El País de la Foscor X: La Festa Verda

Un relat de: NinniN

Vam estar a casa d'en Genovart preparant pa i donant diferent forma als mateixos aliments de sempre. La Maita estava exaltada i contenta, no parava de parlar, explicant el que havia fet durant el dia, mentre que en Genovart i jo feinejàvem gairebé sense parlar.
Estava en un moment de confusió, barrejat de curiositat per a viure, finalment, una "Festa Verda".

Quan vam sortir al mig del poble, vam veure com, s'havia transformat. Les fogueres, s'havien dividit en quatre deixant-ne una de central, i tot de taules acabaven d'emmarcar la plaça, o el centre del poble, deixant una entrada a un extrem, i una sortida a l'altre.
Tot estava ple de guirnaldes, i la gent, poc a poc, anava omplint les taules de pa i de fruits, i somreia, i parlava alegrement.
La imatge que donava no distava en absolut de qualsevol festa en qualsevol indret normal, o això creia recordar. Als del consell, ens van fer ocupar una taula lateral, just enfront d'on hi havia els músics i organitzadors, on estava la Maita. Vaig somriure, al seure entre en Gabriel i en Genovart. Ara, ja no somreia com un gest espasmòdic, només com una reacció.
Ja sabeu. Acció-reacció.

Així doncs, amb un toc d'una mena de tambor rudimentari, semblava que quedava inaugurada la Festa Verda, i en Genovart, es va alçar per a dir unes paraules.
- Una vegada més, celebrem la festa verda. Aquesta vegada, amb la presència de dos habitants més. Etna, Maita - ens va fer, alçant la mà amb la palma cap amunt, perquè ens aixequessin - no sabem, si és per un temps llarg o curt. En tot cas, confiem en que la seva estada sigui el més agradable possible.
Acte seguit es van sentir tot de xiuxiuejos juganers, i algun que altre aplaudiment.
- Així, amics i amigues, us dono la benvinguda a la Festa Verda, i us desitjo sort a tots. - acte seguit, es va asseure, amb semblant de satisfacció, mentre la música començava a sonar, i la llum s'enfosquia, minut a minut integrant-nos en una altra negra nit.

Però aquella nit era diferent. Tothom semblava content, i les fogueres omplien de llum aquella gran festa, i tothom menjava, i bevia licor de fruits sense mesura, i ballava, i reia, i parlava.
Jo ho observava tot en silenci, especialment a la Maita, que semblava tant contenta, per primer cop sense tenir un punt d'amargant o de tristor dins, ballant, somrient.
En Genovart, es dedicava a parlar amb tothom, mentre m'omplia el got d'aquell licor dolç i mentider, que la gent bevia amb avidesa per desprès començar a riure més, i a tenir els ulls més tèrbols.
Fins i tot la meva ment, començava a fer-me males passades, i mig adormida, sentint-me allunyada de tot aquell bullici, com si jo no pertanyés a aquell poble, a aquell gran grup ple d'alegria i esperança, i és per això, en el meu afany de veure-ho tot, de recordar tot, fent autèntics esforços per a fer la meva vista més clara, i menys borrosa, que no vaig ni adonar-me quan en Gabriel, que romania en silenci al meu costat, em va agafar la mà per sota la taula, i em va xiuxiuejar a cau d'orella:
- Que tinguis sort, Etna. I que ens la portis a la resta del poble.
Llavors, d'entre el bullici, es va començar a sentir una remor, una remor, a la que ningú, ni jo, vam fer cas, i que jo coneixia, i m'era familiar, però era incapaç de pensar en ella. Fins que vaig sentir el crit de la Maita. I es va fer el silenci més absolut sobre la plaça. I tothom va restar mirant-la, mentre ella, amb els ulls desorbitats i la cara descomposada, em buscava amb la mirada, per aturar-se als meus ulls i fer-me comprendre quin era aquell soroll.
La gent va començar a mirar-me ara a mi, ara a ella, i vaig comprendre de la por de la Maita ens havia delatat.

Que, si no l'havíem sentit abans, no teníem perquè relacionar aquell soroll amb por.

Que havíem de marxar, perquè un toll de pensaments, d'aquella gent, m'estava repicant dins el cap, comentaris, als que no podia relacionar amb cares, que deien que nosaltres érem impostores. Que veníem del país de la foscor. Preguntes sobre la meva identitat, dubtes de que el meu nom fos realment Etna.

Així doncs, i gairebé saltant pel damunt de la taula, vaig agafar a la Maita de la màniga i la vaig estirar. Només vaig tenir temps de girar-me per veure com un munt de gent ens mirava, i alguns, semblaven indecisos sobre si seguir la festa o seguir-nos a nosaltres.
La gent feia cara de por, de por i de sentir-se enganyat.
Vaig girar-me, i només em vaig donar la volta al sentir el meu nom.
- Etna - era la veu d'en Genovart - tireu cap a la muntanya, reunim-nos al consell, vaig a recollir quatre coses. Però no pareu de córrer, no mireu enrere.

La Maita em va mirar amb cara de pànic, perquè ella sabia tant bé com jo, que aquell era el camí que seguirien els diables quan haguessin passat pel poble. La vaig aferrar més fort, per evitar que s'aturés, i vam alleugerir el pas, notant com el terra cada cop agafava més pendent.



Comentaris

  • Serà el soroll[Ofensiu]

    que jo m'imagino? Els dimonis s'apropen? Els hi "veurem" la cara?
    Per cert (digue'm ximple), ara m'he adonat de la coincidència: té alguna cosa a veure la protagonista amb el famós volcà de l'illa de Sicília?
    Continuo llegint

    Vicenç

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: