El gronxador

Et gronxes, sents el grinyolar que fan les cadenes amb l'anclatge a l'estructura i t'ho mires. I si es trenca? T'imagines que amb l'impuls l'anclatge cedeixi i caiguis i et moris desnucada?

T'imagines? Que trist, et trobarien a l'endemà, "Una vella morta en un gronxador" ja veig els titulars dels diaris. No, no passarà, hi ha nens que són obesos i els constructors aquests es curen en salut, estic segura que això pot aguantar més de 100kg.

Però es pot saber per què rediandre et planteges aquestes coses? Abans no se t'hauria acudit, només et gronxaves i punt. T'enfilaves decidida i anaves agafant impuls tant com podies, fins a posar gairabé la cadena horitzontal, aconseguint així el recorregut màxim i molta velocitat, i quan ho aconseguies, tenies aquella sensació a l'estómac, aquell vertigen, part culpa de l'alçada i la velocitat, part culpa de la mateixa satisfacció que et produïa. Quina emoció!!!!

Va, anima't prova-ho avui també! Intenta agafar més impuls, balanceja't fort!!! Que genial, com grinyolen les cadenes!!!
A davant hi tens un edifici en obres, però als altres costats hi ha pisos. Et deuen haver sentit els veïns? Creus que algun haurà sortit a la finestra i t'haurà pres per boja?

No hi pensis, Clara! Tu gronxa't, no perdis la concentració, no, no arribaràs a posar la cadena horitzontal, el teu cos ja no és el que era, però potser encara podràs aconseguir tenir el vertigen.

Sí, ànims Clara, gronxa't, ja gairebé és teu, gronxa't mentre encara puguis, mentre el cos encara t'aguanta. Sempre, sense por, gronxa't... sense por, allò que et faci feliç... sense por, teu... tot teu, somriu, tot teu, amunt... Sí!!!!!!!!