el llibre del calaix

Un relat de: edgar naúj

Aquell dia s'aixecà amb mal peu. No és que li passés res, però sentia un bloqueig al cervell que no li permetia pensar amb claredat.
Després de fer el viatge de tornada, (la nit anterior va anar a Andorra per negocis), conduint el seu nou BMW tot terreny, va percebre una manca d'il.lusió molt extranya.
Res omplia la seva vida, tot li aparegué com virtual.
La seva empresa estava a punt de fer fallida, la seva dona no ho era, tant sols vivien junts, la seva filla tenia un altre pare biològic, la seva família tot just el trucava per demanar-li alguna cosa...
En una corba molt pronunciada, abans del mur que separa la pressa del pantà d'Oliana i el poble, va aturar el vehicle i va baixar ràpidament. Els seus ulls s'ompliren de llàgrimes i el seu cor bategava amb dificultat. Volia morir allà mateix. Tant li feia tot. L'empresa tancaria igualment, la seva companya trobaria un altre home, de ben segur que millor que ell, la nena tenia a la seva mare a i al seu pare, la seva família a penes pensa en ell... la seva presència en aquell món mancava de significat, mancava de prou sentit per continuar-hi. Però el seu ego pretenia mantenir-lo amb vida. Un home com ell no podia patir aquella humiliació. Què seria de la seva dignitat, del seu orgull.
A una passa del barranc, el seu amor propi l'empenyia cap el camí lluitant contra la desesperació.
" Un motiu" demanava a l'univers. " Un motiu que em faci trobar sentit, que il.lumini la meva existència, que m'animi a lluitar, que em faci somriure, que ajudi a aixecar-me cada matí amb l'ànim de fer coses noves, interessants, creatives..." De sobte va mirar l'aigua del pantà i un reflex el va enlluernar. Va tancar els ulls, deixant que només un fil de llum entrés per ells. En el seu cervell un pensament espontani: El seu llibre.
Els seus llavis van esbossar un intent de somriure i va tornar al cotxe. Agafà el volant de pell amb força i arrencà cap a casa seva per tal de recuperar del calaix aquella novel.la començada feia cinc anys, que parlava d'una noia maltractada que aconseguia refer la seva vida amb l'ajuda del seu millor amic.

Comentaris

  • Seguir endavant...[Ofensiu]
    Maragda | 18-04-2005 | Valoració: 10

    M'he sentit tantes vegades com el protagonista del teu relat! En moltíssimes ocasions ho hauria engegat tot a rodar, però la fe en l'esdevenidor, pensar en que hi ha d'haver una raó per la meva existència, que aquesta no és ni de lluny gratuïta, em fa remuntar de nou. I bandejo les contrarietats, de vegades molt doloroses, que em dispensa la vida.
    Ara bé, no hi ha res que justifiqui l'orgull que tu esmentes. La dignitat prou, tothom té dret a ser tractat dignament, a sentir-se digne i no humiliat, però l'orgull, a banda de no servir per a res, només mena a l'autoengany i qui el pateix és un mateix, per què de cara als altres voreja el ridícul.
    El teu protagonista fa molt bé de seguir el cor i prendre el camí de la creativitat, marcant-se una fita. Això l'ha d'ajudar indubtablement a seguir endavant i a contemplar amb nous ulls la vida, que al capdavall és ben bonica.
    M'ha agradat aquest relat.
    I per cert, moltes gràcies pels teus afectuosos comentaris!