El País de la Foscor (IV): L'inici del Viatge

Un relat de: NinniN

Em vaig despertar de cop i respirant fort. Havia tingut un malson, el primer malson en el país de la foscor que no vivia en pròpia pell, però era incapaç de recordar-lo.

La Maita s'havia despertat de molt millor humor que la nit anterior. Havia dormit bé, i feia bona cara quan hi havia una mica de llum de volcà que l'il·luminava. Ens havíem adormit arraulides al terra, i darrera nostra, i havia un d'aquells forats que escalfaven la terra, i escopien llum i foc de tant en tant.

Vam iniciar la nostra caminada, rodejant el poble de lluny, pel costat del riu. Durant el que van semblar hores, vam veure el mateix paisatge repetitiu, arbres sécs, llum de volcà escopint foc, i aquell riu inert. Caminàvem a estones l'una al costat de l'altra, altres estones en fila índia, només amb la nostra companyia, sense parlar ni mirar-nos gairebé.

De sobte, vam sentir aquell soroll iniciant. L'expressió de la Maita va canviar, i em va mirar amb els ulls desbocats, plens de pànic.
- Etna, estan baixant de la muntanya. Ja deu ser de nit.
Vaig mirar al voltant nostre, fins a veure unes roques aglopades al costat de tot d'esquelets d'arbre. Sense parlar, per por a que ens poguessin sentir des de tant lluny, li vaig fer una senyal i vam córrer a refugiar-nos. Durant el que van semblar un parell d'hores, vam sentir apropar-se la remor, i un resplendor que anava fent més clares les coses. En una plomada, ens vam trobar enmig de colors, de verd i vermell, va passar una onada d'aire calent, i vam començar a sentir com s'allunyava , poc a poc, el soroll i la llum. Quan ja estàvem altra vegada a les fosques, vam sortir de l'amagatall.
- Tornaran per aquí, però amb una mica de sort no els trobarem, si ens afanyem una mica. - vaig dir - jo prefereixo seguir que quedar-nos al mig del seu pas, ni que sigui amagades. Què hi dius, tu?
Quan vaig acabar la frase, la vaig veure com ja avançava cap endavant. I vaig arrencar a córrer cap a ella per arribar al seu nivell i seguir caminant juntes.

Molta estona després, vam començar a trepitjar terra diferent... un terra que semblava més tou, com si tingués fang, o alguna cosa que amortitzés les nostres passes. Vam veure un mur petit de pedra, com tot el que hi havia en aquell país, que vam saltar, i vam decidir passar la nit allà, refugiades darrere el mur. Feia una estona, que havíem sentit molt lluny la remor dels diables que tornaven al seu cau, així que vam estirar-nos a dormir relativament tranquil·les.

L'endemà al matí, vaig notar una sensació estranya. El pessigolleig de gana que tenia a l'estómac, s'havia convertit en una ganivetada dolorosa de fam. Em sentia gairebé incapaç d'aixecar-me, i en girar-me cap a la Maita, ella també estava molt dèbil, però somreia. No em vaig adonar que estava mastegant, fins que vaig veure que empassava i em deia:
- Etna, ens n'estem sortint. No notes res estrany? No veus que hi ha més llum, que sembla que estigui sortint el sol? Mira a terra.
Vaig veure com una mena de mantell verd, de gespa, cobria el terra.
- Etna, ara noto un buit a l'estómac… però de veritat, un buit dels que fan mal. Menja gespa, estaràs millor.
Amb un gran esforç, vaig allargar la mà, i arrencar, no sense dificultat un manat d'herba. Me la vaig portar a la boca, i un sabor amargant, em va fer venir ganes de vomitar a la primera mossegada.
La Maita, encara estirada em va tapar la boca amb una mà.
- Empassa-t'ho, Etna, sinó, no podràs aixecar-te.

Vam romandre així, estirades, durant el que van semblar hores… llavors, vaig començar a sentir com m'envaïa la força, mentre a cada mossegada, notava com s'estovava la gespa amb la meva saliva en cada mastegada, i com la notava baixar pel coll fins a mig pit quan l'empassava.
Estava meravellada, perquè aquest gest, aquest ínfim gest, d'empassar, em va portar sabors. Els macarrons, que tant li agradaven a la Maita, un arròs, una fruita… en cada mossegada, m'imaginava un sabor llunyà i diferent, per no notar l'amargor de la gespa.

Quan em vaig aixecar, vaig seguir amb la vista el mur. El riu, al costat, sonava lliscós, però es veia més líquid. I al nostre costat, en una llengua que no reconeixia però entenia perfectament, hi havia un vers gravat en una pedra, d'esquenes a la terra que havíem deixat a l'altre banda del mur, de la que havia estat presa tant de temps:

No passeu
País de la foscor
Un país entre dues aigües:

On la fam no té cura: no té saciant ni té final
On les paraules no tenen forma: no es senten però s'entenen
On uns recorden i pateixen
Altres obliden i subsisteixen records per soledat.
On tothom espera pacientment però sense saber-ho
que arribi l'hora de canviar


Comentaris

  • Respostes a les vostres preguntes...[Ofensiu]
    NinniN | 27-09-2004

    1. Vicenç: lo de la gespa, no ho sé, encara no n'he hagut de probar (o potser sí però no me'n recordo). El que estic convençuda és que ha de ser amargant (fixa't com arrufen el nas les vaques quan en mengen... jejeje).

    2. Biel: si que som de la mateixa generació, tot i que ets una mica més "vell" que jo... jejeje (també, jejeje).

    Una abraçada, sempre és gratificant llegir els vostres comentaris!

    Ah, Biel, m'encantaria que en fèssis un psicoanàlisis!

    Que tal el pont (em sembla que tots dos sou de barceloan), companys relataires?

    NinniN

  • La gespa[Ofensiu]

    és tan amargant? O ho és només en aquest relat, és a dir, a l'escenari de la trama que relates?
    Continua interessant. És enigmàtica la inscripció de les portes del País de la Foscor, i pot donar peu a molt joc.
    Per altra banda, com que veig que molts us animeu a penjar fotos, miraré de trobar-ne alguna de meva. No sé si podrà ser molt actual, però bé, ja remenarem algun àlbum.
    Vinga, fins aviat (espero!)
    Salutacions a tots,

    Vicenç

  • Tot seguit[Ofensiu]
    Biel Martí | 23-09-2004 | Valoració: 9

    Sí, he agagat embranzida en el primer, que ha fet com si el segon fos de baixada, al tercer a calgut fer una ziga-zaga (m'encanta aquesta expressió: ziga-zaga) i m'abstindré de comentaris psicoanalítics barats sobre el tercer capítol, per arribar a un quart on ara em trobo aturat, recuperant l'alè i les forces pel cinquè.

    Biel.

    PD: El de la foto sí soc jo, algun dia en posaré una d'actual. I per cert... ets o no de la mateixa generació que jo?

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: