El netejavidres

Un relat de: Núria Carulla Musons

Aiaiai... que s'acosta... Maleït semàfor!. Ja et podries posar verd.- No, no, no, no, de cap manera - Però que no m'entén aquest home? - Que t'he dit que no. - Ja està. Ja m'ha empastifat el vidre... - Baixo la finestreta i li dic quatre de fresques. - Escolta noi!, que no m'has entès?. T'he dit que no.
- Si, mamita, si.
- Que no!. I s'ha acabat!. Fes el favor de netejar això que m'has embrutat i surt - Maleït semàfor que no es posa verd.
El noi, finalment, s'adona de la impossibilitat de treure una propina d'aquella dona, i deixa de netejar tot emprenyat donant un cop de puny al vidre, no massa fort..., de fet un copet, però...
- U-u-nas-quer-da...
Per un instant el noi i la dona es queden petrificats, els ulls clavats en l'únic que es mou, l'esquerda del vidre que es va bifurcant i estrellant. Es un moment brevíssim de moviment i les carreres s'aturen. De fet, no ha quedat tot estrellat, només una mica.
- Yo... mamita... perdón... yo... pago
- Tu, què?... Però, però... que has vist què has fet?
Els conductors del voltant, que s'adonen, comencen a sortir dels cotxes. Com per art d'encanteri es disparen desenes de telèfons mòbils, conductors, vianants, un senyor que es a la finestra, un nen que torna de l'escola, tothom col·labora per fer venir la policia: municipal, nacional, autonòmica... algú truca als bombers, però ha de demanar disculpes dient que s'ha equivocat.
La dona surt del cotxe, nerviosa.
- No es preocupi - diu un home agafant pel braç el noi netejavidres - He avisat la policia, ja venen
- La policia? - diu la dona
- La policía!!. - diu el noi amb mirada esverada.
Es forma un petit col·lapse de cotxes abandonats per ciutadans conscients i compromesos, amb ganes d'auxiliar una dona, bonica, ben vestida, amb un Rover 300..
- Es una vergonya.!!
- Tot això ens passa per ser massa bons!!
- Massa poc amb la llei d'estrangeria..!!
- No sé on arribarem!!. Ara, fins es tornen agressius...
La dona es mira el cotxe preocupada. L'haurà de dur al taller i no té gaire temps per perdre. Es mira el noi i el veu força espantat. L'agafen entre quatre.
- Em sembla que no n'hi ha per tant... El vidre el paga l'assegurança... Mirin, deixem-ho córrer, si us plau, deixin anar el noi que em sembla que no tenia intenció de...
- Com? Ara vostè no vol assumir la seva responsabilitat. L'ha de denunciar. Pensi que si deixem que facin el que volen...
Altres senyors i senyores intervenen en la discussió... Si ella vol, que ho deixi córrer. Diuen alguns... D'altres no s'hi conformen. Hi ha hagut una agressió... D'altres volen carregar damunt el noi totes les agressions sofertes al llarg de la seva vida, vinguessin d'on vinguessin.
- Yo pago, señora, yo pago. Policia no, favor, yo pago. - Suplica el noi.
De lluny, se sent una sirena. El col·lapse de cotxes ha afectat un carril de sortida de la Ronda de Dalt i amenaça de fer arribar tard a dinar una bona colla de gent. La policia ha quedat atrapada, però els llumets giravoltants ja es veuen i es van obrint camí. El noi, molt esverat, es vol deixar anar, i gairebé ho aconsegueix. La dona se'l mira de fit a fit i li indica que s'acosti al cotxe.
- Senyors i senyores, crec que si no traiem els cotxes del mig la policia no podrà arribar fins aquí. Si em permeten, apartaré el meu i vostès haurien de fer el mateix.
La dona puja al cotxe i el posa en marxa. Els homes i dones del voltant es van movent també, i de sobte, la dona obra la portella del passatger i crida.
- Puja! - mentre fa un gest frenètic amb la mà
El noi no s'ho fa dir dues vegades, pega estrebada i es deixa anar del qui el retenia i puja al Rover de la dona i ella arrenca xisclant les rodes. Per un brevíssim instant queda congelada la imatge de dones i homes parats mirant com fuig el cotxe.
- Hauré de deixar el cotxe al primer taller, no puc conduir amb aquest vidre. Per sort no estic gaire lluny. Sense papers oi?
- No, mamita. Yo pago... yo...
- Què has de pagar tu. Això ja ho pagarà l'assegurança que per això hi són... No m'entens de res, oi?
- Si, mamita... yo
- Ja, ja, si us plau... ¿Me Entiendes... entiendes algo?.
- Poco español, poco, entiendo.
- Déu meu, no sé què penseu quan us embarqueu en això de buscar feina en altres països. Ets rus oi?... ¿ruso, tu?
- No... bosnia
- Bosni?, però no s'havia acabat això ja?. Prou!!. Tens raó, estic dient bestieses... Mira, jo, no és que no vulgui ajudar, però no suporto donar diners pel carrer, em fa sentir brugeseta de parròquia, senyora de comitè, mira, noi, no ho suporto, i a més, no vull pagar per serveis que em puc fer jo mateixa. Ho tinc molt clar, vull ser autosuficient i no tenir ningú al meu servei si jo ho puc fer... No m'entens, oi?. Bé és igual, soc una dona conscient, d'esquerres, crec en la revolució... Si revolució social, la justícia social... Saps de què et parlo?
El noi treu uns diners de les butxaques i els hi ensenya.
- Yo pago, favor, déjeme ir... yo
- No te llevo policía, no policía... ¿Entiendes?
- ¿No policía?
- No, no, busco taller, cristal, arreglar.
El noi sembla que es tranquil·litza tot i que fa cara de no entendre res. La dona somriu pensant en l'absurditat de la situació. Finalment arriben a un taller que li sembla de confiança i entra. Baixen del cotxe tots dos i li fa senyes al noi que s'esperi.
- Res, una pedra que ha saltat d'un camió i..., ja ho veu ... Si pagaré jo i després passaré el parte... On?, o aquí a prop, a la Ronda de Dalt... No, no, per no provocar un col·lapse de trànsit he preferit continuar ... Si, si això mateix, així és com ho ha de fer constar al parte.
Un cop a fora no saben què dir ni una ni l'altre. Ella té ganes de preguntar-li un munt de coses: Perquè no miren d'espavilar-se més en el seu país. Perquè no s'organitzen i foten fora els qui els manipulen... Però no, ella ho sap bé, no és tan fàcil... Tot i això, aquesta vida tan inquieta, insegura... No, que no ho acaba d'entendre.
- Per què venir aquí?
- Hambre, hambre en Bosnia.
- Nassos!, es veritat, és l'hora de dinar, tinc gana. Ja sé que no és la gana de la que tu parles.
- Hambre cada día. No cambia futuro... No futuro
- Ai senyor, ai senyor!! (sospirs teològics, que diria la Mafalda), encara em tornaré de missa. Costa, costa d'entendre, però es pot imaginar.
- Hambre siempre... - diu fluixet, com si s'ho pensés, com si ho digués només per ell.
- Calla! potser tens gana ara. Quieres comer - fa ella fent el gest amb la ma.
- Si, yo pago. - Se li il·luminen els ulls com si hagués tingut una bona idea.
- Deixa-ho estar, jo convido. A veure que hi ha per aquí... Yo pago a ti, guarda dinero para... futuro... Mira! un restaurante bosnio, como en tu casa... ¿quieres, te gusta, es bueno para mi?
El noi fa una cara neutre i somriu amb cortesia, però amb una certa fredor.
- ¿No bueno?
El noi fa que si amb el cap però desvia la vista cap un altre lloc i somriu obertament. La dona segueix la seva mirada i li cau l'ànima als peus.
- No en mi país, mucho me gusta, bueno... - Va exclamant satisfet el noi mentre entren junts a un Fast Food americà.

Comentaris

  • M'ha agradat molt[Ofensiu]
    Josep Bonnín Segura | 27-10-2004 | Valoració: 9

    M'assemblat molt bo, descrius clarament el que moltes de vegades fem, jutgem una part i no el tot. Jutgem a persona que es troba en aquesta condició i no la condició que ha portat a la persona a estar-hi. De la que en el fons, això és el que sent jo, tots ens som una mica de responsables, per acció o omissió. No podem quedar al marge del que ocorre en el món, i quedar-nos tan amples. És necessari esperonar a la consciència col.lectiva, que massa sovint vol fer-se la dormida. Gràcies.

  • m'ha agradat molt[Ofensiu]
    josepantoni | 27-10-2004 | Valoració: 9

    Pot ser que, en aquest relat, molts ens sentíssim identificats, tant per una part -l'afectada - com per l'altra, els espectadors.
    Ens importa més la situació final sense voler saber cóm s'ha arrivat a la mateixa.

  • molt bo[Ofensiu]
    FranK | 27-10-2004 | Valoració: 9

    La veritat, que transmet en part el rebuig de la societat en canviar part de la seva visió, i acceptar que darrera aquesta gent s'amaga una persona, i que no té pq, que tots siguin iguals. Potser hauriem de jutjar més el motiu del pq han arribat a aquesta situació i no jutjar-los amb una visió ja preestablerta. No se, a mi m'ha agradat molt, sobre tot la forma d'acabar, tots dos dinant junts.

Valoració mitja: 9