El meu camí: Primer Capítol

Introducció

Ens trobàvem a la estació de tren de Burgos. Allí començava la confusió, si més no per a mi. Sort que en David anava ben documentat. La incertesa que mostrava abans de pujar al tren, ja s'anava convertint en emoció enfront a les aventures que ens portaria el camí.

La distribució del dia la teniem força clara... Primer tocava gaudir de Burgos, i desprès a caminar un xic, ja acabaríem de decidir on arribàvem. Però per gaudir bé de la ciutat ens calia esmorçar. Així que vem parar a un bar al costat de la Catedral.

Mentre preníem un café amb llet i un entrepà, vem tenir el primer contacte visual amb alguns pelegrins. Vem coincidir amb un noi sud-americà, i una noia d'europa de l'est; que van parar a esmorçar al mateix bar que nosaltres.

Poc desprès en David i jo començavem a fer el "guiri". La Catedral de Burgos és preciosa, pel tipus d'arcs m'atrevia a dir amb veu poruga que es tractava d'una construcció gòtica. Mai he sigut un entés en cap tipus d'art, però és innegable que la mirava ben bocabadat.



Desprès de veure el meravellòs claustre, vem seguir voltant per a encoratjar-nos a caminar amb magnífiques vistes. Ara entenia la dèria del meu company per iniciar el camí en aquestes terres!

Un cop vista la estàtua del Cid i la plaça Major, entre d'altres, vem decidir començar a caminar. Al cap de cinc minuts, vem adonar-nos que atreiem la mirada de la gent, i no pel fet de ser pelegrins precisament! La veritat és que feiem una pinta peculiar: entre el volum de la bossa, l'estil de cminar, i l'estat de forma que demostravem, dubto que algú ens donés més d'una setmana de camí.

Ens vem trobar amb el primer problema dels indicadors. Els apunts d'en David deien una cosa. La fletxa que jo veia a la paret una altra... Com era d'esperar vem pendre la decisió errònia.

Al cap i a la fi vem trobar el camí. Començava a notar el pes molest de la bossa, que m'obligava a ajupir el cap. Caminava i no pensava en res. Tampoc disfrutava del paissatge... Era això el que em plantejava quan ja portava algún quilometre. Al ser el primer dia no li vaig donar importància.

Amb el sol tornturant-nos el clatell, vem arribar al primer poblet: Villalbilla de Burgos.

Decidím anar a l'alberg, per deixar-hi la bossa, dinar i ja veuríem que feiem...
On hi havia d'haver l'alberg trobem un bar. A dintre algú l'està pintant... Per a aquelles hores del migdia el poble semblava desert...

Ens atrevím a entrar. No triguem gaire a adonar-nos com de rovellat tenim el castellà.
Poques paraules van fer falta per que aquell home ens entengués. Enseguida ens va obrir una porta que a travès d'unes escales portava a una mena de piset que feia la funció d'alberg.
Hi vem deixar la bossa i va tornar a tancar. Ens va dir que ell també marxava a dinar i que desprès ja tornaria.

Al restarurant del poble en David va identificar un altre pelegrí... Jo ja li prenia el pél... Perqué aquella cambrera no podia estar de pelegrinatge també?

Póc desprès de dinar i començar a esperar davant de l'alberg, vaig haver de donar la raó al meu amic... Desprès d'aquelles primeres paraules, intercanviant on havíem començat i poca cosa més, el nou vingut es va destapar: "Ui aquest accentillo! Vosaltres sou catalans!" El noi es deia Santi, se'l veia corpulent i simpàtic. Veient que el que portava l'alberg no apareixia va decidir anar a l'hostal que hi havia just davant.

Nosaltres vem seguir esperant... Només portavem 5 quilometres caminats. Si ens obrien aviat l'alberg, desprès de recuperar la bossa podíem caminar fins el seguent poble...

Però fins les 19:00 no hi vem poder accedir... Quan el noi ens va veure allí esperant, ens va confessar que s'havia oblidat de nosaltres.

Finalment estavem sols a l'alberg...

Desprès de sopar amb quatre coses comprades al poble, i una bona dutxa, vem fer lloc a la son entre moltes il·lusions per l'endemà, quan realment començaria el nostre pelegrinatge.

Capítol Segon