EL COMIAT

Una mirada...,
tan sols els seus ulls abraçant-me intensament,
com si un temor indiqués que no volia fugir. El meu ser,
s'escruixí com una branqueta de l'arbre més feble,
on l'ocell acaricia suaument la netedat dels líquens
amb el seu bec.
Encisada, vaig rebre la flaire d'aquelles orquídies,
que reposaven en la seva solapa,
mentre la brisa del seu perfum, es posà sobre el meu adormir d'amor.

Una mirada...,
una expressió, captivosa i melancòlica, sospirs d'uns llavis
embruixats per l'encantament d'un capvespre rogenc.
Vibracions emeses per la bellesa del llanguir d'una posta de sol, càlida, però amb la cremor d'un foc interior en
ressorgir del volcà eruptiu dels nostres cors.

Una mirada...,
i unes passes allunyant-se en un petó, dolor ert en la fragilitat de les poncelles, en un vent tardorenc, en una
veu lleu, sense alè, sobre la puresa del bosc ple de violetes boscanes, amagades sota la mantellina brodada de fulls secs, inerts sense vida.

Una mirada...,
llàgrimes caigudes sobre l'esveltesa dels pètals, tendresa que recorre, la seva existència amb moviments purs, tremolosos.
Mans sense lligam, sense el caliu d'altres mans.
Necessitat imperiosa d'ésser envoltada d'una paraula simple, dolça.
Dir t'estimo, amb la luxúria d'un bes apassionat.

Una mirada..., un comiat.