Deute extern

La desesperació i la súplica omplia la seva cara. Aquella carona petita i morena. Amb els ulls desorbitats i la boca esbatanada, tot ell era la viva imatge del dolor.
L'infant, sense forces, gemegava ofegadament entre els meus braços. Estava esquàlid, prim, quasi transparent. S'estava morint de Fam. La seva debilitat era tan gran que no li quedaven forces per plorar. Com havia arribat aquella criatura a les meves mans?. Com era que els governs i els organismes internacionals no se n'havien ocupat?. Com havia arribat a aquell estat d'inanició, de dependència de mi?. Jo havia vist per la TV imatges de gent de països llunyans, pobres i subdesenvolupats que patien fam. Llavors havia sentit la tristesa i l'angoixa de veure aquell sofriment, però no era el mateix que tenir-lo davant, tocar els seus braços i les seves cames, com les d'un esquelet, amb la pell aspre. No me'n sabia avenir que la vida d'aquell estés a les meves mans.
Tot i que els interrogants i els dubtes, no em vaig parar a pensar sinó que vaig passar a l'acció ràpidament. Aliments, medicaments, consultes a metges. Amunt i avall em vaig escarrassar per treure endavant aquella videta que, per un fet inexplicable, depenia de mi.
Soc una persona enèrgica i que no m'espanta res. Jo sé encarar-me amb les dificultats. Gràcies al meu esforç he arribat on soc. Tinc diners i en gaudeixo, és evident que sense diners i poder no ets res, ningú et té en compte, a més, no pots fer res realment eficaç en el món sense diners. No ha estat fàcil la meva vida, he treballat durament i no he quedat estalvi d'accidents. Un braç el tinc paralitzat des de no sé quan i no me'n puc valer, per això soc molt sensible al sofriment dels altres. Sempre he pensat que qui treballa se'n surt, però la meva sensibilitat no em permet deixar abandonats aquells que no són capaços de l'esforç que jo he fet.
Els meus diners, el meu poder, els avanços de la ciència, bé podrien salvar aquella criatura. Vaig passar un dia sencer fent diversos intents d'alimentar-la. Ja vaig suposar d'antuvi que els aliments sòlids no podria empassar-los, però la llet... Els líquids, fruita liquada... Res, ni tant sols l'aigua no li passava. Mai a la vida havia viscut aquella angoixa tan gran. Estava desesperada, ¿com era possible que jo, tant poderosa en el meu món, no pogués salvar la vida d'aquell infant.
Amb la meva mà útil vaig estar preparant tota mena d'aliments liquids per a aquella criatura. En aquells moments, trobava a faltar la capacitat de moviment de l'altra braç; però, ara no era el moment de lamentar-me de la meva situació, l'important era salvar aquella vida, fer servir els meus recursos, i la ciència coneguda per a treure'l del pou on la mort se l'enduia.
Aconsellada per experts, vaig fer servir diversos medicaments, per via oral era impossible. Punxant directament a la vena, es va produir una lleugera millora que em va omplir d'esperança. Potser l'havia encertat. Certament semblava que es revifava. Una mica més enfortit va fer un petit moviment amb la mà, però la seva cara no variava, els ulls oberts com a taronges, espantats, que miraven sense veure, la boca rígidament oberta, i el color de la pell esmorteït perdent la morenor i passant a un blavós fosc, molt lleig.
La petita millora va donar pas a un desmai i de cop es va apoderar de mi el convenciment total de que no hi havia res a fer. Vaig plorar de ràbia i d'impotència, però silenciosament, només deixava córrer les llàgrimes per la meva cara i no feia cap moviment per eixugar-me-les. No podia apartar els meus ulls de l'infantó que tenia al davant, les capacitats humanes, totes juntes, són impotents davant la vida que s'acaba.
Què l'havia dut a aquella situació?, però no, les preguntes inútils no m'ajudaven, calia seguir lluitant, el meu esperit indomable va reviure de nou. Què podia fer?, semblava que el problema més greu era la falta d'aire, alguna cosa l'oprimia i l'impedia de respirar i menjar, tenia gairebé de tot a l'abast i a vegades de sobres i no li servia de res. Està clar el problema havia de venir de les vies respiratòries, AIRE LLIURE, l'aire s'havia enrarit en els seus pulmons, no circulava lliurament.
L'última possibilitat era la traqueotomia, em van assegurar que el problema podia venir de l'entrada de l'aire, potser un paràsit, una inflamació... Abans de fer la petita operació calia fer un reconeixement, marcar el punt per on foradar, la meva mà útil es va moure nerviosament pel coll del petit. Què era això, Déu meu!!. Una mena de cosa, com una tenalla, li rodejava el coll oprimint-lo amb força, l'escanyava cada vegada més. Aquí estava el paràsit, no dintre sinó fora, què deuria ser?. Com lluitar-hi en contra?... M'atacaria a mi?. Tot un munt de preguntes em van venir al cap, però només per uns segons i acte seguit em vaig posar a treballar lluitant amb aquell monstre desconegut, que de segur era la causa de la desgràcia. Després d'uns minuts d'esforç desesperat, la tenalla es va obrir lentament i es va anar separant del coll del nen.
Me la vaig mirar, els seus moviments eren lents i no semblava que em volgués atacar. Quin animal més estrany, què era?... Una esgarrifança em va córrer per l'esquena. N o p o d i a s e r! estava enganxada al meu cos per un braç. ERA LA MEVA PRÒPIA MA. La mà inútil que jo havia donat per perduda i que se m'havia quedat paralitzada feia temps. Instintivament i amb repugnància la vaig retirar bruscament del cos del noi, el moviment em va produir un gran dolor, però no podia continuar així ara que sabia que la meva immobilitat podia produir-li la mort per asfixia.
Espantada i desconcertada vaig mirar el petit. Sentia tristesa, vergonya, horror. Els sanglots i les llàgrimes eren tota la meva paraula. Els ulls de l'infant es van endolcir, la pell va anar tornant lentament a la seva morenor bonica i saludable, i fent un sospir immens com si volgués omplir els seus pulmons de tot l'aire lliure del món, em va somriure.

Núria Carulla i Musons