El drac de Santa Eulàlia

Ben segur que tots coneixeu la historia del drac de Sant Jordi, però quants de vosaltres sabeu qui va ser el drac de Santa Eulàlia? Voleu saber més d'aquest drac? , doncs llegiu i no perdeu detall.

Temps ençà , gairebé mil anys , era època de cavallers i dames , reis i mags , dracs i princeses . Santa Eulàlia era poc més que cinc o sis cases de teulada de palla i parets de fusta agrupades al voltant de l'ermita de Santa Eulàlia de Provençana. El poble era part de les terres del Comte de Barcelona, un noble senyor que vivia al seu castell a mitja jornada de cavall. Aquí hi vivien el Marçal i la Maria, dos germans entremaliats que junt amb la seva colla els hi agradava de sortir a jugar al bosc i a la muntanya. El seu lloc favorit eren les fonts del Samontà, unes coves que no quedaven gaire lluny de casa seva.

L'any que el Marçal en feia vuit i la Maria sis ocorregué quelcom que els hi canvià la vida. Els ramaders de la comarca van començar a perdre algunes ovelles i alguns camps de palla van cremar misteriosament. Les sospites que corrien per entre els vilatans al final es van fer palès. Un pagès de la Marina de Sants , un poble de les rodalies, va veure un drac i va donar la veu d'alarma. El senyor de Barcelona , en conèixer la noticia, va posar preu al cap del drac. En qüestió de pocs dies un bon grapat de cavallers ben armats, atrets per l'or del noble, donaven caça al drac. Al quart dia fou mort i ensenyat públicament perquè hom veiés que s'havia acabat amb la bestia.

Els nostres petits amics , que no havien tingut permís per sortir del poble mentre durava la cacera del drac, al saber de la desaparició del mateix van preparar una excursió a les fonts del Samontà. Dit i fet van marxar cap a la muntanya i havent arribat començaren a jugar a fet i amagar. Bo i jugant , en Marçal s'amagà dins d'una de les coves i feu un descobriment dallò més curiós. Al fons del tot i recolzat entre dues pedres trobà un ou tan gran com ell i la seva germana junts un sobre de l'altre. El Marçal va sortir i avisà els seus amics del que havia vist.

Tots van tenir molta curiositat i hi van entrar plegats per examinar aquell gran ou. El rodejaren , el tocaren , l'escoltaren de prop i estant en silenci i al voltant de l'ou van començar a sentir uns copets , primer fluixets i discontinus i després més forts i rítmics. L'ou s'esquerdà i pel forat aparegué un cap de dragonet. La Maria , més tafanera que no pas poruga , atansà la cara a tocar del cap del nounat i en resposta el petit drac va treure la llengua i li llepà tota la cara. Tots van esclafir a riure en veure la cara que se li va quedar a la Maria, i aquella bestiola , potser contagiat es posà a riure també . A cada riallada deixava anar un reguitzell d'espurnes de color que arribaven al sostre de la cova i lliscaven per les parets fins terra .

Tots s'ho van passar molt bé i la colla d'en Marçal i la Maria ràpid van comprendre que el drac que recentment havia mort era una víbria , una femella, i que havia posat un ou. El seu amic era orfe i havien de protegir-lo ja que la gent gran no veuria amb bons ulls la seva existència prop del poble. Van jurar cuidar-lo i cada dia algun dels nens li portava menjar. Els caps de setmana tots s'atansaven a la cova i jugaven amb el seu amic. El que més els hi agradava era quan el drac treia foc pels queixals i les espurnes espetegaven per les parets del seu cau. Entre tots li van demanar al Marçal que com ell havia trobat l'ou li havia de posar un nom, i el Marçal li digué Eulàlio en record del poblet de on eren.

Un dia , mentre eren allà , un caçador va passar per l'entrada de la cova es va espantar molt al sentir els espetecs i en veure algunes espurnes que sortien de dintre. A corre cuita va baixar de la muntanya i va anar dret a Barcelona a informar al senyor Comte. Aquest ,al assabentar-se de l'aparició d'un altre drac , convocà novament els valents cavallers per donar-li mort.

Quan els nostres amics van tornar al poble la noticia ja corria de boca en boca, hi hauria una altra cacera. Es van mirar entre ells i van començar a rumiar que hi podien fer per salvar el seu amic. Dos dies més tard a l'endemà , a la porta de l'ermita es van reunir tots els cavallers fortament armats. El caçador els hi proposà de fer de guia fins a la cova. La comitiva va començar a caminar entre crits d'ànims i aplaudiments dels pagesos del voltant. Quan van arribar a prop de la cova van descavalcar i a poc a poc van començar a apropar-se. De la negror del forat sortien grans espetecs, espurnes i una forta olor a sofre . Amb gran cautela els cavallers anaren entrant i quan esperaven veure el drac un murmuri de sorpresa va recórrer l'expedició.

Davant seu , un grapat de marrecs mal vestits empunyaven uns pals llargs dels quals brollaven uns sortidors d'espurnes . Semblaven passar-ho d'allò més bé i van semblar sorpresos al ser descoberts per aquell petit exercit. Després d'aclarir que allà no hi vivia cap drac i que l'espant del caçador l'havien provocat els nens , els cavallers van tornar al castell tot rient del succeït però potser pensant que al cap i a la fi es quedaven sense recompensa.

Quan tothom fou marxat, els nens es van posar molt contents ja que el seu pla havia funcionat i havien enganyat tothom. Realment era molt espectacular l'efecte de la saliva de l'Eulalio enganxada a les puntes de les forques. Naturalment, havien amagat el drac en una altra de les coves i ràpid el van anar a cercar per celebrar el seu triomf. L'Eulalio jugà amb ells per sempre més però a mida que els nens es feien grans anaven sent canviats per uns altres nens.

I així fins als nostres dies. Creieu-me si us dic que l'Eulalio continua vivint a Santa Eulàlia, canviant de cau per no ser descobert, protegit per un grapat d'amics i que de tant en tant els podeu veure córrer pels carrers mal vestits a jugar amb forques plenes d'espurnes de foc