"El fill de l'acordionista", de Bernardo Atxaga

Aquest relat consta de tres parts: l'autor, l'argument, i la meva valoració personal. Si tu que ara em llegeixes coneixes aquesta novel·la, m'agradaria comentar-la.



L'autor:

Bernardo Atxaga (pseudònim de Joseba Irazu) va néixer a Asteasi (Guipuzkoa) el 1951.
Va estudiar Econòmiques a Bilbao i Filosofia a Barcelona. Poeta i novel·lista, escriu en basc i castellà. El seu primer treball literari es va publicar el 1972, i a partir d'aleshores ha publicat més de vint llibres de literatura infantil i juvenil, ha realitzat guions radiofònics, i també té obres teatrals i lletres de cançons.

Entre les seves novel·les cal destacar Obabakoak (Premio Euskadi, Premio Nacional de Narrativa, Premio Nacional de la Crítica, 1998 i Prix Millepages), L'home sol (Premio de la Crítica, 1994) i Aquells cels (1995, Premio Euskadi de Plata i finalista del Premio Nacional de Literatura). L'any 2002 va rebre el premi Eusko Ikaskuntza per la seva contribució a la consolidació de l'èuscar com a llengua literària. Soinujolearen semea, la versió original de El fill de l'acordionista, va merèixer el Premio de la Crítica 2003 i el Premio Euskadi de Plata.

L'argument:

David Imaz és el protagonista de la novel·la i el personatge damunt el qual recau el títol de el fill de l'acordionista. L'obra s'inicia amb la seva mort a Califòrnia, lluny de la seva terra: el País Basc. A partir d'aquest moment comencen a succeir-se tot un seguit d'informacions, històries i nous personatges, que consoliden l'evocació de la vida de David.

La infantesa, amb una clara predilecció per apropar-se al món rural. La joventut, amb el compromís polític activista. La maduresa, ja a Califòrnia i al costat de la seva parella, Mary Ann.

Però David mor massa jove i deixa unes memòries escrites: Memorial. Les que el seu amic Joseba, excompany de lluita, llegeix i converteix en novel·la.

Comentari:

Pel que he llegit en diversos articles, aquesta novel·la (que sembla que Atxaga feia anys que duia entre mans), tanca tot el cicle d'Obaba, nom de l'entorn basc on l'autor situa la major part de les seves obres. I apunto això en primer lloc perquè em cal aclarir que El fill de l'acordionista és la primera novel·la que llegeixo d'aquest escriptor.

A partir d'aquest punt, resulta evident que em serà impossible establir una crítica comparativa amb les obres precedents, i per tant només comentaré breument i de manera exclusiva, el llibre en qüestió.

Tal com he indicat en l'explicació de l'argument, la novel·la és una evocació de tota la vida de David Imaz, el fill de l'acordionista, feta en base al seu llibre de memòries, que Joseba llegeix i reescriu. Es tracta, doncs, d'un text palimpsest, i cal no perdre de vista en cap moment aquesta circumstància, perquè és, en gran part, la que dota tota la narració d'una elegància lèxica bastida sobre el tacte i el respecte vers una història llegada per una altra persona. Per una persona estimada.

Però el llenguatge no té importància només en aquest aspecte, sinó també dins la mateixa història. Perquè en David Imaz, amb les seves filles Liz i Sara, enterra paraules de la "vella llengua" (l'èuscar) emprant capses de llumins com a taüt. És el seu petit homenatge, en forma de joc, cap a la llengua que estima, i alhora el seu intent perquè les filles l'aprenguin i s'interessin.

A banda d'aquest aspecte lingüístic, que m'ha semblat d'una bellesa exquisida i que dota tota la història d'una transparència increïble, en acabar la lectura de El fill de l'acordionista m'he plantejat quin, dels molts temes que tracta, podria ser considerat el més important. El que esdevé el nucli de la narració.

I no m'he sabut respondre.

I és més: penso que la clau d'aquesta novel·la roman precisament en aquest detall. Que els diversos temes que hi són tractats agafen protagonisme de forma individual.

Per exemple, hi trobem l'amistat. I la trobem ja des del principi, des de les primeres pàgines: quan en David explica que de petit feia llistes. Llistes de les persones més estimades. I en elles, en tot moment, en un lloc o en un altre, hi apareix Joseba.

Joseba prendrà protagonisme com a amic, en la vida de David, quan ja de joves s'inicien en la política i la lluita per la nació basca. Seran companys dins l'organització, duran a terme diverses accions, els detindran, seran empresonats... I quan David ja estigui malalt, Joseba serà l'encarregat de llegir i reescriure el Memorial.

Al costat de l'amistat, hi trobem l'amor. David tindrà diferents relacions, però en concret seran dues les que més el marcaran: amb Teresa i amb Virginia. La tercera ja serà amb Mary Ann, la seva futura esposa i alhora la seva salvació. En paraules de Joseba, tot parlant de David: En el seu cas, va ser l'amor el que el va rescatar de l'infern.

I per no allargar-me més, remarcar que Bernardo Atxaga toca temes com la mort (evident, tenint en compte que la narració s'inicia precisament a partir del funeral de David, i tenint en compte també que al llarg de la novel·la se succeeixen diverses morts -algunes d'elles tràgiques--), la política, la lluita armada, la memòria...

Per altra banda, i pel que fa a l'estructura narrativa, aquesta es mou en un joc continu de flash back. La càmera que ens mostra els fets, els esdeveniments, tan aviat la trobem ubicada a Califòrnia, en els dies precedents a la mort de David, quan Joseba està amb ell i parlen dels vells temps, com la trobem enfocant les diverses etapes de la vida del protagonista. Però en cap moment aquest recurs resulta perdedor. Al contrari. Penso que atorga un ritme molt apropiat a la història que se'ns explica (malgrat que, precisament, he llegit crítiques contràries a aquest sistema tot indicant que el ritme no es manté amb coherència al llarg de tota la novel·la).

Resumint: El fill de l'acordionista és una obra que es percep treballada, amb tot un seguit de temàtiques ben estructurades i amb una cadència que avança amb fluïdesa. Una novel·la que, particularment, m'atreveixo a recomanar.

(16-9-2005)