El meu camí: Segon Capítol

Em va despertar el que creia que era el cant d'un gall, no vaig trigar gaire a reaccionar i entendre que el que sonava era el móbil d'en David.

Però al costat de la cadira on reposava el mòbil, hi havia un nen que arrupit contemplava el telefon exhaust. Desprès de forçar un xic més la mirada semblava que la pell d'aquell nen tingués un color blavòs...

Poc vaig trigar a posar-me les ulleres. Vaig explicar-li a en David la aparició del nen poltergeist. Els ànims ens acompanyaven.

Desprès d'anar a buscar aigua a la font del poble, vem començar a caminar.

Encara era fosc. El petit poble, encara semblava més solitari que quan hi havíem arribat.
Havíem caminat poc quan vem arribar a Rabé de las Calzadas sense adonar-nos.

Per allí ja hi havia algú despert. Els Hospitalers amablament ens van oferir entrar al alberg per esmorçar. Cafè amb llet i galetes, acompanyat de conversa agradable. Ja veiem que la conversa típica que es mantenia amb pelegrins i entre ells... D'on has sortit, perquè fas el camí, que si fas molts quilometres....

Recordo que en aquell esmorçar ens parlaven de que molta gent el deixava per lesions i que no es podia predir res de si algú arribaria o no, que bons esportistes s'havien quedat penjats a mig camí, mentre que gent de pitjor condició física ho aconseguia.

Desprès de l'esmorçar ja estavem mig desperts, i vem començar a empassar quilometres com si tinguessim presa. Tampoc a un ritme forçat, però si podiem recuperar algún quilometre dels que no havíem fet el dia anterior millor...

Entre els camps daurats i l'humor alegre que portavem desde l'inici del dia vem començar a dir bestieses. A saber perquè vam començar a parlar dels "Freakies de Kellogs", el que no sabíem era com afectaria això a la resta del camí... Alguns dels freakies eren el frikiflag, el frikiluz, el frikiperro, el frikifiesta...

Però no tot era conversa i bon humor. La motxilla encara em pesava. i recordava el que deia abans de marxar: "A la vida s'ha de caminar amb tranquil·litat per assaborir tots els moments, si corres, no gaudeixes del trajecte; encara que és possible que amb el mateix temps arribis més lluny. La Calma és més important del que creïem, però calma, no vol dir indiferència o passotisme!"

No estava gaudint del tot del camí... Començava a considerar la motxilla un obstacle.
Aquí arribava la primera lliço del camí: "Sencillesa i humiltat". Amb les coses realment simples i essencials es pot arribar a tot arreu. Els privilegis, sovint (per no dir sempre) tenen dues cares. Sovint la cara obscura és major o de més pes que la clara, però per desgràcia tendim a menysprear la negror.

Veure amb claretat no és tan sencill com pot semblar. I encara menys renunciar als errors comesos. Tot això venia per portar més pes del compte, i creure que no n'hi havia per tant, que realment no portava tanta cosa. Realment exagerava una mica i ho sabia. Però també reconeixia que el veritable problema era no ser del tot conscient de la cara fosca de tot el que m'envoltava.

El tema era ampli. També era conscient que sovint ens embarquem em més vaixells dels que podem. Llavors és impossible arribar als diversos destins, i deguts a la tossuderia enlloc d'arribar a un dels anelats ports, se'ns pot empassar el mar.

Finalment vem arribar a Hontanas. Vem dinar al Mesón Puntido, a la taula del costat i teniem un matrimoni, amb qui vem mantenir la mítica conversa de pelegrins (per molt que fós el segon dia, ja tenia la conversa etiquetada) .

Jo la veritat és que encara estava submergit en els meus pensaments. En David insistia en continuar... Jo ja m'hauria quedat en aquell poble, però finalment sota la promesa que a l'alberg de Castrojeriz et despertaven amb cant gregorià, vaig accedir.

Seguia burxant el cap. Ja tenia un cap de turc. La Societat.
És un ésser que t'enverina per absorbir el temps de manera que ni te'n adonis, fins i tot et fa creure que ets feliç. Mentre que la teva fita dia rera dia, no deixa de ser tenir un plat a taula al tornar a casa i veure una estona la televisió.

Però no ens enganyem. La Societat, no és negra del tot! Té uns estrets i sinuosos passadisos, amb els que pots arribar a la teva veritat i finalment seguir el teu camí.
Per a mi, aquest camí no deixava de ser això. Un camí físic, per trobar el meu camí espiritual. No creia en cap relació entre els dos finals, però sabia que a cada passa era un avanç en els dos sentits.

La arribada a Castrojeriz va ser dura. Teniem els peus desfets. Per més il·lusió el nostre alberg quedava a l'altre punta del poble... Va ser dur el fet d'atravessar-lo, però finalment hi vem arribar, ara només faltava que no hi hagués cant gregorià.