"El fill de l'acordionista", de Bernardo Atxaga

Un relat de: Llibre

Aquest relat consta de tres parts: l'autor, l'argument, i la meva valoració personal. Si tu que ara em llegeixes coneixes aquesta novel·la, m'agradaria comentar-la.



L'autor:

Bernardo Atxaga (pseudònim de Joseba Irazu) va néixer a Asteasi (Guipuzkoa) el 1951.
Va estudiar Econòmiques a Bilbao i Filosofia a Barcelona. Poeta i novel·lista, escriu en basc i castellà. El seu primer treball literari es va publicar el 1972, i a partir d'aleshores ha publicat més de vint llibres de literatura infantil i juvenil, ha realitzat guions radiofònics, i també té obres teatrals i lletres de cançons.

Entre les seves novel·les cal destacar Obabakoak (Premio Euskadi, Premio Nacional de Narrativa, Premio Nacional de la Crítica, 1998 i Prix Millepages), L'home sol (Premio de la Crítica, 1994) i Aquells cels (1995, Premio Euskadi de Plata i finalista del Premio Nacional de Literatura). L'any 2002 va rebre el premi Eusko Ikaskuntza per la seva contribució a la consolidació de l'èuscar com a llengua literària. Soinujolearen semea, la versió original de El fill de l'acordionista, va merèixer el Premio de la Crítica 2003 i el Premio Euskadi de Plata.

L'argument:

David Imaz és el protagonista de la novel·la i el personatge damunt el qual recau el títol de el fill de l'acordionista. L'obra s'inicia amb la seva mort a Califòrnia, lluny de la seva terra: el País Basc. A partir d'aquest moment comencen a succeir-se tot un seguit d'informacions, històries i nous personatges, que consoliden l'evocació de la vida de David.

La infantesa, amb una clara predilecció per apropar-se al món rural. La joventut, amb el compromís polític activista. La maduresa, ja a Califòrnia i al costat de la seva parella, Mary Ann.

Però David mor massa jove i deixa unes memòries escrites: Memorial. Les que el seu amic Joseba, excompany de lluita, llegeix i converteix en novel·la.

Comentari:

Pel que he llegit en diversos articles, aquesta novel·la (que sembla que Atxaga feia anys que duia entre mans), tanca tot el cicle d'Obaba, nom de l'entorn basc on l'autor situa la major part de les seves obres. I apunto això en primer lloc perquè em cal aclarir que El fill de l'acordionista és la primera novel·la que llegeixo d'aquest escriptor.

A partir d'aquest punt, resulta evident que em serà impossible establir una crítica comparativa amb les obres precedents, i per tant només comentaré breument i de manera exclusiva, el llibre en qüestió.

Tal com he indicat en l'explicació de l'argument, la novel·la és una evocació de tota la vida de David Imaz, el fill de l'acordionista, feta en base al seu llibre de memòries, que Joseba llegeix i reescriu. Es tracta, doncs, d'un text palimpsest, i cal no perdre de vista en cap moment aquesta circumstància, perquè és, en gran part, la que dota tota la narració d'una elegància lèxica bastida sobre el tacte i el respecte vers una història llegada per una altra persona. Per una persona estimada.

Però el llenguatge no té importància només en aquest aspecte, sinó també dins la mateixa història. Perquè en David Imaz, amb les seves filles Liz i Sara, enterra paraules de la "vella llengua" (l'èuscar) emprant capses de llumins com a taüt. És el seu petit homenatge, en forma de joc, cap a la llengua que estima, i alhora el seu intent perquè les filles l'aprenguin i s'interessin.

A banda d'aquest aspecte lingüístic, que m'ha semblat d'una bellesa exquisida i que dota tota la història d'una transparència increïble, en acabar la lectura de El fill de l'acordionista m'he plantejat quin, dels molts temes que tracta, podria ser considerat el més important. El que esdevé el nucli de la narració.

I no m'he sabut respondre.

I és més: penso que la clau d'aquesta novel·la roman precisament en aquest detall. Que els diversos temes que hi són tractats agafen protagonisme de forma individual.

Per exemple, hi trobem l'amistat. I la trobem ja des del principi, des de les primeres pàgines: quan en David explica que de petit feia llistes. Llistes de les persones més estimades. I en elles, en tot moment, en un lloc o en un altre, hi apareix Joseba.

Joseba prendrà protagonisme com a amic, en la vida de David, quan ja de joves s'inicien en la política i la lluita per la nació basca. Seran companys dins l'organització, duran a terme diverses accions, els detindran, seran empresonats... I quan David ja estigui malalt, Joseba serà l'encarregat de llegir i reescriure el Memorial.

Al costat de l'amistat, hi trobem l'amor. David tindrà diferents relacions, però en concret seran dues les que més el marcaran: amb Teresa i amb Virginia. La tercera ja serà amb Mary Ann, la seva futura esposa i alhora la seva salvació. En paraules de Joseba, tot parlant de David: En el seu cas, va ser l'amor el que el va rescatar de l'infern.

I per no allargar-me més, remarcar que Bernardo Atxaga toca temes com la mort (evident, tenint en compte que la narració s'inicia precisament a partir del funeral de David, i tenint en compte també que al llarg de la novel·la se succeeixen diverses morts -algunes d'elles tràgiques--), la política, la lluita armada, la memòria...

Per altra banda, i pel que fa a l'estructura narrativa, aquesta es mou en un joc continu de flash back. La càmera que ens mostra els fets, els esdeveniments, tan aviat la trobem ubicada a Califòrnia, en els dies precedents a la mort de David, quan Joseba està amb ell i parlen dels vells temps, com la trobem enfocant les diverses etapes de la vida del protagonista. Però en cap moment aquest recurs resulta perdedor. Al contrari. Penso que atorga un ritme molt apropiat a la història que se'ns explica (malgrat que, precisament, he llegit crítiques contràries a aquest sistema tot indicant que el ritme no es manté amb coherència al llarg de tota la novel·la).

Resumint: El fill de l'acordionista és una obra que es percep treballada, amb tot un seguit de temàtiques ben estructurades i amb una cadència que avança amb fluïdesa. Una novel·la que, particularment, m'atreveixo a recomanar.

(16-9-2005)

Comentaris

  • Aprofito que surt aquest relat en l'apartat atzar[Ofensiu]
    T. Cargol | 13-01-2010

    Per comentar un aspecte d'aquesta amistat que tu menciones entre el protagonista i el que finalment escriu la història, Joseba, per indicar el que a mi més em va interessar del que es diu a la novel·la és la traïció, però traïció positiva, una especie de cosa com les mutacions positives en genètica. Es descobreix que l'amic és qui ha traïcionat al grup i l'ha denunciat a la policia perqué intueix que és el millor per a tots trencar la dinàmica que porten. Crec que és una cosa que ni el protagonista sap.
    Tot i que Atxaga és un mestre (com és pot tenir tota una trama tan complicada al cap?) a mi se'm va fer llarga, malgrat la seva habilitat: ja ho deia aquell savi: lo breve si bueno,...
    Podia haver escurçat les escenes bucòliques al ranxo, etc, etc que queden un per superflues, al meu entendre.
    Salutacions cordials,
    T. Cargol

  • Treballada però lleugera[Ofensiu]
    T. Cargol | 26-02-2007

    A mi m'ha semblat una novela treballada; vull dir que em sembla complicat tenir tota una trama com la que descriu al cap i anar-la desgranant en el lloc i proporció correctes.
    Però el que ens explica no ens millora, no millora el nostre coneixement.
    La relació amb la que serà la seva dona és "abstracta". Bé diu que té els ulls blaus i de tipus nòrdic.
    El seu tiet i la seva mare sóne xcelents i esforçats representants del poble basc treballador.
    El lligam guerra civil postguerra no és el que a mi em sembla que va ser: la connexió de la política antifranquista i la guerra, com a mínim a Catalunya no era tan present: en la novela sembla un continu i la ETA surt del record mantingut dels fets de la guerra.
    La papallona a qui és menja el gripau a qui es menja la serp. Ejem.
    Els pastos bascos d'Amèrica, semblen figuretes de betlem.
    Els prats amb cavalls, l'èxit econòmic, els solicits mitgers mexicans: presents i distants.
    La part en que el protagonista és adolescent em sembla la millor i em recorda una mica a José Luis Martín Vigil - los chicos, las chicas, el baile, los curas, la pornografia, etc.
    Un País Basc de cotofluix, amb l'amic pagés mort, tan entenimentat.
    En resum, que fàcil que és criticar.
    Estic d'acord en el tractament poètic i evocador de passatges seus; a mi m'agrada que els novelistes tractin poèticament el seu text, ara diré una bajanada, però en Joan marsé per a mi és dels que ho fa més bé això.

    Li falta saltar més i elevar-se més per veure-ho tot, realment tot, incloent el fang a les pròpies espardenyes txistulàries.
    Però és clar és com si hagués perdut el gust per la ficció o que m'agradi una ficció més autocrítica.



  • Tens algun relat per www.guimera.info/avui/tribuna ?[Ofensiu]

    Hola ;

    M'agradaria molt poder publicar algun elat teu [ amb o sense imatge ].

    Coneixes www.guimera.info ?

    Doncs, ja toca, oi ?

    mora.a@guimera.info

  • A vegades...[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 20-09-2005

    llegir aquestes coses em donen ganes de participar... pero d'on coi treus el temps??????

  • Molt bé!!![Ofensiu]
    David Gómez Simó | 19-09-2005

    Realment fas venir ganes de llegir-lo i de llegir alguna cosa més de l'Atxaga.

    M'agradat molt trovar aquest comentari, doncs crec que, en general, ens aniría bè a tots comentar aquells llibres que ens agraden i fer-ho saber als demés. Jo ja he penjat en dos ocasions comentaris: un, en dues parts, sobre Conan i l'altre sobre Retorn a Brideshead. Ara estic preparant un per La misteriosa flama..., però a mi m'agrada més parlar de les emocions que em transmiteixen.

    Ho fas molt bè. Estic segur que els comentaris a les Pometes seràn d'alló més adequats. Aveure si s'apunten més relataires.

  • me'l llegiré[Ofensiu]
    Lavínia | 17-09-2005

    Llibre. vull dir que em llegiré El fill de l'acordionista" perquè sóc lectora de l'Atxaga i aquest encara no me l'havia llegit o tu n'has fet un excel·lent comentari, com tots els que fas, (clar!!)

    Molts petonassos

    Lavínia

  • És d'agrair a tu[Ofensiu]

    Veure una ressenya imparcial, perquè les dels diaris mai se sap a quins interessos obeeixen.
    Fins i tot si comentes llibres que segurament mai llegiré, em dones una informació més que bona per situar l'obra i l'autor.

  • Gràcies[Ofensiu]
    Llibre | 17-09-2005

    Caram, neret! Gràcies per aquest comentari. La veritat és que vaig escriure aquesta ressenya per un únic motiu: em venia molt de gust. La vaig fer per a mi perquè la lectura de la novel·la em va encisar. Però un cop la vaig tenir, vaig pensar: Per què no enviar-ho a Relats?

    El cert, si t'he de ser sincera, és que no esperava cap comentari. No és el típic relat que la gent es llença a comentar. Per això t'agraeixo no només les teves paraules, sinó també la rapidesa amb què t'hi has abocat.

    Un parell de coses, però.

    En primer lloc, que aquest relat no correspon a la iniciativa dels Relatsentertuliats. Ja et dic que ho vaig escriure per a mi, i la possiblitat de publicar-lo a RC se'm va ocórrer després (tot i que potser ha encetat un nou tipus de relat, pel que a mi respecte, perquè sovint em faig ressenyes d'aquest tipus quan acabo una lectura).

    A títol informatiu, i per si et pot interessar, el Relatsentertuliats tenen com a propera cita el 5 d'octubre, amb un comentari a càrrec del David Gómez Simó del llibre "Deu pometes té el pomer", d'Ofèlia Dracs, tot relacionant-lo, si és possible, amb la literatura eròtica.

    I des d'aquí et convido a participar-hi activament quan sigui el moment. Ja sigui havent llegit el recull de contes, o senzillament entrant en els comentaris que fem posteriorment. Tu mateix. Quantes més veus, més enriquidora resultarà la tertúlia.

    Un altre tema. O millor dit: una pregunta. A l'inici d'aquesta ressenya ja confesso que no he llegit res més del Bernardo Atxaga. I m'agradaria fer-ho. Però ara tinc un dubte: si la novel·la que he llegit és la que tanca el cicle d'Obabakoak... em trobaré fora de l'aigua si llegeixo ara les precedents?

    No sé. Tu com ho veus?

    Vinga! Ja diràs alguna cosa. I repeteixo: gràcies de nou.

    LLIBRE

  • intrús[Ofensiu]
    neret | 17-09-2005

    encara que no sigui participant de relats entertuliats, quan he vist el títol del llibre m'he vist obligat a llegir el relat i deixar un comentari.

    A mi el fill de l'acordeonista em va agradar molt. És la tercera novel.la del Bernardo Atxaga que em llegeixo. La primera va ser Obabakoak, que em va encantar. Dubto molt que la peli que van estrenar ahir pugui transmetre totes les sensacions que desprenia aquella novel.la. Després me'n vaig llegir una altra que es deia "aquells cels" o alguna cosa així (no recordo gaire bé el títol) explica un viatge d'autobús d'una presa d'ETA des de barcelona fins a bilbao, i a través d'aquest viatge, mitjançant flashbacks, com al fill de l'acordeonista, tota la vida de la noia. Aquest no em va acabar d'agradar. potser perquè la història mare, el viatge en autobús, era molt forçat.

    Sobre el llibre, la llibre ja sap que les meves crítiques estan a anys llum de les seves. A més em vaig llegir el llibre fa uns mesos i no el recordo al 100%. Recordo, això si, la història de les nenes que enterraven paraules. De fet el primer capítol del llibre és una preciosa declaració d'amor a una llengua. Se l'hauria de llegir molta gent que va pel món fent "manifiestos".

    De la resta del llibre, destacaria que es llegeix molt bé, que parla de temes dels que normalment no sentim a parlar, com la vida als pobles del país vasc o els vascos d'amèrica. I sobretot la recreació que fa del món rural, la inocència, l'amistat, la lluita, el compromís... Hi ha llibres bonics, és l'expressió que fa servir ma mare i trobo que s'adiu molt a aquest.

    Jo també el recomano.

l´Autor

Llibre

160 Relats

1347 Comentaris

288746 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67

Biografia:
Hola a tothom!

Què faig? M'enrotllo i us explico coses o ho deixo córrer?

Millor ho deixo estar i us indico l'enllaç cap a la meva web, on també trobareu la meva adreça de correu electrònic: Sílvia Romero i Olea


Sílvia Romero