El País de la Foscor (III): La nit o el dia?

Un relat de: NinniN

(3) LA NIT O EL DIA?


Vam arribar al riu, i vam seure sentint els seus fangs llefiscosos baixant.
- Maita, no t'espantis… és una qüestió de destí, que se m'enduguin. I per a tu no pateixis. No s'han endut mai a ningú, durant els primers mesos d'estar-se al poble… - vaig sospirar, perquè no estava del tot segura de la meva afirmació.
- És que… és que jo els he vist… i ells m'han vist a mi. No era a casa quan han vingut, volia veure'ls d'aprop, no em feien por. - va dir parlant fluixet
- Els has vist? Com són? - vaig fer una pausa
- Són molt bells. No semblen dimonis. Però quan et miren… tenen els ulls d'un blau gairebé transparent. Més clars encara que els teus - vaig adonar-me que els meus ulls eren blaus. Tot i que els recordava verds, però per les nits, quan era fosc, semblaven blau marí.- i un, se m'ha acostat, mirant-me als ulls… i crec que m'ha dit… sense parlar… que tu seràs la següent.
Vaig sospirar.
- Algun dia, m'ha de tocar, Maita.
- Però que no ho entens? Jo me n'he adonat. Estem aquí per pagar el que hem fet. Els meus pares, no són els meus pares. Ells parlaven, eren alegres. Tu i jo som reals, però la resta no. Potser els que recorden…
- Jo sóc real perquè tu me n'has fet. M'has parlat, m'has… m'has fet sortir d'aquesta mena de nebulosa en la que viuen tots. Fins i tot començo a recordar a pedaços mal enganxats, què feia abans d'estar aquí… tu recordes tot?
Vaig sentir que tornava a plorar.
- Si… crec… sento com si hagués estat xuclada com per una porta del temps, saps? L'últim que recordo, era anar amb els meus pares cap a l'aeroport. Una altra de les meves fugides, sempre que es complicaven les coses. Vam baixar al garatge, i vaig aparèixer aquí.
- I perquè penses que estàs aquí?
Una altra pausa, per a plorar
- Tu no saps, perquè hi ets, aquí? No recordes res?
- No ho sé. Recordo el pis on vivia. I recordo als meus pares amb els meus avis, rient al menjador. Recordo, jo començant a caminar, al costat d'un pastor alemany, el meu gos, en Tom. Recordo quan es va morir en Tom. També puc recordar, el dia que vaig marxar de casa per anar a viure amb un home. Però no puc recordar el seu nom! Gairebé no puc ni recordar la seva cara. Però recordo que era molt feliç. I m'adono que aquí no ho sóc gens.
- Però perquè ets aquí? No sembles una persona dolenta…. - va dir dubtant al parlar.
- Tu tampoc ho sembles, però estàs aquí.
- No sóc dolenta, Etna… però sé que sóc aquí perquè algú - va abaixar la veu, i senyalant al cel fosc - algú d'allà dalt - està castigant-me per una cosa que vaig fer. Una cosa que vaig fer molt malament.
Vaig romandre en silenci, esperant que continués però vaig veure que no me'n volia parlar.
El riu, seguia baixant incansable i ple de fang, donant a la nit un toc de misteri.
- Com sabeu que ara és de nit? - va fer la Maita.
- No ho sabem. Però quan apareixen els diables, algú va decidir que era la nit. Així que la nit ve, quan el primer habitant del nostre poble es tanca a casa.
Va romandre, silenciosa i pensativa una estona.
- Saps, Etna? - em va dir, amb els ulls brillants - si pugues tornar enrere, refaria tot el mal que vaig fer. Només per a no venir aquí.
Va veure les dents brillants de la Maita que reien amargament.
- M'hauria agradat conèixe't abans… en l'altre món, vull dir.
- Quin altre món, Maita? - ara vaig ser jo que vaig notar un punt d'amargor, un no sé què que em va portar mal gust de boca - aquí, si no t'enganxen els diables, s'hi està prou bé. No et sembla?
- No! - va cridar - Etna, tu no li vas veure els ulls a aquell dimoni! Em volia fer mal! Em va dir que se t'emportaria a tu, però va endolcir l'expressió quan va dir, quan va pensar el teu nom! A mi, em volia fer mal - va esclatar a plorar - ell, és el meu càstig, que ho entens?
- Maita, jo no sé què vas fer, per sentir-te tant culpable. Però no hi has pensat, que potser el teu càstig és estar aquí per sempre? Ser aquí recordant? - vaig empassar saliva i abaixar la veu - Saps que la meva vida aquí era molt més fàcil quan no pensava que hi hagués res més? Saps que el cap em fa mal de tant intentar recordar? Saps que desitjo tornar a veure un camp verd, un camp que puc recordar? I que desitjo tornar a veure al meu home? I que no puc donar una passa, sense recordar que encara que em passés pel davant no el podria reconèixer? Potser fins i tot me l'he trobat, ja, per aquí.
Vam deixar d'enraonar i vam decidir dormir. Havíem perdut la noció del temps, però sabíem que havíem de dormir, per poder caminar a l'endemà.
- Anirem cap a la muntanya. L'intentarem rodejar sense pujar - vaig dir, encantada de tenir una opinió, una idea per fi, desprès del que semblava una eternitat sense criteri propi - el riu barra la resta de sortides. En totes les direccions.
- D'acord. Haurem de dormir una mica. Haurem de treure forces de flaquesa. Ja veig que aquí ningú mor de fam… però jo em sento dèbil i tinc tanta gana…. - va fer un badall, i vaig sentir com la respiració se li sentia cada cop més forta.
Jo vaig recordar una respiració com aquella, però encara més forta al meu costat. Feia tant de temps, ja…

Comentaris

  • Fins i tot[Ofensiu]
    megangraves | 20-03-2019 | Valoració: 10

    Fins i tot començo a recordar a pedaços mal enganxats, què feia abans d'estar aquí tu recordes tot? There's also the amazing game run 3

  • I continua l'intriga[Ofensiu]

    Què va fer la Maite? Per què és el seu càstig i per què està tan segura que només a ella li volen fer mal?
    I recuperarà la memòria l'Etna? Continua molt, molt interessant, NinniN. I molt ben redactat. Fresc i directe.
    Ah, i una anècdota: jo també tenia un gos que es deia Tom i també recordo quan es va morir. Era un gos preciós.
    Vinga, fins ben aviat, espero!

    Una abraçada,

    Vicenç

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: