El Motxiller d'Euríclea. Capítol 3. La ciutat de Dàcrion.

CAPÍTOL 3:

Si he de ser sincer, hauria de reconèixer que la ciutat de Dàcrion em va sorprendre.
Sabia que indubtablement havia de ser més gran que el meu poble natal, però mai em vaig imaginar que ho fos tant.
Però abans de poder veure-la, primer l’havia de trobar.

I és que quan per fi vaig trobar el camí, no era ni de bon tros el tipus de camí que m’esperava.
Era de terra premsada i se’l veia molt antic. Les pluges l’havien deixat molt enfangat i en mal estat, però tot semblava indicar que tot i deixar de banda la pluja, el seu estat sempre era bastant deplorable. Tot i que era prou ample com per a permetre el pas d’un carro, estava clar que aquell no era el Camí Reial del que m’havien parlat els dos mercaders a Isenher, si no que devia ser algun camí secundari que hi connectava en algun punt. Potser m’havia equivocat de ruta, però el “sender” que m’havia portat fins a aquell camí, no estava al costat de la ciutat tal i com m’havien indicat, i per tant, n’estava segur de que aquell no era el camí que em duria a Dàcrion.

Així que ara se’m va plantejar un nou dilema: havia de decidir cap a on estava la ciutat.
El camí es perdia de vista en la distància en les dues direccions, i aquelles terres ondulades i cobertes d’alta herba amb grups d’arbres i matolls dispersos per tot arreu, no m’oferien cap punt prou elevat des d’on poder veure-hi massa lluny.
Trobaria Dàcrion si anava cap al nord o cap al sud?

Estar-me allà a l’espera del pas d’algun viatger, semblava una bona opció i la més prudent, però les meves reserves de menjar ja escassejaven alarmantment i només em podia permetre romandre dos dies quiet sense trobar la ciutat o em quedaria sense res per dur-me a la boca. Jo era pagès i ramader, amb el que no era capaç de caçar res que encara estigués viu, fos comestible i que posseís un mínim de moviment per tal de saber que no estava malalt. I pel que feia a trobar plantes i fruites per menjar, per aquella zona salvatge semblava que no n’hi havia. O almenys no les veia des d’on estava.

Després de quasi mitja hora rumiant i observant l’entorn, al atzar, vaig optar per anar més o menys cap al sud.
Tenia clar que el meu destí final era al sud, i la ciutat de Dàcrion tant podia ser en una com en l’altra direcció. Quan trobés una cruïlla i amb ella el Camí Reial que recorria Seràlia, ja seria més fàcil decidir-se, però ara me l’havia de jugar.

Amb les poques provisions que em quedaven, no volia perdre dies anant en la direcció contrària per haver d’acabar tornant enrere. I si al final resultava que Dàcrion es trobava al nord, mai la trobaria i m’hauria d’espavilar sobrevivint com pogués fins que trobés algun petit poble o granja aïllada pel camí o a prop d’ell on poder-me avituallar.

Així, més dubtós que no pas segur de la meva decisió presa forçada per les circumstàncies, vaig començar a transitar per aquell enfangat camí de terra, que tot i això, era molt millor que el sender ple de bardisses, pedres i mig desdibuixat dels últims dies.

Només vaig seguir-lo unes tres hores, ja que després, remuntant el cim d’una ondulació, van aparèixer tres genets muntant uns vells cavalls lleugers que es dirigien cap al nord amb aspecte cansat.

Després del salt que em va fer el cor pensant-me que podrien ser bandits, em vaig relaxar en veure que era gent senzilla que anava desarmada -o almenys ho semblava- i que eren homes ja grans, possiblement havien superat la cinquantena.

No tenien aspecte de ser forts, i els seus ulls i rostres eren afables.
Els tres homes em van dir que aquell deplorable camí, en realitat, era el Camí Reial, i que no trobaria cap camí millor en tot Seràlia. També em digueren que Dàcrion quedava a unes poques hores al nord, que ells hi anaven i si volia, podia acompanyar-los.

Una mica temorós i per precaució, tot i que vaig decidir de fer-los cas i anar també cap al nord, no vaig voler fer el trajecte fins a la ciutat amb ells i vaig voler deixar que s’avancessin una hora llarga abans de seguir-los a una més que prudencial distància.

Tot i que foren amables i força simpàtics amb mi, no vaig ser capaç d’imaginar-me els motius pels quals tres homes de classe baixa igual que jo, però amb cavalls, viatgessin sense transportar mercaderies, anar armats o dur ni que fos una petita escorta com a protecció, i això em va fer sospitar sobre les seves veritables intencions.
Després de donar-me uns quants consells útils, es van allunyar dalt dels seus poc vigorosos cavalls acomiadant-se cordialment, i mentre els observava enfilant el camí en direcció nord, cap a Dàcrion, em va assaltar un pessic de culpa per la meva desconfiança.

Sabia molt poc de les terres i les nacions que formaven el món, però una cosa la tenia clara i no volia oblidar, i és que el món en sí era un lloc hostil i molt perillós. I no volia córrer riscos innecessaris. Els següents viatgers amb qui em topés, potser no serien tan amables com aquesta bona gent, i caldria estar alerta.

Finalment, i ja avançada la tarda, vaig arribar a una ciutat enclavada entremig de suaus ondulacions del terreny, a menys de dos quilòmetres d’un bosc lleuger no molt gran situat al seu oest.
Aquell enorme nucli habitat no podia ser cap altre que la ciutat que estava buscant, i era almenys vint, trenta o fins i tot quaranta vegades més gran que el meu poble.

Una gran i robusta palissada feta de troncs amb ocasionals torres de fusta aquí i allà, encerclava l'enorme ciutat que tot i la distància a la qual em trobava, ja s’intuïa que estava enmig d’un gran fangar a causa de la gran quantitat de trànsit constant que hi havia per tot arreu, tant de gent, com d’animals i carros.
Els guàrdies que hi havia a l’entrada em van mirar de dalt a baix amb aire escrutador i avorrit a l’hora, però no m’impediren l’entrada.
Armats per la guerra, resultaven amenaçadors i intimidants. Anaven abillats amb un pit de cuir endurit, cervellera de ferro per protegir-se el cap, escut ovalat de fusta, l’espasa penjada al cinturó i una llança a les mans, a més d’exhibir un posat de superioritat. Damunt del pit de cuir, una gastada sobrevesta de tela gruixuda de color groc pàl·lid amb un card de tres caps florits brodat al pit, els identificava com a guàrdies de la ciutat.

Un cop dins, tot i no ser cap meravella arquitectònica, la ciutat resultava impactant.
Els carrers, recaragolats i formats per fileres i fileres de cases enganxades les unes a les altres, amb brutícia per tot arreu, el gran bullici de gent que hi havia miressis on miressis, les infinites i acolorides parades als carrers amb els seus propietaris oferint a crits tota mena de productes, els negocis dels artesans de tots els oficis imaginables, tavernes de finestres amb vidres de colors, hostals de vistosos rètols, patrulles de soldats igual de malcarats i intimidants que els de l’entrada però sense la llança, vigilaven gelosament a tothom.

Sense que ningú m’hagués d’advertir sobre ells, de seguida vaig entendre que el millor era no destacar per no atreure la seva atenció.

Hi havia varis mercats, incomptables paradetes de fusta per tot arreu, amb sostres de teles de varis colors, així com moltes i intenses olors provinents de tot arreu.
Algunes resultaven agradables i d’altres eren realment ofensives, entre molts altres estímuls que saturaven tots els meus sentits.

Vaig tenir l'estranya sensació de ser invisible, ja que enmig de tantíssima gent, homes, dones i infants, ningú va semblar fixar-se en mi. Tothom anava atrafegat i semblava estar massa ocupat per adonar-se de què aquell estaquirot que tenia la boca oberta al mig del carrer, era un home que no donava crèdit a tot el que veia i sentia.

Tot i que ho podia semblar, jo no era un gran sac de roba abandonat al mig del carrer que estava esperant que el seu propietari el recollís.
Era una persona que, meravellada, s’havia quedat embadalida amb aquell esclat tan intens de vida.