El cavaller i la noia que es va empassar el drac

Les històries de cavallers, de noies boniques i una mica bledes i dracs poderosos estan una mica desfasades, però un costat romàntic i tou del meu cor fa que encara m'agradin força.
Dracs majestuosos que guarden secrets de l'origen de la vida i de les forces amagades dels éssers vius, cuirasses que protegeixen al valerós guerrer en les lluites i adversitats.
Un dels elements que més m'encisa és el cavall, amb aquella posat fantàstic.
Només en veure'l cavalcar, els músculs ferms i tensos, dibuixant-se per sobre de la pell lluent, el cos acompanyant el vent i la pluja, els ulls brillants i vius que semblen dir tantes coses, em fa la sensació de que se m'encomanen els seus somnis de llibertat.
I si a tots aquests gests encisadors hi col·loques un jove ben plantat i una mica rebel, cercant nous horitzons, llavors la imatge ja s'acaba de fer de pa, vi i sucre...
El podem acompanyar amb una mica de música celta, uns terrenys verges i uns boscos frondosos, on mil ulls espien entre les humides heures i la foscor de la nit.
Bé, cada cop m'animo més i encara que no ho vulgui, em resulta fascinant.
Sé que en aquestes històries ens donen una personalitat una mica feble i poc autosuficient a les dones, que esperem amb el cor amatent i els sospirs més profunds l'arribada d'aquest cavaller pujat en el seu cavall blanc, que ens lliuri del drac que atemoreix el subconscient del nostre cervell i ens faci el camí més planer. Nosaltres li prometríem amor etern, encara que ell hauria d'estar la major part del temps molt lluny, lluitant en les seves creuades. Malgrat tot, guardaríem arrecerat en el fons del nostre cor, el més fervent i dolç dels records, esperant eternament la seva tornada.
He de reconèixer que era tan somiadora i romàntica en la meva adolescència, que m'hagués adaptat als inconvenients d'aquesta vida de contes i m'hagués conformat només amb aquest amor abrasador i platònic.

Però, un dia va arribar el meu cavaller pujat en un Seat 850 bastant atrotinat i no em va semblar pas a primera vista que es tractés del personatge del meu somni.
S'ha de reconèixer que no estava malament i que el seu somriure obria moltes portes, però no m'acabava de fer el pes.
Apareixia repetidament en molts punts del trajecte de l'Institut a casa meva, en els moments més inoportuns, unes vegades a peu, d'altres a cavall del seu 850 i ja em començava a pujar la mosca al nas.
Fins que un dia va venir per dir-me adéu i em va oferir un anell que ell mateix havia forjat amb molta il·lusió i paciència.
Estava feta amb una moneda de les antigues cinc pessetes, treballada de manera que feia dibuixos de cadenes entrellaçades. Em va dir que l'havia fet pensant en mi i que volia que fos meva. No hi va ficar dramatisme a la situació, ni tampoc em va semblar derrotat, només es tractava de reconèixer per fi que no havia d'insistir més.
I per una força del destí, va resultar que va tocar al bell mig del meu punt feble, en la meva fibra sensible. Des de sempre, no he pogut resistir les situacions límit i la tendresa servida en safata i em vaig desfer com una volva de neu.
Li vaig dir que ho intentaríem, encara que un estrany ròssec em cremava la boca de l'estómac.
Aquella nit vaig mirar l'anell amb deteniment, pensava que tant esforç i perseverança, eren dignes de considerar. El vaig intuir noble d'esperit i tossut per les coses que l'importaven i això encaixava amb la idea més poètica que tenia d'un cavaller.
Llavors vaig començar a sentir-me etèria i sensible. Vaig sentir l'esclat del meu cor que s'obria vulnerable a l'amor.
I vaig pujar al Seat 850 groc i el vaig sentir viu com el millor dels cavalls salvatges.
Moltes aventures vam viure i molt dies de lluites i treves ens van acompanyar en el viatge, però l'amor ho amarava tot i tornava a sortir de la pluja un nou arc de Sant Martí.
Ens vam casar simbòlicament davall d'un arbre, sense cap testimoni. Quines bogeries pot fer l'amor jove i somiador.
Una nota poc romàntica era que l'anell em feia molta al·lèrgia i com no me'l volia treure, tenia el dit ple de butllofes que coïen i picaven com les punxes.
El vaig provar de dur ficant-hi esparadrap a sota, un tros de paper i també en vaig pintar l'interior amb esmalt d'ungles transparent, fins que la realitat i el sentit comú em van xiuxiuejar que el guardés en una capsa i en el fons del meu cor, on per cert encara el tinc.
Vam anar canviant de cavalls, vehicles de segona mà bastant fets pols que em vaig fer un bon fart d'empènyer.
No anàvem massa sobrats de diners i el meu cavaller va treballar en tot tipus de feines amb contractes temporals.
I poc a poc se'ns van obrir moltes portes i vam fer camí entre les il·lusions i les desil·lusions. Sense saber molt bé com, vam construir una llar plena de somriures dolços i somnis grans i petits.
I jo, que crec de ben cert, que en el fons aquests contes de cavallers són una enganyifa, em vaig sentir rescatada i lliure per estimar i vaig emmagatzemar suficient força i valor per empassar-me el meu propi drac.
Tinc l'assignatura pendent de que em transformin l'anell en un material que pugui dur ficat, però no deixa de ser un simbolisme, doncs aquella joia va significar molt més que un objecte material. Va estar la senyal que es va creuar en el meu camí, l'estel lluminós que encengué la primera guspira poderosa en els meus joves ulls.
L'imagino ara, forjant i llimant, endevinat la mesura del meu dit i encara se m'encenen les brases del foc de drac que escalfa el meu interior.
El meu cavaller duu ara un monovolum on hi cap de tot, des de fa molt temps pinta quadres a l'oli, temperes i aquarel·les que barreja amb tinta sèpia. L'any passat va decidir aprendre a tocar el violoncel, que li dóna un aire encara més dolç i té un somriure tendre que els anys no li han minvat.
No ha intentat mai lligar els meus somnis i el meu destí i hem crescuts junts per dins i per fora (hem augmentat especialment el contorn de la cintura).
No sol portar cuirassa, almenys a casa. D'ençà que publico els poemes en aquesta web, els ha après a comprendre, doncs reconeix que sempre li havia costat molt.
I sí, el fons del meu cor em diu que era ell, el que tenia predestinat pels astres, el que duia escrit en les línies del palmell de la meva mà, el cavaller dels meus somnis.
I jo, que estic en contra dels contes massa ensucrats, porto gairebé un quart de segle cercant aventures al seu costat i espero descobrir noves creuades amb ell, a cavall del que convingui...