El Déu de la guerra

Un relat de: AVERROIS
Era un vell món en un sistema solar antic, l’estrella que donava llum i calor era petita, però encara tenia força per donar vida uns quants milions d’anys més. Els planetes s’alineaven dansant al seu voltant com papallones donant voltes a un fanal.
En un d’aquells planetes la vida lluitava per sobreviure en mig de la pol·lució, les guerres fratricides i la destrucció dels recursos. Era un lloc que s’hi hauria pogut viure, tan bé, però l’espècie dominant feia temps que havia perdut el nord.
Es pensaven que la tecnologia ho podia tot i van deixar de banda el més important, viure! Les seves vides es van tornar grises, la gent ja no mirava al cel per veure els núvols o a la nit veure els estels, estaven tan cansats que en prou feines tenies esma per fer l’amor. Les noves pandèmies i malalties de disseny van arrasar cada racó d’aquell planeta blau, que de mica en mica anava perdent el color per tornar-se gris.
Uns quants segles després l’atmosfera ja no deixava viure a cap ser i aquell color tant blau es va convertir en un color sang. Tot va morir i l’estrella va plorar per la pèrdua de la vida d’un dels seus fills.
Molts milers anys després, des de un altra planeta blau, uns altres sers el van anomenar Mart.

Comentaris

  • Averrois[Ofensiu]
    Gabriel M. | 01-10-2014 | Valoració: 10

    Bon relat crític. M'ha agradat realment.
    Gràcies per venir a llegir-me.

    una abraçada.

  • SALUT AVERROIS[Ofensiu]
    matràfola | 30-09-2014

    Primerament volia dir-te que he passat pel teu espai vàries vegades, però solament estic interessat en poesia. Llegeixo els escrits, mes se'm fa feixuc comentar relats. M'ha agradat que diguessis la teva opinió sobre els comentaris.
    Crec que en aquesta web teniu un mal costum.
    M'explico: Si tu fas un comentari a un escrit i l'escriptor et contesta, el més adient és que et contesti en aquell lloc, ja que així els demés lectors poden entendre a l'autor o bé entendre l'escrit.
    Si es contesta en un altre escrit, qui vingui darrera no sabrà el que contesta l'escriptor.
    Per tant: Crec que tot el que correspon a un escrit ha d'estar en el mateix escrit, per a que tothom en tingui coneixement.
    Una altra cosa seria la feina de l'equip de relatsencatalà per a promocionar les lectures a diferents autors.
    Per part meva, responc les lectures. Espero l'avinentesa per respondre amb comentaris.

    salut i una abraçada

  • Fenomenal crítica[Ofensiu]
    Declivi Decliví | 24-09-2014 | Valoració: 10

    Jo crec que fas una bona crítica a la persistència inhumana a la que ens tenen acostumats dins el cercle contemporani i amb unes vistes de futur que qui és allí dalt no sap que fa ni que coi passa.

    Un bon retrat subliminal i realista de la situació del planeta on vivim. Felicitats.

    Agraït de llegir-te:


    Sergi : )

  • Aixi no ho havia pensat ![Ofensiu]
    Annalls | 23-09-2014 | Valoració: 10


    A vegades me plantejat la posibilitat que els planetes del nostre sistema solar , encara no estàn formats i potser un dia el ser futur haura de migrar-hi, quan el nostre no serveixi pel que molt bé expliques en el relat. Però que pugui ser la terra el segon que habitem o el tercer o el darrer desrpes de fer malbé els demes, es molt interessant, donaria per una pelicula, una novela... t'ànimes?

    El poema dels cabells el vaig escriure ni més ni menys que fa trenta anys i no correspón a cap desamor en especial... Molta imaginació que tenia i potser observant, anant al cinema va sortir el poema !!

    A vegades j aho faig, escric i el més dur un cop més tranquil.la l'esborro !!! Gràcies pel teu comentari.

    Anna

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de AVERROIS

AVERROIS

405 Relats

931 Comentaris

347734 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Vaig néixer a Manresa un fred Gener de fa uns quants anys i com va escriure el poeta:

Tots els records plegats
són una gota d'aigua
dins una mar immensa.
I el violí que no se sent
deu plorar alguna mort
que jo no sé.

Què la vida us sigui lleu!