El Motxiller d'Euríclea. Capítol 1

Les històries que ahir explicaven els dos comerciants provinents de les terres del sud m‘han seguit fascinant moltes hores després que la taverna tanqués i ells marxessin a dormir al seu hostal. Sota les mantes de pells, incapaç d’agafar el son, m’he regirat inquiet tota la nit.
I és que, tot i que aquells dos desconeguts tenien ja la mirada una mica vidriosa i la llengua se’ls travava, i a més, era obvi que es feien els fatxendes amb les quatre persones que ens havíem assegut a la seva taula per escoltar les històries que explicaven al davant d’un crepitant i alegre foc, a mi em van encendre una cosa que mai abans havia experimentat amb aquella força: la curiositat pel món. Per un món que desconeixia del tot.
Per què, amb quasi vint-i-dos anys, en realitat, què en sabia jo del món? No res.
Van estar parlant durant hores de que més lluny d’aquelles oblidades, perdudes i fredes terres que eren el meu país, anomenat Seràlia, molt al sud, hi havia ciutats de marbre i pedra, amb palaus que s’alçaven desafiant als núvols i estàtues que semblaven persones i animals reals. De llocs on els hiverns eren més curts i benignes, i la natura exuberant i lluminosa. Així com la neu i el gel, successos anecdòtics o desconeguts.
I més lluny encara, afirmaven que hi havia llocs en els quals feia tanta calor, que un home s’havia de protegir de l’ardent sol si no volia morir fregit. I veient el nostre sol, sempre enterbolit per núvols, feble i mancat de força, jo opino que aquestes últimes afirmacions només són exageracions de taverna.
Bé, l'única cosa que sé, llegendes a part, és que existeix un país que uns quants segles enrere havia dominat mig món, inclosa la major part de Seràlia, que s’anomena Imperi de Sira, i que està situat molt al sud de la meva terra. Segons es deia, aquell Imperi de Sira encara era una nació totpoderosa que tenia una elit religiosa capaç de realitzar miracles en nom d’un fals déu als qui ells anomenaven arrogantment “Déu”.
Aquell imperi, ara es troba a moltes llegües de distància, però malgrat els segles transcorreguts des de llavors, el temor a aquells sacerdots i als seus cavallers protectors de capa blanca segueix ben viu a tot el món.
El cas és que durant tota la llarga i freda nit, una veu dins el meu cap m’ha instat incessantment a marxar del meu poble, deixar-ho tot, i anar cap al sud per veure món.
Sira queda molt i molt lluny d’aquí, massa per a algú inexpert en els viatges i els camins, però em crec capaç d’arribar prou al sud per notar a un sol càlid escalfar la meva cara. Amb aquests pensaments al cap, m’ha sorprès l’albada sota les pells. I una poderosa idea s’ha acabat apoderant de mi: tan bon punt hagi venut les poques coses que tinc i comprat una mica d’equip per encarar un llarg viatge, marxaré d’aquesta tranquil·la vall per descobrir món...

Per cert, el meu nom és Caidan Annbaar, vaig néixer a Seràlia, una terra freda i aspre, amb unes condicions de vida dures i unes dificultats del dia a dia que representen importants reptes a la supervivència per a tothom. El resultat de tot això, és que som una gent igual de dura que el nostre entorn.
He viscut tota la meva vida en un petit poble anomenat Isenher, a la riba d’un petit riu d’aigües tranquil·les i fredes. Des que fa tres o quatre anys tota la meva família va morir de febre, que visc sol en una de les vint-i-poques petites casetes fetes de fang, pedra, fusta i palla que formen el poble.
Les inclemències del temps durant els llargs hiverns de dinou mesos que suporta el meu país, sovint en forma de pluja persistent i d’un penetrant fred tan intens que et gela els ossos del cos, fan que subsistir i arribar a l’esperada primavera sovint sigui difícil.
Els gèlids vents del Nord-oest provinents del llunyà Mar del Nord, castiguen sovint les distants costes i ens porten tempestes i abundants pluges a tots els racons, convertint-ho tot en un fangar.


Una de les primeres coses que vaig aprendre ja lluny de Isenher i que em va sorprendre enormement, fou que el Món tenia nom, es deia Euríclea. És curiós que mai m’hagués fet aquella pregunta. El món tenia un nom propi.
Euríclea... m’agradava el seu nom.