El País de la Foscor (VII): El Consell

Mentre pujàvem, en Genovart no va parar de donar-me consells.
Primer, i principalment, que no digués d'on venia. Segon, que no parlés, que els deixés enraonar a ells, i només obris la boca, si em demanaven el parer d'alguna cosa. I tercer, que no fes preguntes. Que desprès, ell em respondria el que vulgues, però que no havia de preguntar.

Vaig notar, com el terreny es feia cada cop més abrupte, i vaig adonar-me que estàvem pujant la muntanya. Vaig mirar a en Genovart, sense dir res, perquè vaig sentir remor rere nostre.
- Ja pugen els altres membres, estem a punt d'arribar.
Vaig assentir, i el vaig seguir, fins a un pla d'on es veia el foc del poble petit, ben petit.
Vam seure al terra, amb les cames creuades, i començant un cercle al voltant d'una pedra rodona, on, un del poble que pujava darrere nostre amb una torxa de foc, començava a acumular branques.
Poca estona desprès, el cercle al voltant de la pedra, s'havia tancat, i tot de persones que recordava haver vist al poble, seien al voltant en silenci.
Llavors, en Genovart, es va aixecar.
- Bé. Ja sabeu, que hem convocat aquest Consell extraordinari per donar la benvinguda a un nou membre, l'Etna. - aplaudiments, i paraules mig apagades - a més, haurem de fer-li cinc cèntims de qui som i com funcionem. Gabriel, si vols fer els honors.
Em vaig fixar en l'home misteriós de l'altre dia. Tots duien unes túniques com la d'en Genovart, i el vam mirar, jo especialment a l'expectativa.
Es va aixecar com amb mandra, i va començar a parlar.
- Aquest consell, va ser fundat fa dos mil festes verdes. Els membres, hem anat rotant, excepte uns pocs que no hem tingut la fortuna de ser enduts pels esperits verds. - va fer una pausa i em va mirar als ulls - En Genovart, és el membre més antic del Consell, i pensem que també del poble. I un dels principals pilars en el que ens recolzem els habitants de "Sol Naixent". Com tots sabem, vivim bé, però gràcies a un treball dur. Les plantes, no creixen bé a aquesta terra nostra, només amb l'esforç de moltes esquenes partides. I els materials amb que ens podem vestir, o fer eines o cases, també són molt limitats. Així doncs, aquest consell, va ser fundat per a tenir una orientació de cara a organitzar-nos. I és viu, perquè és necessari. - va fer una pausa, i es va asseure una altra vegada - els que som aquí, tenim records del que era o ha de ser. Quins records tens tu, Etna?
Vaig quedar paralitzada, mirant-lo fixament i sense saber què dir.
Vaig mirar a en Genovart, que em mirava una mica espantat, i sobtat per la pregunta.
- Respon - em va dir amb un fil de veu.
- Camps verds. - vaig respondre dubtant - menjar a l'abast de tothom. Solucions per a tots els problemes.
Es va fer un silenci, massa llarg per al meu gust, i vaig veure com s'aixecava en Genovart.
- Bé, doncs. Penso que podem tancar la sessió extraordinària. Hem de fixar la propera sessió per d'aquí a dues setmanes, la nit desprès de la festa verda.
Vam aixecar-nos, i vam baixar en silenci.

No acabava d'entendre tanta solemnitat, però em va donar la sensació de formar part d'un ple d'ajuntament o alguna cosa semblant.
- Què t'ha semblat, Etna?
Vaig sospirar
- Doncs… tinc molts dubtes, Genovart - vaig començar - no sé ni què és la festa verda, però sé que és molt important, ja que compteu el temps amb ella, i que és bona, perquè tots l'esteu esperant…
- La Festa verda… - va fer - ja ho sabràs la setmana que ve. És com una festa de conversió. Tots volem que ens converteixin, però penso que ni a tu ni a mi, ni a la Maita, ens tocarà, encara. La resta què t'ha semblat?
- No ho sé… no ho entenc gaire. No sé si he respost bé, o malament, o sí…. - em va interrompre
- Ho has fet prou bé. Per no recordar gairebé res, vull dir. Però en Gabriel, podríem dir que és una jove promesa en temes d'investigació… és una persona de confiança, però no t'hauria d'haver fet aquesta pregunta a ple consell. - el vaig mirar, sorpresa. - aquí tots recordem d'on venim. I tots coneixíem el teu nom. La teva tasca, Etna, és ajudar-nos.
- Però jo no sé amb què us puc ajudar. Si no recordo ni tan sols com han de ser les coses… - vaig sospirar - si no puc dir d'on vinc, ni… bah. Està clar que vosaltres penseu, decidiu. Això són coses a les que no estava acostumada al meu… al meu lloc.
- Shht. Dins teu, saps més del que cap de nosaltres sabem. - va mirar-me, aturant-se, directament als ulls - Etna, no saps res de la teva llegenda, oi? - va sospirar i fer un pas enrera - Etna, fa pocs dies, vivies al país de la foscor. No recordaves res. No tenies inquietud per a res. I en una nit, en una sola nit, vas decidir marxar. Vas començar a recordar, a somiar, a tenir imatges… tu saps quant de temps em va costar a mi, aquest procés?

Vaig mirar-lo, sorpresa, reconeixent, de sobte, un veí del País de la foscor, que havia desaparegut, en una nit en que no hi havia dimonis, feia tant de temps, que no recordava quan.
- Em va costar molt de temps, Etna, molt més temps del que t'ha costat a tu decidir marxar, i començar a viure i respirar - va fer una pausa - jo he viscut el mateix que tu - una altra pausa - i creu-me. Només creuar el mur, vaig sentir el teu nom. I et vaig començar a esperar, com tots els nou vinguts. La Maíta - va dir, com llegint la meva pregunta directament de la meva ment - és un element crec que casual. Tu l'has arrossegat a ella, no ella a tu. Tu vas triar-te-la com a companya de camí. Tu li vas fer dir al qui ella va creure un dimoni, que tu series la propera. I ho has sigut. Però pel teu propi peu.
El cap em bullia. Tanta informació alhora, se'm feia insuportable, i tenia ganes de marxar corrent, tancar-me a la cabana i a dormir.
- Tranquil·la. - tornava a llegir-me el pensament i ara em parlava sense parlar - ara anem a dormir. Demà ho veuràs tot diferent. Però no parlis de res d'això amb la Maita. Ella no ha de saber res.