El meu i ombrivol carreró

Sempre he volgut viure en un carreró , aquí enmig de la fredor que amara un carrer empedrat, amb una justa pendent, (n'estic enamorat del sorollet dels rierols que hi fa la pluja) el meu i ombrívol carreró, que de mig tomb hi fa una cantonada i un estol de llençols entre balconades, i les plantes? Les plantes juguen entre balcons , floreixen i juguen amb les del veí, i germinen entre prohibides, una veïna tant bonica com despreocupada , irreverent i poc meticulosa , desdibuixada enmig d'un terrat llaurat de roba estesa, el meu i ombrívol carreró , on res m'agrada tant com jeure al replà, i mirar la gent com passa i com em miren els que passen, el circuit del bar al racó, la botiga com tanca, fa grinyolar la reixa deixant a dins un calaix eixut, passejant fins al replà una bata de butxaques plenes, el meu i ombrívol carreró, amb les cadires al replà esperant el vespre i així la fresca, una conversa animada de gent que ressona i omple la solitud d'aquests pisos, com música de colors mesclades amb el soroll de fregit que ressona en el cel obert i m'omple la nevera d'olors, i tot de nens que hi juguen i fan tard a sopar, que la mare crida , que la verdura ja es al plat i tota una suma de sorolls que frenen la curiositat de molts en visitar el nostre i ombrívol carreró.