"El entierro del conde de Orgaz" (II) Els 450.000 maravedisos

Un relat de: peres

Ja us he parlat de Santo Tomé… El 15 de març de l'any 1586 -recordo el dia perquè és un aniversari familiar, i l'any perquè canviant de posició les xifres es pot formar el del meu naixement- el senyor rector de l'església de Santo Tomé de Toledo -i es nota que han passat vint-i-cinc anys, perquè el nom de rector el sabia i ara l'he oblidat-, el rector, deia, encarregà a Doménikos Theotokópoulos, una pintura per a la capella on era enterrat un noble del segle XIV, Gonzalo Ruiz de Toledo, senyor i comte de la vila d'Orgaz, un poble que hi ha a uns 30 quilòmetres al sud-est de la ciutat. Theotokópoulos tenia ja llavors de malnom "el greco", "el grec", perquè provenia de l'illa grega de Creta, tot i que llavors Creta depenia de Venècia. (Li hauria escaigut més el renom de "cretenc".)

L'encàrrec havia de quedar enllestit per Nadal del mateix any. El preu seria fixat per experts un cop acabat el quadre, segons el conveni establert entre el rector i l'artista.

El comte d'Orgaz havia mort "en olor de santedat", com es deia a l'època. I el quadre havia de fer referència a uns fets miraculosos que s'explicaven del dia del seu enterrament, que sant Esteve, el primer màrtir de la cristiandat -segle I-, i sant Agustí -segle V- s'havien aparegut al seguici fúnebre i havien traslladat personalment el cos mort del comte fins al cadafal, com a recompensa per la vida pietosa i caritativa que havia menat el difunt.

L'obra no es va acabar sinó un o dos anys més tard del termini previst, el 1587 o 1588. La primera estimació dels taxadors va ser de 1.200 ducats o 450.000 maravedisos, que sembla que era gairebé un rècord absolut de l'època. Com que al senyor rector (continuo sense recordar-ne el nom) li va semblar una quantitat fabulosa, ell mateix va demanar una segona avaluació a una altra parella de pèrits. (Fa vint-i-cinc anys, sabia fins i tot els noms dels especialistes que van fer les taxacions.) La jugada li va sortir malament, perquè els segons experts van apujar el preu a 1.600 ducats -600.000 maravedisos-, per la qual cosa el rector es va voler acollir a la primera taxa. (Ara recordo que el rector es devia dir "Castellano" o una cosa semblant, perquè jo, en assabentar-me d'aquestes clarícies del cas, pensava enrabiat: "I malgrat tot, la fama del puny estret sempre per als catalans." Llavors, hi torno, tenia només vint anys, i encara m'entretenia amb pensaments d'innocent indignació com aquest.)

Doménikos també es va enfadar moltíssim, com és ben lògic, i va apel·lar de primer al capítol de la catedral, després al bisbe i fins i tot al papa de Roma, però a la fi es va sentir obligat a acceptar la primera quantitat "por se quitar y apartar pleitos y por excusar costas y gastos". (Aquesta frase la vaig aprendre de memòria i crec que no l'oblidaré mai, perquè de tant en tant encara la faig servir quan un client em discuteix per motius econòmics. Dic: "Deixem-ho córrer, ho farem segons el teu criteri. Saps què deia El Greco? Que ‘por se quitar y apartar pleitos…' O sigui que deixem-ho." I a l'interlocutor de vegades li fa gràcia el recurs, i potser em dóna la raó i tot.)

La veritat és que Doménikos tenia molts deutes i era més pobre que un Déu te'n do, i mai més ben dit. Un bon pessic d'aquella fortuna el va haver de dedicar a tapar forats. I també és ver que el senyor rector va haver de pagar la quantitat fixada recorrent a peculi propi, i potser entrampant-se i tot, ja que el pressupost de la parròquia no hi arribava. S'havia guiat pels costos de quadres anteriors del pintor, que havien anat dels 300 ducats del "Expoli" de la catedral fins als 700 o 800 (aquestes quantitats no les sé segures, però eren si fa no fa) del monumental "Sant Maurici" que havia pintat per al nou palau que els reis castellans s'havien fet a El Escorial.

Sembla evident que Doménikos es va sentir com transportat en una altra dimensió quan feia aquest quadre, que hi va posar tota l'ànima i s'hi va encantar pintant-lo -li passava manta vegada, i era per aquest motiu que estava sovint a l'última pregunta-, i per això va trigar més de dos anys a acabar-lo i també per això li eixí la meravella que li eixí.

Pròxim capítol: (III i últim) El pintor i l'amant

Comentaris

  • M'has tornat a enganyar![Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 26-08-2008 | Valoració: 10

    I per dues vegades:
    PRIMERA.- Dius que el 15 de març de 1586 el rector de Santo Tomé de Toledo, del qual no recordes el nom -aquí m'enganyes [ens enganyes] per primera vegada en aquest relat, (no el vols recordar)- va encarregar… […]
    SEGONA.- Dius que recordes el 15 perquè és un aniversari familiar. Res a dir, ni dubtar-ho! Ara bé, que canviant les xifres de l'any es pot formar el del teu naixement! Per més combinacions que faig no puc creure ni per un moment que siguis del 1856!
    [A menys que no vulguis dir 18 de març del 56?]
    De totes maneres, segons la meva apreciació et poso bona nota per la redacció... però ho sento, ho sento! Et suspenc en matemàtiques.
    En aquesta segona part, la ironia dona pas -jo, ho veig així- a una informació bastant completa de les circumstàncies inherents als tractes per a la confecció del quadre.
    Vaig a per la tercera part.
    Fins ara!
    Joan

l´Autor

peres

72 Relats

285 Comentaris

154386 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
[Durant més d'un any, he tingut com a "foto" aquí dalt una crida al boicot contra Supermercados Dia, per haver acusat de terrorista un noi de 14 anys de Lloret de Mar (la Selva) que el mes de setembre del 2004 els havia demanat que etiquetessin els seus productes en català. Malauradament, la Guardia Civil i la seva Brigada Antiterrorista, el Ministerio del Interior i l'Audiencia Nacional van creure la versió de Dia i van tractar el noi efectivament com a terrorista, com a delinqüent perillós, com a desequilibrat, i la trista actuació que van tenir totes aquestes institucions espanyoles -encara no rectificada formalment- ha marcat per sempre més la família d'aquest noi, que van estar en perill de perdre la tutela del seu fill. Són fets que no podran oblidar mai. Fets que retraten el veritable "tarannà" del govern del senyor Rodríguez Zapatero, disposat a qualsevol cosa per evitar que proliferin a Catalunya exemples de sensatesa com el d'aquest noi, que només pretenia que es complís la llei al seu país.]

Em presento. El pare de Peres era Judà, un dels dotze fills de Jacob, també anomenat Israel. Jacob era fill d'Isaac, i aquest, fill d'Abraham. Peres, etimològicament, vol dir escletxa o bretxa en hebreu antic. Encara que no sóc jueu, sempre m'ha interessat molt la història multisecular d'aquest poble. Ara la veritat és que em fan vergonya, és com quan descobreixes que el teu millor amic en realitat es comporta com una mala persona en determinats àmbits. Potser continua sent amic teu, i l'estimes, però alguna cosa s'ha trencat entre tots dos. Des de fa cinquanta anys, volent rescabalar-se de tot el que havien patit, els jueus que manen a l'estat d'Israel han començat a fer a altres el que els havien fet a ells durant tants segles. Els palestins actuals, la immensa majoria, són innocents de tots els mals que ha sofert el poble jueu. No tenen per què pagar els plats trencats de la història. No em fa por dir això, no temo que ningú m'acusi de genocida, d'antisemita ni d'antijueu, perquè sé que hi ha molta gent a Israel que comparteix aquesta meva opinió, gent a la qual els cappares del país titllen de "traïdors".

"Peres" és, en qualsevol cas, el nom de batalla de Pere Neri. Vaig néixer fa moooolts anys. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
gener 2007
pereneri@yahoo.com