. El soroll, s'havia apropat perillosament a nosaltres, i ens vam entre amagar en unes pedres amuntegades, a la vessant de la muntanya.
Podíem veure el poble, que ara semblava envoltat per una llum a vegades verda a vegades vermella, la música no havia parat, i semblava com si el poble, estès embogit, en un ball perillós i alegre amb qui creiem que eren els diables.
Llavors, vam sentir unes passes, rere nostre, i vam veure com arribava en Genovart, i ens saludava amb un cop de cap, assenyalant com, la llum, es movia del poble per començar a iniciar l'ascens a la muntanya.
Va posar-se un dit a la boca, i ens va dir, sense parlar:
- Poseu les ments en blanc, mentre passin. Nosaltres no els podem llegir la ment, però ells sí, i si ho fan, sabran que som aquí, i quan pugen a la muntanya, ningú s'ha de creuar en el seu camí.
Vam romandre, arraulits, amb en Genovart al mig, sentint com la fressa augmentava. La Maita començava a plorar, a posar-se gairebé histèrica, i vaig veure com, en Genovart, li oprimia dos punts al clatell, amb el dit gros i l'índex, i ella perdia el coneixement.
Vaig intentar evitar qualsevol pensament, imaginant una paret en blanc, encalcinada, mentre cada cop sentia menys el soroll que s'apropava i em sentia transportada, en un full blanc, sense dalt ni baix, ni profunditat… només amb una llum… vaig obrir els ulls, i vaig trobar davant meu, el rostre més bell que mai havia vist.
Una cara vermellós, a vegades verda, em mirava des d'uns ulls d'un verd profund i intens, amb un nas fi i allargat, i unes orelles punxegudes. Amb una mà, de pell fina gairebé transparent, em tocava l'espatlla, i estava tant a prop meu que no podia veure'l sencer.
- Etna, t'hem sentit. - va somriure, suavitzant les faccions, mentre parlava sense moure aquells llavis prims que bordejaven aquella boca gran - ara que comences a recordar, has de seguir, tal i com diu la llegenda, el camí fins a recordar-ho tot i fins a saber-ho tot. - seguia mirant-me amb aquells ulls intensos - ets una bona persona. I seràs un dels nostres millors fitxatges - em va sonar estranya aquella paraula "moderna" de la seva boca - perquè, precisament els que venen sols, no els que anem a buscar, són els nostres millors….has de fer les paus amb el teu passat.
No vaig poder llegir les últimes paraules, però em va semblar sentir, just quan m'adonava que el soroll començava a allunyar-se, com unes paraules en el vent, que em deien que no havia de tenir por d'ells, que havia de fer un viatge llarg i perillós, però que ells serien allà per a guiar-me.

Vaig obrir els ulls, amarada en suor. Semblava que havia passat un segon, però ja no tenia aquell ésser davant meu. Vaig sortir de les roques, i vaig mirar amunt. Ni rastre de la llum ni del soroll. Silenci. I per primera vegada en no sabia quant de temps, un cel infinit i estrellat damunt meu.

En Genovart, va sortir i em va mirar fixament, esperant alguna explicació.
- L'has sentit? - li vaig dir, excitada - m'ha parlat!
En Genovart, va fer que no amb el cap, i em va mirar amb ulls sorpresos.
- Mai… mai ningú els ha pogut entendre, parlar amb ells - va fer. - Potser, Etna, la llegenda és certa. Potser tu hauràs de posar normes, i guiar aquest món algun dia. Potser algun dia, et convertiràs en un d'ells… - va semblar que s'entristia una mica. Però va somriure, tristament, mentre alçava de nou la vista - però jo seré amb tu, Etna.
Darrere nostre, vam sentir com la Maita s'aixecava, i ens mirava amb els ulls desbordats. Em va semblar que la coneixia de feia tant… no sabia, com sempre, si dels records o d'aquell país, però aquella cara la portava molt ficada dins.
- Quina llegenda - va dir amb veu atordida - Has parlat amb ells… - va fer amb por - seràs un dels dimonis, Etna, ets un d'ells disfressat? - anava alçant la veu, mentre les llàgrimes se li escapaven dels ulls - i tu - va fer, girant-se a en Genovart - tu l'acompanyaràs? I em deixaràs aquí sola?
- No, Maita. Tu també ens hauràs d'acompanyar. Per lo menys fins que et trobem un lloc on et puguis estar sense perill. Al poble, no hi pots tornar. Ells no saben, com nosaltres, que no és res dolent, venir del país de la foscor.
Vaig mirar-me amb en Genovart, i vaig pensar en la llegenda.
Ell em va entendre, i va respondre, que ja l'explicaria al seu moment.

- Ara hauríem de dormir - vaig dir - demà hem de seguir pujant. Has portat menjar, Genovart? - va fer que sí amb el cap - de totes maneres, haurem d'intentar recol·lectar-ne més. No ens durarà eternament, aquest.

Vaig adormir-me sentint-me responsable d'aquell parell. Sentint com si m'hagués envaït un nou sentiment, de lideratge, d'haver-me de sobreposar.
No sabia quina era la meva responsabilitat, ni el meu futur. Però sabia que havia de seguir un camí. Un camí dolorós, per a saber la veritat sobre mi mateixa. Un camí, segons el que havia entès, per formar part com a membre important, d'aquella mena d'èlit, que en un temps havia temut creient que eren diables, i que ara em semblaven misteriosos però bons, com follets gràcils que treien a la gent de la foscor.