El País de la Foscor (V): El País del Sol Naixent

Un relat de: NinniN

Vam anar caminant seguint el riu. No gosàvem mirar-nos, gairebé, perquè ara es veia tot, absolutament tot de nosaltres. Els dits, la pell, la meva molt blanca, la seva menys, els cabells, els de la Maita tant negres, gairebé blavosos, els meus daurats.

Ho observàvem tot, en silenci, sense parlar. A l'esquerra ens quedava el riu, que s'havia fet una mica més estret i líquid, el fang semblava lliscar per sota d'una aigua tèrbola, però aigua al cap i a la fi.
El terreny, tenia gespa aquí i allí, i la muntanya, que veiem de força lluny, semblava més alta i escarpada que mai. Els núvols només tapaven el cim, no tot el cel, i damunt nostre teníem una superfície de color blau emblanquinat, de matinada.
- Sembla que estigui sortint el sol - va dir la Maita, amb un riure radiant i els ulls brillants.
Vaig assentir, mentre em venia al cap una imatge brillant, en un cel molt blau, que encegava a qui la mirava.
Vaig somriure. Al recordar, sense detalls, ni quan ni on, com m'escalfava la pell.

Vam seguir el nostre camí, traient forces de flaquesa però amb moltes ganes, d'arribar no sabíem on, mentre tararejavem una cançó dels Rolling's, la lletra la coneixia, però no sabia d'on l'havia après.
A mida que avançàvem, ens adonàvem que la llum no augmentava, però no ens feia res: hi havia llum, i cel, i el terreny, cada cop tenia més arbres, petits tots ells i molt tendres, però arbres al cap i a la fi.
Vam aturar-nos a reposar una mica. Ens feien mal els peus, de tant caminar, i una altra vegada començàvem a sentir-nos dèbils.
Vam agafar unes boles blavoses d'un arbre, semblaven molt madures, i feien olor a perfum i sucre, i ens vam atansar al riu, per beure una mica d'aquella aigua bruta, que tenia un sabor fred i ferros, però ens va semblar exquisida.
Les fruites, eren molt millors que menjar gespa, així que, amb un drap amb quatre nusos, fent un farcell, en vam recollir un bon grapat, per si no en trobàvem més endavant.
- Etna, ets molt bonica, així amb més llum - va dir somrient - sembles un àngel. Tant blanca, amb aquests ulls blaus.
- Tu també ets bonica, Maita - vaig dir, pensant en ella com una explosió exòtica de sensualitat. Tenia les faccions molsudes, aquells preciosos cabells negres arrissats, i una expressió de múrria permanent, que la dotaven d'un atractiu especial.
Una punxada de dolor em va recórrer el cos, en pensar que ella, de cara als homes… potser fins i tot de cara al meu home misteriós, era molt més desitjable que no pas jo. Tant magre, tant simple, tant gris com em sentia…
De sobte, un soroll darrere nostre, ens va espantar.
Vam baixar intentant no fer soroll, la vesant del riu, i ens vam amagar, mentre sentíem algú que xiulava una melodia i caminava, aturant-se aquí i allà.
Vaig alçar, a poc a poc, una mica el cap, per a mirar, i vaig veure, que ens havíem deixat el farcell, massa lluny per agafar-lo sense sortir.
Davant meu, a uns metres del farcell, d'esquenes, vaig veure una figura un pèl corbada, però forta, d'home, que recollia fruits dels arbres, per posar-los en un cabàs, amb els cabells blancs i llargs caient en cascada per l'esquena, coberta per una túnica marró fins gairebé els peus, descalços, com els nostres.
- Sembla inofensiu - li vaig dir sense alçar la veu - potser ens hauríem de deixar veure.
La Maita, em va agafar del braç, i es va tocar els llavis amb l'índex, fent-me callar.
- No sabem ni qui ni com és. Observem-lo una mica més abans de sortir.
Vam romandre una estona, fins que vam sentir com els passos s'aturaven. Vaig alçar els ulls, i el vaig trobar aturat, davant del farcell, mirant a terra i al voltant seu, fins que vaig veure que aturava els ulls en mi, i vaig amagar el cap.
Vam sentir, tremolant per la barreja de por al desconegut i l'emoció de trobar algú en aquell indret, com s'atansaven les passes, fins que vam veure una ombra abocada a nosaltres.

En Genovart, ens va donar per a menjar una mena de pa dur, amb molt de gust i consistència, i ens observava, mentre, assegudes amb les cames creuades al voltant del farcell, menjàvem amb desfici.
- D'on veniu, petites? -ens va dir, amb una veu rogallosa, parlant.
La Maita em va mirar amb prudència, mentre jo, que estava feliç de trobar per fi una figura viva i entranyable, ja l'havia abandonat tota i m'hi posava a parlar, somrient, semblant-me ja els somriures quotidians.
- Venim d'allà - vaig dir senyalant la direcció d'on veníem - de darrere el mur.
Va arrufar les celles i per un moment vaig tenir por d'haver dit la veritat.
- Molt bé. - va sospirar- això no ho podem explicar, a la meva gent - una altre pausa - us hauré de presentar com les meves netes. Com que heu aparegut ara. - vam assentir les dues, mirant-lo amb agraïment - la gent del meu poble… és diferent. Pensa, desconfia, i l'instint de supervivència, és molt més fort que el d'on veniu vosaltres. Aquí la fam fa mal.- vam tornar a assentir, mentre seguíem menjant amb ànsies - però és bona gent. I us acceptaran bé. Com us dieu?
- Ella és la Etna, i jo la Maita - en Genovart, es va girar i em va mirar fixament.
- Etna… - va dir amb veu fluixa i pensativa
Mentre iniciàvem el nostre camí cap al poble, jo no podia deixar de pensar, que potser ell era de veritat el meu avi. Potser fins i tot el nostre, perquè la Maita, podia ben bé ser la meva germana.
No recordava rostres. Havia començat a oblidar el de la meva mare, amb qui havia compartit hores d'avorriment i apatia al País de la Foscor, però ja no ho oblidava tot. Recordava la seva olor. El color dels seus ulls, i fins i tot la seva veu, que no recordava haver sentit al País, però reconeixia en els meus borrosos records d'abans.



Comentaris

  • El Japó?[Ofensiu]
    Biel Martí | 30-09-2004

    El país del Sol Naixent no és el Japó?

    Per cert, el psicoanàlisi via comentaris per internet no és viable.

    Vaig a llegir-m'ho tot d'una estocada.

    Fins al capítol IX!

  • Mai se sap[Ofensiu]
    NinniN | 29-09-2004

    No sabem ni lo gran que és el país, ni els vincles que hi ha entre la gent (excepte algúns de sang), ni res de res, el perquè el com...

    Si que sería casualitat... però més aviat és una reflexió de l'Etna. No reconeix a ningú, només a la seva mare, i perquè va aparèixer al seu costat... no et preguntaries, tú, si patíssis d'amnèsia, si coneixes a totes i cadascuna de les persones amb qui et creues, o tens relació?

    Una abraçada, gràcies pel teu seguiment!!!


    NinniN

  • Seria molta[Ofensiu]

    casualitat, no? Vull dir que la Maita fos germana de l'Etna i en Genovart l'avi de les dues. Casualitats més estranyes passen, ho reconec.
    Ara acabo de veure que tens un munt de capítols nous penjats a la web; m'hauré de posar les piles! Pel que fa al comentari que ens has adreçat al Biel i a mi al capítol anterior, t'he de confessar que... no recordo si mai he tastat la gespa! Perquè no visc a BCN (hi estic cursant la carrera i hi passo la 7mana en un pis d'estudiants), sinó que visc en una casa de pagès i qui sap, potser quan era petit, em refereixo a l'època en que tot va a parar a la boca, doncs vés a saber, potser la vaig provar!
    Vinga, salutacions i continuo llegint (encara que no vagi tan de pressa com tu escrivint, pel que sembla!)
    Una abraçada,

    Vicenç

    PD: tu que sempre em parles de narrativa, doncs aquest cap de setmana tornaré a penjar alguna cosa de narrativa a la web -si m'ho accepten, que espero que sí, jejeje! De moment ho estic repassant. Fins aviat!