El País de la Foscor (IX): Jo Mateixa

Un relat de: NinniN

- Bé, Gabriel. Espero que el que t'explicaré no transcendeixi al poble. Només vull que ho sàpigues tu. En Genovart està al cas de tot, la Maita de res.
Va fer que sí, mentre em mirava amb els ulls ben oberts i expectant, atent a les meves paraules.
- Porto aquí des del dia abans que arribés al poble. Fa dos, tres dies? Quatre? Ja no ho sé - vaig sentir com em puntualitzava pensant que eren quatre dies - i en aquests quatre dies, he començat a recordar…
- No tots hem recordat tot a l'acte, Etna, no t'has d'amoïnar… poc a poc, es pot anar recordant, aparèixer aquí, ningú sap com, però sí que és un fet traumàtic.
- No, Gabriel, no m'entens… jo porto molt més temps que quatre dies. No he aparegut. He vingut del país de la foscor, Gabriel - vaig dir apenada.
Es va fer un silenci llarg i vaig començar a témer que corrés a dir-ho al poble.
- Etna… això no ho ha de saber ningú. - va fer una pausa mentre jo assentia - no ho hauria de saber ni tan sols jo. La gent amaga coses del seu passat, però ningú… bé, gairebé ningú amaga una cosa així. Això ve a ser la confirmació de les meves sospites sobre la procedència d'en Genovart. Perquè si no t'hauria… us hauria d'haver encobert a tu i a la Maita?
Vaig pensar que no entenia quin era el problema de la meva procedència. Jo no havia escollit ser allà, ni havia fet cap mal perquè se'm jutgés.
- No, estic segur que no n'has fet cap, de mal. Però aquí, tots concebem que al país de la foscor, no es recorda per fer menys traumàtica l'existència... que tots provenim d'allà, com en una mena de… de procés d'adaptació. Que els qui recorden al país de la foscor, és un càstig. Els qui no recorden, un premi. I tu no recordaves res, fins fa ben poc - va fer una pausa, i jo vaig pensar en la por de la Maita, per saber què havia fet jo per ser allà - la Maita recorda, doncs?
Vaig callar, i em vaig esforçar per a no pensar en res, perquè estava convençuda que la Maita no era dolenta.
- Etna, el que en sabem del país de la foscor, és molt gris. No mengeu, ni penseu, ni teniu aigua, ni estris… no recordar res al país de la foscor, és un regal.
Vaig assentir, mentre pensava en quantíssima gent no recordava res. Provablement gent bona, que estaven, com jo, allà de pas. I no podia suportar que aquell era el seu destí… ser allà, amb una existència nul·la… vaig pensar en la meva mare.
- No els pots treure d'allà. És millor l'existència que ara tenen, encara que el paisatge sigui lleig, que la teva, en aquests moments. Menges, somies, fins i tot tens sentiments, d'amistat amb la Maita, de gratitud i afecte amb en Genovart… però recordes només coses bones i desorganitzades. Recordes i mors de nostàlgia, poc a poc, perquè tu, a diferencia de nosaltres, recordes la teva història a mitges.
- Quina és la teva història? - li vaig preguntar.
- Un final trist. Per això em sento alleujat de ser aquí. Lluitant per a sobreviure.
Vaig sospirar, comprenent que no m'explicaria res.
I llavors, aquell somriure, franc, directe i de dents blanques, em va fer venir un flash.
A l'hora, vam saber que ens coneixíem. D'abans. Que en algun moment ens havíem creuat, abans d'estar en aquell món tant inhòspit. I vam saber, que en aquell país, seriem companys inseparables, perquè no hi podíem fer més. Ni ell ni jo, hi teníem sang de la nostra sang, i ens veiem abocats a estar junts, sense saber, si en un passat, havíem sigut amics o enemics, comptant només amb la franquesa del nostre pensament.

Vam estar tres dies recol·lectant, en Gabriel, que tenia menys por alhora de parlar que en Genovart, em va posar al dia del funcionament de tot plegat, prevenint-me, això sí, com en Genovart, de parlar massa.
Bàsicament, pel que vaig saber eren una societat supervivent. L'única lluita que tenien des de sempre, era la supervivència. A diferencia del país de la foscor, ells patien molt la fam. Tant que podien quedar postrats en un llit per manca de forces.
La matèria prima, augmentava molt més a poc a poc que la població, i es veien indiscutiblement abocats a patir una crisis de fam en qualsevol moment.
Les úniques festivitats que tenien, eren la de la Festa verda. Una festa en la que es bevia i menjava sense mesura. En que la música els feia oblidar les penes.
Però el tema central del Consell, sempre era el mateix: la fam.
No es preguntaven res. No buscaven les explicacions que cada dia em corroïen més a mi sobre el perquè, què hi fèiem allà, com havíem anat a petar-hi.

Dos dies desprès, al capvespre, continuàvem recol·lectant, amb més frenesí. Havíem de tornar al poble amb el carro ple de menjar, i la nit següent era la festa verda. Per això recol·lectàvem, per la festa verda.

Al poble, ja s'havien iniciat els preparatius: guirnaldes de fulles i gespa, que desprès, un cop segues servien de condiments, per a la següent festa, pa de gespa, pa de fruit vermell, l'anomenaven "pa del diable", pa del fruit lilós, l'anomenaven "pa de mores", tot i que el fruit no n'era pas, de mora i la banda de músics assajant. A part, la foguera s'estava dividint en quatre, per tal de remarcar la plaça central, i mentre en Gabriel m'explicava tot això, seguíem recol·lectant, amb la llum escassa del capvespre, sense parar ni tan sols per sopar.




Comentaris

  • Hola carinyus!![Ofensiu]
    NinniN | 01-10-2004

    M'alegreu tots els matins amb els vostres comentaris....

    Ja tinc preparada la X part, però m'he deixat el disquet a casa, així que fins dilluns no crec que el publiqui (tinc cap de setmana mogudet: barbacue i buscada de bolets al Montseny, sopar del meu aniversari més tres més amb.... tres mesos de retràs, avui tafanejar botigues de parquets i pintures (si, si, si... i francament, mai havia pensat que hi hagués tantes games de parquets i tantes de pintures... què us sembla, un prèssec clar pel menjador amb columnes prèssec més fosc??)).

    Què, m'he justificat bé? Per cert, a veure què me'n dieu de Cróniques de l'Anna 2 (que no sé si les heu llegides), i ara tinc en ment una altra coseta, que potser començo avui també. Biel, espavila amb la 3a. part del creuer. Que vull veure si al SORTIT del protagonista li donen més carbasses o no... jejejeje

    Vinga, una abraçada!!!


    NinniN

  • Corregeixo[Ofensiu]
    Biel Martí | 30-09-2004 | Valoració: 10

    Canvio la meva puntuació a un 9, perquè em sembla més adequat. Aquí poso un 10 ja que 10+8=18 i 18/2=9, per si algú és tant ximple com jo en números i no ho havia copsat. El 9 em sembla més adequat ja que té la mateixa qualitat que els anteriors, només que canvia, evoluciona...

    Ja no rectificaré més.

  • No m'he avançat a en Vicenç[Ofensiu]
    Biel Martí | 30-09-2004 | Valoració: 8

    Jo que em pensava que li anava al davant!

    Bé, la qüestió és que el personatge de la Maita pinta alguna cosa fosca aquí dins, això està clar com l'aigua ferrosa i acolorida. El tema dels càstigs per recordar o d'haver fet alguna cosa malament per viure en el país de la foscor em comença a semblar una teoria incerta, segurament hi ha altres raons. Ah, i en Gabriel hauria de ser dolent, sempre m'han agradat els dolents.

    Felicitats pel volcall de treball en aquest relat i per mantenir-lo interessant al llarg dels capítols. Però potser s'ha perdut una mica de misteri (com és normal, tot es va resolent o s'insinuà la solució) i per això, de moment, consideraré aquest segon bloc per sota el primer, només com a referència.

  • Ja estic al dia![Ofensiu]

    Celebro que almenys algú, en Gabriel, hagi estat més explícit amb l'Etna i li hagi explicat alguna cosa.
    M'ha sobtat, per altra banda, que malgrat ser un poble que el principal problema per a la seva subsistència sigui la fam i que, malgrat tot, per la seva Festa verda mengin i mengin a cor què vols. No ho sé, potser és una mala interpretació meva.
    Per altra banda, estic mooolt encuriosit per saber realment de què es coneixen -perquè d'alguna cosa s'hauran de conèixer- en Gabriel i l'Etna. Espero que al final ell es digni a mullar-se una mica, tal i com ha fet l'Etna ;-)
    Vinga, prou rotllo i fins la propera (que avui he llegit una bona estoneta!)
    Una abraçada,

    Vicenç

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: