Cultura pròpia

Després de molts intents frustrats, la Teresa va haver de canviar d'idioma per fer-se entendre amb la parella de xilens i l'argentí. El seu anglès era força limitat, però el parlava amb suficient fluïdesa i tot i que li costava més copsar el que li deien, perquè no tenia bona oïda pels diferents accents, era capaç de substituir amb gesticulació el que li faltava de vocabulari.

La Teresa, espanyola de Castella, es va quedar molt parada de no ser capaç de comprendre l'idioma dels seus companys de viatge. S'havia alegrat de saber que els altres ocupants del camarot eren Llatinoamericans i que parlarien una llengua comuna, com a mínim prou propera per no tenir dificultats de comprensió.

Tot i la dificultat de la conversa limitada per la llengua estrangera que utilitzaven, parlant en anglès s'entenien millor que amb l'espanyol que havien compartit el segle passat, i, animàdament, es varen embrancar en una discussió apassionada. El Mario, el xilè defensava que al cap i a la fi era un fet de justícia que s'hagués reconegut que el seu idioma era diferent. Ja feia anys que s'havia acabat la comèdia de la "Madre Patria" i el seu país havia assolit, finalment, la maduresa cultural i lingüística. Ara es podia dir que parlaven l'idioma propi. L'idioma xilè havia fet un llarg camí d'evolució de l'antic castellà dels conqueridors espanyols, com en altres temps havien fet les llengües romàniques derivades del Llatí.

A la Teresa se li van posar els pels de punta, però no se li va ocórrer res per contrarestar l'argument del Mario, tot i així, sense voler negar el dret que cada poble té a decidir, li causava certa tristesa la situació. Feia encara no 50 anys que els hispans, es podien entendre, de nord a sud d'Amèrica en la mateixa llengua. Evidentment que era una llengua imposada, però havia arribat amb la gent. El genocidi de la conquesta havia donat pas a la invasió, al mestissatge i la creació de noves races, ètnies i cultures, però conservant un mateix idioma que, en certa manera, els facilitava l'entesa.

Horacio, l'argentí, parlava bastant malament l'anglès, però recordava el castellà que parlava la seva àvia. De fet ho tenia molt clar que la seva àvia parlava un idioma antic imposat per l'imperi espanyol i del que no se n'havien alliberat fins feia pocs anys. El parlament argentí va dictar una llei per alliberar-se de l'esclavatge cultural que significava mantenir un idioma imposat en el seu territori, i va dictar tot una sèrie de normes per modificar les gramàtiques i la història de cara a esborrar tot rastre ideològic dels llibres de text. El poble argentí tenia la seva pròpia identitat, l'idioma que parlava el poble no era l'espanyol era l'argentí, només calia adequar les formes gramaticals a l'idioma parlat i anomenar-lo pel seu nom.

Shela, la noia xilena, conservava amb molta cura la llengua nadiua de la seva mare, el maputxe, llengua indígena que va estar a punt de desaparèixer, però que amb esforç es va recuperar i de la que se'n van fer gramàtiques i diccionaris per fixar-la normativament. Evidentment, amb la normativa, va perdre part de flexibilitat i probablement també part de la riquesa, però com a mínim es va evitar la multiplicació de llengües derivades que acabaven fent-se incomprensibles unes de les altres, tot i ser la mateixa. Ara de nord a sud de Xile tots els maputxes s'entenien. La Shela era molt jove, a l'escola ja havia estudiat els plans nous, la història xilena i la llengua xilena. Hi havia alguna referència als temps anteriors a la conquesta per part de tropes espanyoles que van sotmetre els xilens i van intentar d'eliminar-los. La Shela tenia uns bonics ulls blaus i un cabell negre i brillant, era realment bonica i no gaire alta. La Shela a rel d'haver tingut un accés deficitari a l'escola, conservava la parla que era comprensible per la Teresa, el castellà que havia après a casa. En canvi els seus companys que només parlaven xilè i argentí, no entenien l'idioma antic i amb prou feines s'entenien entre ells.

La Teresa n'havia sentit a parlar de les lleis emeses de Nord a Sud d'Amèrica per superar el que anomenaven les antigues lleis d'esclavatge, però mai s'hauria imaginat que això signifiqués destrossar la cultura i la llengua que havien compartit durant tants segles i que els aproximava d'alguna manera. La conquesta d'Amèrica havia estat tràgica pels autòctons, i dura pels seus descendents, els habitants actuals finalment havien decidit ser una cosa nova, deixar de mirar enrera i espolsar-se el pes i el record del colonialisme. Ara miraven endavant, cap el Nord i no cap a l'Est.

Quan se'n van anar a dormir, la Teresa, ajeguda al llit, reflexionava sobre l'experiència viscuda. Encara no s'havia recuperat del tot del xoc que li havia suposat relacionar-se amb els llatinoamericans a rel d'aquesta desfeta idiomàtica. Les lleis d'independència cultural, que s'havien emès cap el 2006, s'havien celebrat com una nova identitat, la veritable identitat ja reconeguda, amb grans actes oficials i populars. Ella ho havia sentit explicar i, de fet, li sembalva bé defensar el dret a la llibertat i a la pròpia cultura, fins ara, però, no havia comprovat l'efecte de les lleis, i l'havia deixat profundament perplexa. Les noves lleis van portar el nom curiós de "Zaplanes". Alguna cosa li ballava pel cap a la Teresa sobre aquesta denominació, però no aconseguia recordar-ho. Tenia una lleugera idea d'una cosa política en relació a València i la seva llengua, de quan la costa mediterrània de la península ibèrica, molt abans que ella nasqués, era tota espanyola. No recordava massa què havia passat, però ara no tenia gaire importància, perquè aquella regió ja s'havia independitzat, i, ara València i Catalunya, formaven un altre país, que parlava un altre idioma, el valencià.