El País de la foscor (VI): Nou Vingudes

Un relat de: NinniN

Vam començar a veure el poble de lluny. Les construccions eren semblants a les del nostre poble, però més completes, més cuidades. De lluny, es sentia una remor de vida, que no havíem sentit mai, nosaltres, al nostre poble.

En Genovart, ens va fer entrar per la porta del darrere de la seva cabana, i un cop dins, va sortir per entrar ell per la porta principal, i cridar que havien vingut les seves netes.
Un grup gran de gent, es va apropar a la cabana, i vam sortir, atabalades, entre petons, abraçades i paraules amables per part dels qui serien els nostres veïns.

Una estona després, quan ja tothom havia tornat a la seva feina, en Genovart ens va començar a explicar com funcionaven les coses al poble.
- A veure. Us hauré de buscar una feina. - va fer una pausa - el consell, així ho ha marcat. Que cada nou vingut, ha de tenir coses a fer, per estar sa física i mentalment. Per tal de no morir consumit de fer-se tantes preguntes. A veure, què sabeu fer?
Les dues vam arronsar les espatlles, mirant-nos. No ens volíem quedar per sempre. Allà, tampoc hi havia un curs de dia normal. Només clarejava, durant el dia, i enfosquia per la nit. De fet, ara començava ja a fosquejar. I no sabíem, si també hi arribaven els diables, al poble.
- No hi fa res - va dir-nos - ja ho decidirem demà, o aquesta nit, a la festa. - ens va mirar somrient - Cada vegada que arriba algú nou, fem una festa - va fer una altra pausa - i avui que heu arribat dues… imagineu!

Vam trobar-nos, bevent un licor ferros amb regust a la fruita blavosa, i menjant tota mena de delícies elaborades amb fruita blava, vermella, i gespa.
L'ambient era molt festiu i divertit, al voltant d'un foc que no s'apagava mai, ni de dia ni de nit, i la Maita, es va asseure amb uns músics que tocaven instruments impossibles, donant cops a un cilindre de fusta que sonava buit.
Jo em vaig quedar aturada al costat d'en Genovart, em sentia cohibida, al veure tanta gent desconeguda, aparentment feliç al meu voltant, i em vaig sentir més nua i abandonada que mai, quan en Genovart, es va alçar disculpant-se per anar a parlar amb un parell d'homes.

Vaig aixecar-me, i vaig anar a donar un volt, esforçant-me per passar desapercebuda, i somrient als qui em deien paraules gairebé inintel·ligibles pel licor de ferro i fruita blava, intentant escapar-me d'aquella bogeria nocturna. Llavors, vam sentir el soroll. La Maita em va mirar, va deixar el bombo i va venir cap a on era jo.
- Tu creus que venen cap aquí, els dimonis? - va dir-me en veu fluixa.
Vaig fer-li que no amb el cap. Sonava cap al sud. A l'altre banda de la muntanya.
- Segueix passant-t'ho bé, em sembla que avui podem estar tranquiles. I demà, i demà passat. Sona lluny.
Mentre s'allunyava, vaig veure un home que s'atansava. Va girar-se un moment per donar una ullada a la Maita, i va seguir mirant-me amb atenció, com estudiant-me. Tenia una mirada infinitament dura i trista, però em va somriure, mentre m'allargava la mà.
- Benvinguda. M'han dit que ets l'Etna - va dir, mentre encaixàvem les mans.
Vaig mirar-lo, pensant que hauria estat més adient dir "ets la neta d'en Genovart", o "et dius Etna". Semblava l'"ets l'Etna", com si sapiguès qui era. I em semblava curiós, tenint en compte que ni jo mateixa sabia qui era.
Però mirant-lo bé, vaig sentir, que no m'hagués fet res, conèixe'l. Tenia unes faccions suaus arrodonides per una barba incipient, i la veu forta, però dolça alhora.
- Jo em dic Gabriel - va dir - i sense més explicacions, va passar de llarg, i es va endinsar entre la muntanya de gent que hi havia al centre del poble.

Els dos següents dies, els vam passant acompanyant a en Genovart a recol·lectar. Ens va parlar de les moltes funcions que hi havia al poble, i que ens havia observat. Així que el tercer dia, ens va dir que havia pres una decisió sobre el nostre destí.
- He pensat molt sobre què en puc fer de vosaltres. I bé. Penso que la Maita, s'hauria dedicar a la part lúdica, i de treballs manuals. Hauràs de tocar instruments, fabricar-los, i també fabricar copes, vasos i tota mena d'utensilis, lúdics i quotidians. Els teus companys et diran com fer-ho, amb què.
Va assentir, feliç.
- Tu Etna. Has de formar part del Consell. - va sospirar- és una feina molt difícil, tenint en compte, que no han de saber com has arribat, perquè causaria desconfiança. Heu de viure amb discreció, i mentint. - vaig assentir, en silenci - però aquí, hi ha molta feina. Així que també t'hauràs d'encarregar a la recol·lecció d'aliments i conserva. Tindràs companys, que t'indicaran on i com fer-ho.
Vam tornar al poble, sense parlar. La Maita, estava contenta, li agradava tot el que es tractés de gresca, com la música, o estar en contacte amb la gent.
Jo no entenia perquè havia d'estar al consell. Em sonava a alguna cosa oficial, i molt seriosa. I el cert era que estava molt desganada. I només volia dormir.

Aquella nit, em va dir, m'havia d'iniciar al consell. Allí, em van dir, m'explicarien què havia de fer. I aprendria moltes coses del poble. Així que, no puc negar, que en sortir de casa, amb en Genovart agafat del meu braç, bullia de curiositat per saber què era el Consell, i especialment, perquè m'havien encomanat a mi la tasca d'anar-hi.



Comentaris

  • Si el Consell[Ofensiu]

    acaba essent més o menys el que nosaltres podem imaginar per Consell (equivalent a Junta de Govern, direcció d'una comunitat o societat, etc.), no deixa de resultar curiosa la proposta que li fan a l'Etna, una encara "desconeguda" (reconec que si jo estés amnèsic potser em plantejaria moltes vegades això que dius del "potser en realitat és tal persona, aquesta").
    Per cert, veig que el tema de la gespa ha continuat en el fil conductor, eh?
    Vinga, fins aviat, Ninnin!

    Vicenç

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: