El capoll de seda

La Maria es preguntava sovint quina mena d'estimació la unia al seu home.
La gent de la seva generació no estava avesada a qüestionar-se temes tan fonamentals i profunds, on qualsevol raó podia fer caure el castell de naips pel seu propi pes.
Li havien ensenyat a no esgarrapar entre els dubtes i els neguits, car era extremadament perillós entrar al llit del riu.
Una mena de rutina enganxosa i freda ocupada el lloc on hi havia viscut un amor si més no, esperançat i respectuós. No havia estat mai una d'aquelles estimacions apassionades, romàntiques i somiadores que sortien a les pel·lícules i als llibres.
El seu home era de poques paraules i ella havia après a no dir massa cosa. Així tot rutllava bastant bé, asèptic, sec i endreçat.

No podia parlar amb la seva mare d'aquests temes, si en alguna ocasió havia encetat la conversa ràpidament se'n havia penedit.
Què t'esperaves filla, no tot són flors i violes! Els prínceps del contes no existeixen beneita!
Ell és un bon home, recte, honrat i honest. Però, què més vols, dona?
Li explicava, amb to recriminador, com el temps deixava petjades als plecs del cor i també esborrava somnis i passions. I no hi havia més volta de fulla, era així i prou...
Ho deia la mare i a la mare també li havia dit la seva i la cadena arribava fins allí on els noms ja havien desaparegut de les memòries.
La Maria imaginava com l'aigua del mar s'enduia els castells de sorra fets pels nens i les paraules d'amor escrites pels amants.
Li era difícil d'acceptar aquella realitat com a part de l'evolució de la vida.
I sense poder-ho evitar, darrerament havien entrat dins del seu cap massa preguntes i poques respostes.

Havia ocupat tantes hores en intentar complaure a la seva família, convençuda de fer el més correcte, que ara en haver-se independitzat els seus fills i morts els seus pares, havia caigut en un buit existencial, un forat d'on no sabia com sortir.
No tenia gairebé amics propis, ni aficions. Només la mirada llunyana del seu marit, el recolzament a distància dels seus dos xicots i la sensació de no saber ben bé qui era, ni en quin punt del camí es trobava.

Tot plegat se li feia força estrany, les coses més quotidianes i senzilles, ara eren un jeroglífic que no podia resoldre.
Les converses al mercat, els programes de la televisió, els comentaris eixuts i escassos amb el seu home, les trucades de telèfon dels seus fills. Tot semblava pertànyer a un altre món, immensament llunyà.
Era com el ressò esmorteït d'una realitat abstracta, estava envoltada d'una boirina on totes les formes havien perdut la precisió.
El més trist de tot és què ningú se'n adonava i s'anava allunyant de tot, embolcallada en un capoll de seda.
Romania penjada al revers d'una fulla, esperant...
Com podia passar desapercebuda la seva metamorfosis? Potser ningú la coneixia de debò, segurament ni ella mateixa.
Era el producte de moltes hores de dedicació als demés, de no prendre decisions, de no haver escoltat gaires vegades la veu que des de dins feia inútils intents de no passar desapercebuda.
S'havia engolit tants cops les paraules, que emmagatzemades al llarg dels anys dins del cos, s'havien anat florint i l'acidesa corrosiva de la descomposició li havia obert una ferida lacerant que ja no cicatritzava.


Recordava aquella felicitat calmosa quan tots eren a casa i li semblava tenir-los protegits, llavors la son l'acaronava dolçament com una benedicció.
Aquella sensació de pau quan somreien a taula, encara que fos només uns instants, era tan bonica i reconfortant que tot semblava tenir més llum.
Els nens als seus braços jugant i fent-li petons, l'escalfor del cos del seu home en les llargues nits d'hivern, proper i distant alhora.
Records, una vida de records, que en aquests moments no li servien de gaire consol.
Volia fugir, s'ofegava!
No era tristesa, ni solitud, ni angoixa, ni desconsol, només un instint d'evasió molt fort...
Mirades cap a dins, un joc de llums i ombres, el monòleg de la seva pròpia obra.
Ella era evidentment, l'artista principal d'aquell assaig. Guió lliure, decorats que canviaven amb la imaginació de cada dia, quan inventava noves sensacions per viure.
Sense públic, sense títol, sense un final escrit.
Lentament l'eruga s'anava transformant dins del seu capoll de seda i pressentia el proper esclat cap a l'exterior.
S'acostava el moment d'empènyer cap a fora, de tornar a néixer.
Sense vergonya ni altivesa volia mostrar els colors intensos i les formes agosarades en els dibuixos de les seves ales. Les havia pintat lentament, mentre estava en aquell estat aparent de letargia.

Despertava d'un somni molt llarg, on entre pregunta i resposta s'anava albirant un nou camí.
Una nova percepció més aguditzada, no li deixava perdre's cap petit detall.
No volia rendir-se a cap evidència.
Ja no desitjava fugir, només contemplar la brevetat de la bellesa i l'harmonia de la papallona que naixeria de tot allò que era capaç de ser i de sentir.
Sense adonar-se'n, havia començat a raspar amb la serreta fina d'una desesperada recerca sense nom, una argolla de la llarga cadena.
La lluïssor dels seus ulls dins la penombra dels pensaments, augurava els paisatges inexplorats d'un món que encara no coneixia, però que la cridava sense descans ni presses.

Des de molt petita sabia que la vida de les papallones era molt curta, màxim un any a molt allargar.
Quina casualitat, just el temps que els metges li havien donat aproximadament amb una certa qualitat de vida.
Encara ningú en sabia res de la seva malaltia, primer necessitava trobar aquell nou camí per seguir. Volia sentir la seva veu amagada emergint cap a la superfície del profund llac, saltironant damunt de l'aigua com les pedres planes llençades amb força i destresa.
El temps suficient per ensenyar sense temença el color de les seves ales suaus i lleugeres.
Amb el polsim que les recobria s'escamparia tot allò que no havia gosat dir mai als que estimava. Els seus dubtes, les seves pors, els somnis més grans i els més petits.
A la fi estava disposta a fer un intent de volar, per caure havent gosat tocar breument el tacte del cel. Sabia de ben cert què la ventada l'empenyeria irremissiblement cap a terres llunyanes, però per primer cop estava decidint...

S'havia preguntat moltes coses i gairebé cap tenia una resposta senzilla.
Però, en el seu intent de comprendre, havia entrat en un espai que semblava inaccessible, esquerdant l'arcaica cadena que havia rebut d'herència.

Ja notava l'escalfor renovada i serena del sol escampar-se dins seu, mentre trencava el tel gairebé translúcid del seu petit capoll de seda.