El Motxiller d'Euríclea. Capítol 2. El riu.

Em va costar més dies dels previstos arribar a la ciutat de Dàcrion. A diferència del què m’havien dit els dos mercaders a Isenher, quan vaig arribar al riu no em vaig trobar amb un pont de troncs de fusta malmès, sinó que aquest havia desaparegut del tot empès per la força de l’aigua.

En aquella zona, efectivament unes dues setmanes enrere, hi havia plogut d’una manera molt abundant. Per tot arreu hi havia una gran quantitat de fulles i branques arrossegades i enganxades als arbres per un riu molt crescut i furiós, enredades a més d’un metre de l’alçada normal per on solia discorre l'aigua.
Ara tornava a ser un riu tranquil, de poc més de vint-i-cinc passes d’amplada, d’aigües netes i clares, però fredes.

Com que el rudimentari pont de fusta ja no hi era, i nedar no era una opció per mi, ja que no en sé, vaig decidir de fer una mena de rai improvisat a base d’alguns troncs d’arbres morts units amb heures a manera de cordes naturals, per poder travessar aquell riu.
La major part d’ells es van desfer del rai poc abans d’arribar a la meitat. La resta, anava deslligant-se cada vegada més de pressa fins a no poder sostenir el meu cos, i vaig acabar dins l’aigua impulsant-me com podia fins que vaig aconseguir arribar miraculosament a l’altra riba tremolant de dalt a baix com una fulla i tossint amb força per treure l’aigua que m’havia empassat.
El meu cos tremolava tant violentament, que vaig pensar que se’m trencarien les dents.

Per sort, i encara no sé com ho vaig aconseguir, vaig poder encendre un petit foc que a mesura que anava creixent, m’escalfava el cos i em ressuscitava l’esperit.
Completament moll, i davant del foc, recordo haver tingut molts dubtes de si valia la pena tot allò. Travessar aquell riu, només havia sigut el primer de molts altres perills que vindrien. Sense saber nedar, va ser una temeritat travessar el riu d’aquella manera, però no havia volgut admetre que un simple riu m’aturés a tan poca distància de casa. Tot i que gairebé no ho aconsegueixo.

Si hagués girat cua davant del riu i me n'hagués tornat a Isenher, tothom al poble se n'hauria burlat de mi. Viatjava sol, i potser era massa perillós per a algú tan inexpert com jo.

Recordo que de sobte, enmig de la foscor de la nit, em van assaltar molts dubtes i vaig tenir por. Bandits, feres, rius, tempestes i neu entre molts altres possibles perills em podien sortir al pas...
I si no trobava Dàcrion? I si em perdia i moria devorat per algun llop o os?

Els meus ossos s’esgrogueirien sota els implacables elements prop d’algun arbre o arbust, i mai més ningú sabria res de mi.

Per defensar-me, només tenia un vell punyal com a única arma. Tot i que m’hauria agradat més tenir una espasa penjada al cinturó, la veritat era que tampoc la sabria manejar.
Assegut davant d’aquell reconfortant foc, no vaig poder evitar pensar en el dia i la manera en què vaig sortir de casa meva per marxar del poble feia poques jornades...

La meva marxa de Isenher fou tranquil·la dins el possible en un poble de dos-cents habitants on, per descomptat, tothom es coneix i les xafarderies van tan ràpides com les fletxes.
Quan em vaig poder vendre les escasses pertinences que tenia per poder comprar una mica d’equip pel viatge, els dos mercaders ja havien marxat del poble en direcció nord a la recerca d'algunes petites aldees que hi havia disseminades per aquella zona. No anirien massa lluny, ja que el Riu Elsie, i el seu afluent Carlae, acabarien actuant de barrera natural impedint-los-hi el pas més al nord, amb el que forçosament acabarien tornant a Isenher en pocs dies.

Abans de la seva marxa, vaig poder parlar amb ells sobre el camí que havien seguit ells per arribar a Isenher, i per tant tenia traçada una ruta al meu cap.
Així que vaig voler marxar del poble el més ràpid possible. No calia retardar-ho més, no em quedava cap familiar viu, amb el que em vaig acomiadar d’un parell o tres de persones i discretament vaig marxar cap a l’oest.

Dàcrion era una ciutat que es trobava a uns cent vint quilòmetres a vol d’ocell a l’oest de Isenher, i segons els dos mercaders, buscar-la era la millor opció que tenia per a trobar un vell camí de terra que es dirigia cap al sud travessant tot Seràlia.

Ells havien passat per Dàcrion, i llavors havien tombat cap a l’est seguint un petit sender a penes marcat que anava a la recerca de l’únic pont que portava a Isenher.
Però m’havien desaconsellat anar pel mateix lloc que havien seguit ells, ja que en aquella zona, digueren, hi havia plogut molt intensament uns quants dies enrere, just després del seu pas per allà, i els estralls segur que eren considerables.

No els vaig fer prou cas.

D’altra banda, no hi havia cap més pont, o almenys no en coneixien l’existència de cap altre. I remuntar el riu fins a trobar un gual o un pas segur per creuar-lo, almenys era cosa de setmanes. Així que, quina altra opció em quedava si no era aquella?
Sense por d'equivocar-me, us diré que cap.

Com que no vaig voler dir a ningú del poble cap a on marxava, tampoc vaig poder preguntar si els més vells d’Isenher coneixien algun altre lloc per on poder travessar el riu que no fos el vell pont de troncs. Així que vaig decidir de seguir la mateixa ruta que els dos mercaders.

Quan vaig arribar al lloc on hi hauria d’haver el precari pont de fusta i vaig veure que aquest havia desaparegut aigües avall, no vaig trobar cap altra alternativa que travessar el riu de la manera que fos per tal de seguir l’esquívol i intermitent sender.
Era això, o perdre’m sense remei per aquelles terres i deshabitades...

A mesura que el foc m’anava escalfant el cos i eixugant la roba, també m’anava recuperant de l’ensurt de travessar el riu.